Catalunya no necessita una nova operació de maquillatge. Tampoc no en té prou amb una alternança entre els partits existents. Necessita una disrupció política: una irrupció de la societat civil organitzada capaç de trencar un sistema estancat, modificar les prioritats i recuperar la capacitat d’actuar com a país.
El problema català no és només la mala gestió d’un govern o la feblesa d’una oposició. És més profund. Catalunya viu una crisi pròpia, de caràcter existencial: perd progressivament la capacitat de garantir la seva continuïtat com a comunitat nacional i la seva prosperitat econòmica.
Aquesta continuïtat afecta la llengua i la cultura, la memòria històrica, les tradicions, els costums i el dret propi. Però també la renovació demogràfica, la cohesió social i la incorporació dels nouvinguts a un projecte català compartit. Una nació no desapareix únicament quan perd les seves institucions. També pot esvair-se quan deixa de transmetre’s, d’integrar i de saber què vol ser.
La crisi afecta igualment l’economia. La Catalunya moderna va fonamentar la seva identitat en el treball, la iniciativa, l’estalvi, la indústria i una prosperitat superior a la mitjana espanyola i europea. Aquest avantatge s’ha erosionat en el primer cas i s’ha perdut en el segon. El risc ja no és només perdre posicions, sinó perdre els instruments, les elits i la voluntat col·lectiva necessaris per governar el nostre futur.
I tot això succeeix dins la gran policrisi espanyola. No és una simple acumulació de problemes, sinó un conjunt de crisis que s’entrellacen i es reforcen: crisi política i institucional, per la degradació de la confiança i dels contrapoders; moral i cultural, per la desaparició de referències compartides; demogràfica i familiar, per la baixa natalitat i l’envelliment; econòmica i social, per la pèrdua de poder adquisitiu, l’habitatge inaccessible i l’afebliment de les classes mitjanes.
És, per damunt de tot, una crisi de rumb. Espanya no disposa d’un projecte comú capaç d’ordenar prioritats, mobilitzar voluntats i oferir un futur compartit. Catalunya tampoc.
No serà un partit més
El PSC governa, els seus socis el sostenen i l’oposició protesta, però cap d’aquests actors aconsegueix modificar les condicions que produeixen la decadència. Comparteixen massa inèrcies, dependències, silencis i incapacitats. Es reparteixen les institucions, però no transformen el país.
La disrupció necessària no consisteix a afegir una altra sigla al Parlament. Ha de sorgir de la societat civil i adoptar la forma d’una agrupació d’electors: eleccions sí, partit no.
Una candidatura independent de les maquinàries, amb persones dotades d’autoritat cívica, implantació territorial i un programa breu de deu o dotze compromisos concrets, mesurables i exigibles.
El seu centre ha de ser el bé comú: remoure les condicions que impedeixen una vida digna i afavorir aquelles que fan possible el desenvolupament de les persones i de la comunitat.
Això significa situar en primer terme la dignitat humana, la família, la maternitat i la infància. Vol dir habitatge assequible per als joves i les famílies amb fills; escoles que transmetin coneixements, capacitats i virtuts; una integració exigent dels nouvinguts, i el català com a llengua comuna.
Significa també protegir el petit comerç, les pimes i els autònoms; augmentar la productivitat perquè el creixement es tradueixi en poder adquisitiu; recuperar la sanitat; posar en funcionament Rodalies, les carreteres, les autopistes i les infraestructures que es deterioren mentre les administracions multipliquen plans i anuncis.
Cal reformar l’Administració, impulsar una llei electoral catalana i aplicar de debò la subsidiarietat, confiant més en les entitats que resolen necessitats reals. I cal suprimir les subvencions i els convenis destinats a promoure ideologia en lloc de servir les persones.
També s’han de reformar la televisió i la ràdio públiques perquè estiguin al servei del país, siguin plurals i consumeixin menys recursos. En l’Administració catalana hi ha malbaratament, organismes prescindibles i escàndols que semblen intocables. Sense sacsejar aquest entramat, tota promesa de canvi serà retòrica.
Barcelona pot obrir el camí
Barcelona és el lloc on aquesta disrupció pot començar. La llei exigeix a una agrupació d’electors 8.000 signatures autenticades per presentar-se a les municipals. També estableix una barrera del 5 % dels vots vàlids per entrar en el repartiment de regidors. En termes polítics, un objectiu d’uns 40.000 vots permetria superar-la amb marge i podria donar dos o tres regidors, segons la distribució final. No és una fantasia: és una operació difícil però perfectament possible. La LOREG ho regula als articles 180 i 187.
Barcelona necessita un espai públic segur, net i compartit; contenció turística quan el visitant externalitza sobre el resident els costos de congestió, neteja, seguretat i ocupació de l’espai públic; més habitatge, millor mobilitat i una administració concentrada en allò que és necessari.
Però el valor de la candidatura aniria més enllà de l’Ajuntament. Aportaria visibilitat, experiència, quadres i credibilitat. Demostraria que la societat civil pot deixar de lamentar-se, organitzar-se i actuar.
Vuit mil signatures permetrien començar. Quaranta mil vots demostrarien que s’ha obert una possibilitat. Uns primers regidors significarien que, finalment, algú ha clavat la pica a Flandes. I que Catalunya torna a moure’s.
A Barcelona calen 8.000 signatures per començar. Uns 40.000 vots demostrarien que la ruptura de l’estancament és possible. La societat civil pot clavar la primera pica a Flandes. #Barcelona2027 #DisrupcióPolítica Share on X
