Quan Salvador Illa expliqui al Museu Marítim, el 14 de setembre, que «el futur ja és aquí», molts catalans hi estaran d’acord. El futur és esperar un autobús perquè el tren no passa, tres anys perquè l’Audiència resolgui un recurs o una explicació sobre com uns presos van entrar a la xarxa informàtica de Justícia. És un futur extraordinàriament modern: tot està digitalitzat, menys la responsabilitat.
Seguretat
Comencem per la seguretat, sense fer trampa amb les dades. La criminalitat registrada va baixar un 7,6% durant el primer semestre del 2026. Però, dins d’aquesta millora general, hi ha un senyal greu: set homicidis i 27 ferits amb armes de foc, majoritàriament vinculats al narcotràfic i al crim organitzat. A començament de juliol ja s’havien comptabilitzat set morts a trets.
No és una percepció fabricada quan hi ha tiroteigs i morts a la Zona Franca, Sant Andreu o el carrer Balmes, aquest últim episodi davant d’una comissaria i en plena visita del papa. El problema no són només els episodis; és el tipus d’organització que revelen.
Catalunya és productora i exportadora de marihuana, corredor del tràfic per l’AP-7 i porta d’entrada de cocaïna pel port de Barcelona. El fiscal antidroga Gerardo Cavero ha advertit que les bandes ja mouen «diners i quantitats de droga descomunals» i que els territoris productors poden iniciar el camí cap a un narcoestat: primer s’hi arrelen, després corrompen i, finalment, aspiren a influir en el poder econòmic i polític.
Durant el primer semestre, el 112 va rebre a Barcelona 3.500 avisos vinculats a drogues, mil més que un any abans.
Això no significa que Catalunya sigui Suècia o els Països Baixos, on els narcos li fan el pols a l’Estat; almenys encara no. Significa que encara és a temps de no recórrer el mateix camí. Cal una unitat estable contra el crim organitzat, més intel·ligència patrimonial i portuària, persecució del blanqueig de capitals i una estratègia específica contra les armes de foc. Negar l’alarma perquè baixen els furts seria tan assenyat com celebrar que el vaixell té menys goteres mentre s’incendia la sala de màquines.
Justícia
La resposta penal, a més, arriba a uns jutjats saturats. El president de l’Audiència de Barcelona, Antonio Recio, va presentar una xifra demolidora: 40.135 assumptes civils pendents. Encara que no n’entrés cap de nou, caldrien tres anys per resoldre’ls. Recio reclama prop de cinquanta jutges addicionals, pràcticament doblar la planta civil. El Govern va celebrar la creació de noves places judicials; el president de l’Audiència respon que continua «absolutament superat». Algú haurà d’explicar la diferència entre l’anunci i la capacitat real.
El Pacte de Bolaños amb Espadaler, com tots els pactes amb el Govern, sona a música celestial, però no resol el problema de fons si no va acompanyat de recursos, personal i capacitat efectiva per fer funcionar la justícia. Els anuncis institucionals no poden substituir els resultats.
La ciberseguretat ha ofert una escena que, si no fos perillosa, seria còmica. Tres interns de Puig de les Basses van accedir des dels terminals de la presó a carpetes compartides de la xarxa de Justícia. Segons UGT, l’accés s’hauria estès des del febrer a dotze carpetes i uns 26.000 documents, inclosos noms, DNI, telèfons i matrícules de funcionaris. La Generalitat té una Agència de Ciberseguretat; els presos, pel que sembla, tenien una pantalla tàctil i temps lliure.
Rodalies
I després hi ha Rodalies, la institució catalana que ha aconseguit que l’autobús sembli alta tecnologia. L’accident mortal de Gelida i la suspensió general del gener van revelar la fragilitat de la xarxa i la descoordinació entre Adif, Renfe, maquinistes i Generalitat.
El traspàs anunciat no ha millorat encara l’experiència de l’usuari. L’R3 pateix un tall de setze mesos per unes obres de desdoblament que haurien d’haver arribat dècades abans; l’ús dels autobusos interurbans entre Vic i Barcelona va créixer un 40% el primer mes.
L’eclipsi del 12 d’agost va resumir el problema. La Generalitat va recomanar el transport públic per anar cap al sud, però ni ella ni Renfe van dimensionar l’operatiu per a la demanda. Més de 26.000 persones es van concentrar a Tarragona; les aglomeracions van obligar els Mossos a limitar l’accés a les estacions. Renfe havia doblat les places de l’R16 fins a 3.600 i havia augmentat les de l’R15 fins a 1.600. Va reforçar el servei, sí; però el reforç demostrava que el càlcul continuava lluny de la realitat.
El robatori de coure completa el quadre. En només sis mesos, Adif va denunciar 152 sostraccions a Catalunya: gairebé una cada dia i el 37,8% de totes les registrades a Espanya. Després d’anys de sabotatges, encara no hi ha una combinació eficaç de vigilància, traçabilitat del metall, protecció física i persecució de les xarxes receptadores.
Adif i Renfe són responsabilitat estatal; els Mossos i la titularitat del servei, catalana. Precisament per això, l’excusa permanent és inadmissible. Governar consisteix a coordinar allò que depèn de diversos. La resta és fer conferències sobre el futur mentre els ciutadans busquen l’autobús.
Abans de parlar del 2035: el balanç pendent de Salvador Illa (I)
El fiscal antidroga adverteix: les bandes ja mouen quantitats descomunals de droga i busquen poder econòmic i polític. Encara som a temps d’evitar el model neerlandès o suec. #Narcotràfic Share on X
