Hi va haver un temps, avui ja força llunyà, en què una part considerable d’Espanya mirava Catalunya amb una barreja de respecte, curiositat i admiració. No era una admiració unànime ni exempta de recels —això no ha existit mai—, però era real. Catalunya era percebuda com un país dinàmic, innovador, capaç d’obrir camins que altres després intentaven seguir.
Aquella percepció va començar a forjar-se en els darrers anys del franquisme. Mentre el règim s’esgotava, moltes de les iniciatives culturals, socials i polítiques que sorgien a Catalunya eren observades amb interès des de Madrid i des de moltes altres ciutats espanyoles. Era el temps en què Raimon omplia auditoris universitaris a Madrid cantant en català i era aclamat per milers de joves. No era només el cantant qui despertava entusiasme. Era allò que representava.
Durant la Transició, aquesta consideració es va estendre. Els polítics catalans eren escoltats. Les seves opinions comptaven. La Generalitat restaurada exercia una influència que anava molt més enllà de les seves competències administratives. Catalunya apareixia com una referència.
Ho vaig poder comprovar personalment. En els primers governs de Jordi Pujol, com a director general de la Presidència encarregat de preparar les visites institucionals, vaig recórrer nombroses comunitats autònomes. Tant a Castella i Lleó com a Múrcia, a les Canàries o en qualsevol altre indret, la recepció era semblant. No es tractava només de cortesia institucional.
Hi havia un interès sincer per entendre què feia Catalunya, quina era la seva experiència i quines idees podia aportar a la construcció de les noves autonomies.
La Generalitat era percebuda com una institució que valia la pena escoltar.
Aquella imatge, tanmateix, s’ha anat erosionant amb els anys. És cert que determinats mitjans madrilenys han contribuït sovint a deformar la realitat catalana. Però també és cert que la feina els ha estat cada vegada més fàcil, perquè el terreny s’ha anat preparant aquí mateix.
Quan avui molts espanyols pensen en Catalunya, què és el que veuen?
Veuen, abans que res, els seus representants més visibles. I aquí és on el problema adquireix una dimensió especialment greu. Perquè la imatge que arriba no és la de la Catalunya creadora, emprenedora, culta i constructiva que durant dècades va despertar interès i admiració.
Veuen Gabriel Rufián convertit en una mena de pinxo parlamentari permanent. Potser aquesta manera de fer genera entusiasme en una part de les xarxes socials i entre els addictes a la política convertida en espectacle, però per a la majoria provoca una reacció instintiva de rebuig. És difícil construir prestigi col·lectiu a base d’exabruptes, sarcasme i provocació continuada.
El problema no és només Rufián; el problema és que, per a molts ciutadans de fora de Catalunya, Rufián ha acabat esdevenint una de les cares més recognoscibles del país.
La situació no millora quan la mirada es dirigeix cap a Waterloo.
Carles Puigdemont continua projectant una política construïda gairebé exclusivament sobre el greuge i la confrontació. Tota referència a Espanya apareix tenyida d’una negativitat sistemàtica. Fins i tot davant d’esdeveniments extraordinaris com la visita de Lleó XIV, capaç de generar consensos amplíssims, la reacció acostuma a quedar subordinada a la lògica del conflicte permanent. És una política tancada en ella mateixa, atrapada en la pròpia circumstància personal i cada vegada menys capaç d’oferir una visió positiva de Catalunya.
I si l’independentisme projecta aquesta imatge, el Govern de la Generalitat tampoc no aconsegueix compensar-la.
Salvador Illa disposa de tots els atributs institucionals per fer-ho. Però la realitat és una altra. La seva actitud determinant en la supervivència política de Pedro Sánchez l’ha convertit més en una peça d’una estratègia estatal que no pas en la veu pròpia d’un país. Més que la figura d’un president dotat d’auctoritas, transmet sovint la imatge d’un administrador. D’un bon massover, si es vol dir així. Però Catalunya necessita alguna cosa més que una gestió grisa i dependent: necessita representació, caràcter i projecte.
És inevitable establir la comparació amb Tarradellas o amb Jordi Pujol. No perquè fossin iguals —eren profundament diferents—, sinó perquè tots dos, cadascun amb el seu estil, transmetien una idea clara: representaven Catalunya davant els altres. Quan parlaven, agradessin o no les seves posicions, se sabia que parlava el president de Catalunya.
I aleshores, inesperadament, apareix Lleó XIV.
No com un polític. No com un líder partidista. No com un especialista en comunicació.
Apareix com una figura dotada d’una combinació avui escassíssima: afabilitat i rigor, cordialitat i profunditat, proximitat humana i exigència intel·lectual.
Diu coses difícils sense cridar. Formula veritats incòmodes sense insultar. Defensa posicions controvertides sense convertir-les en armes llancívoles.
I aquesta presència culmina amb un moment extraordinari: la missa i la benedicció de la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família.
La imatge és poderosa.
La torre més alta de Barcelona. El temple més singular del món contemporani. La culminació visible del somni de Gaudí. La litúrgia catòlica desplegada amb tota la seva força estètica i simbòlica. La música, la llum, la pedra i el foc. La verticalitat. La multitud reunida.
Durant unes hores, milions de persones d’arreu del món descobreixen una altra Catalunya.
No la Catalunya de la bronca, del victimisme i de l’exabrupte permanent.
Sinó la Catalunya capaç de crear una de les obres arquitectòniques més impressionants de la història contemporània. Una Catalunya que uneix fe, tecnologia, art, tradició i innovació. Una Catalunya que parla un llenguatge universal: el de la bellesa.
La bellesa té aquesta virtut singular: no necessita traducció.
Neix, en aquest cas, de la matriu catòlica que va inspirar Antoni Gaudí. Però precisament perquè és autèntica, la seva força supera les fronteres religioses. Creients i no creients poden quedar igualment commoguts davant la seva grandesa.
Aquesta és la Catalunya que necessita tornar a emergir.
La que presenta resultats i no ressentiments.
La que ofereix obres i no excuses.
La que defensa les seves conviccions sense necessitat d’humiliar ningú.
Recordo una característica de Jordi Pujol que avui sembla gairebé desapareguda. A diferència de molts dels «supermans» i «superwomen» sobiranistes de vol gallinaci que sovintegen l’escena actual, sempre va contemplar la descoberta i la conquesta d’Amèrica amb una admiració extraordinària. Coneixia perfectament les ombres, les injustícies i les contradiccions d’aquell procés. Però era capaç de veure-hi també la immensa gesta humana que representava.
Aquesta capacitat de reconèixer la grandesa d’allò que no era propi explica moltes coses. Explica per què podia entendre’s amb governs espanyols de qualsevol signe. Explica per què despertava respecte fins i tot entre els seus adversaris. I explica també per què Catalunya era escoltada.
Perquè del seu capteniment fluïa una cosa essencial: respecte.
Respecte per la pròpia nació, però també respecte per la història dels altres.
La Sagrada Família i la presència de Lleó XIV han mostrat, encara que només sigui durant uns dies, una altra ruta possible.
La ruta dels resultats, de la bellesa i del respecte.
La ruta d’un orgull col·lectiu que no necessita enemics per existir.
La millor versió de Catalunya.
La Sagrada Família ha fet més per la imatge de Catalunya en unes hores que molts polítics en anys. La bellesa continua sent el nostre llenguatge més universal. #SagradaFamília #LleóXIV #Catalunya Share on X
