No hi ha independència en un horitzó previsible, malgrat que els promotors del Procés anunciessin que arribaria en divuit mesos. Tampoc no n’hi ha hagut, llevat d’uns moments fugissers el 1640, durant la Guerra dels Segadors, un període que convindria tenir molt més present en la reflexió política sobre la nostra història.
Es pot creure en la independència en el sentit més literal de la primera virtut teologal: la fe. I aquesta fe pot inspirar un ideari polític, com ha succeït al llarg dels anys. Però una fe tan digna no pot convertir-se en un amagatall ni en una excusa per no afrontar els problemes actuals, que exigeixen programes i solucions immediates per a un país moralment devastat.
Ara necessitem actuar complint dues condicions.
La primera és abordar amb voluntat i intel·ligència resolutiva tant els problemes generats des de fora com els provocats per nosaltres mateixos.
La segona és agrupar la majoria: estirar una mica uns cap amunt i assumir que uns altres han de baixar del núvol i aterrar al fang de la transformació de la realitat durant, almenys, una dècada. No hi ha dreceres ni miracles.
Els qui volen romandre fidels a Espanya haurien de veure que aquesta és la via per construir un país que aturi la seva decadència i millori substancialment. Els qui aspiren a marxar-ne també hi haurien de trobar motius per sumar-s’hi, perquè una Catalunya més forta i més cohesionada és una condició necessària perquè el seu somni pugui esdevenir realitat algun dia.
Qui no pot acceptar aquest raonament, en què tothom hi guanya? Fonamentalment, dues menes de persones. D’una banda, aquells que, malgrat viure aquí, alimenten en el seu interior un odi i un menyspreu profunds envers tot allò que fa olor de catalanitat. De l’altra, aquells que han convertit l’independentisme en una pròspera activitat professional. Afortunadament, tots dos grups constitueixen una minoria reduïda.
La realitat és una altra. Més del 80% dels catalans està d’acord amb l’actual nivell d’autogovern, limitat per uns i sovint exercit de manera deficient pels qui governen. Però també és evident que aquest autogovern és lluny d’haver esgotat les seves possibilitats. Encara queda molt terreny per recórrer, fins al punt d’arribar a situacions gairebé ridícules, com la incapacitat de dotar-nos d’una llei electoral pròpia. Som una de les poques comunitats autònomes que no han estat capaces d’assolir aquest consens i continuem regint-nos per una norma provisional espanyola heretada de la Transició.
Una majoria aclaparadora vol prosperitat i benestar. Cada vegada més, però, entén aquest benestar en termes de desenvolupament humà: floriment personal, reducció de la pobresa i protecció de les famílies. No és admissible que ser infant o tenir fills continuï sent una circumstància que augmenta objectivament el risc de pobresa.
També hi ha una notable majoria que defensa el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i com a llengua d’ús preferent de les institucions; que comparteix la singularitat del nostre dret civil i estima les nostres tradicions. Ara bé, si no actuem, aquest consens lingüístic es pot erosionar en el termini d’una dècada.
Tot això defineix la catalanitat i constitueix el primer factor de cohesió i d’acord fonamental.
Una majoria també professa el catalanisme polític: entén l’autogovern com l’eina necessària per preservar la nostra condició nacional dins l’Estat espanyol.
Una minoria decreixent continua professant l’independentisme. Alguns ho fan com a tàctica per obtenir més poder polític o més capacitat de decisió; d’altres, per convicció profunda, considerant-lo la solució a tots els problemes.
Dit això, convé recordar temps recents.
La Generalitat governada per l’independentisme, en lloc d’esforçar-se per excel·lir en benefici de tothom, com van fer en el seu moment Prat de la Riba i Jordi Pujol —especialment en les seves primeres etapes de construcció institucional—, va oferir un balanç de govern insuficient. Una dinàmica que s’ha prolongat fins a desembocar en la situació actual de decadència administrativa. Per no allargar-me, em remeto al meu text Els futurs de Catalunya.
En aquest context sostinc que, igual com Pujol va proposar a Els turons a l’altra banda del riu, cal aixecar la mirada, fixar l’horitzó més enllà de les urgències immediates i, sobretot, trencar amb la generació política precedent si volem recuperar el país i reconnectar amb el fil conductor de la nostra història. No és un judici sobre les persones; ben lluny de la meva intenció. És la constatació d’una necessitat existencial.
Avui necessitem “refer el país, refer Catalunya”, amb un afegit que aleshores no era tan evident: governar-la bé, cercant l’excel·lència com si ens hi anés la vida.
La primera exigència no ha de ser lamentar les injustícies que patim, sinó demostrar allò que som capaços de construir amb els recursos de què disposem. I aquests recursos són molt superiors als que teníem durant el franquisme, quan es va produir una notable florida cultural, social i nacional, i, a partir de 1959, també econòmica.
Tenim a les mans més eines que les que va tenir Prat de la Riba i més que les de les primeres dècades de la Generalitat restaurada. En tots aquells períodes es van fer obres magnífiques, fins al punt que moltes de les estructures que encara avui sostenen una administració fatigada són hereves directes d’aquell esforç.
El que tenim és suficient per emprendre una gran obra col·lectiva en què convergeixin els partidaris de la catalanitat, del catalanisme polític i també aquells independentistes que porten Catalunya al cor i a la ment.
Aquesta obra passa, en primer lloc, per alliberar la joventut dels enormes lligams que l’ofeguen. Passa per construir una Catalunya forta, cohesionada, competent, virtuosa, humanista i humanitària. Una Catalunya que recuperi el seu tremp espiritual i els fonaments de la seva cultura cristiana; que deixi fluir la saba de les seves arrels en lloc d’entossudir-se estèrilment a tallar-les.
Ens cal unir esforços per refer, reparar i regenerar Catalunya. I això significa fer efectiva la convergència política i moral entre catalanitat, catalanisme i nacionalisme pujolià. Això és, en definitiva, el patriotisme.
El gran projecte català del nostre temps no és dividir-nos més, sinó reparar, regenerar i reconstruir Catalunya. #Catalunya #Regeneració Share on X
