Molt saló del Mobile, molta Copa Amèrica, molt startups, però la base de la ciutat que són la seva economia i la seva població, trontolla i decau.
Per dir-ho clarament Barcelona és una ciutat en la qual cada cop tenen més pes en la formació de la seva renda, les pensions. I aquest és un mal signe.
Ara mateix el 20% de la població, 1 de cada 5 persones té 65 i més anys. Una xifra superior en 2 punts a l’altra capital de Madrid. En paral·lel la població més jove, la compresa entre els 0 i 14 anys, és només d’un pírric 12%. Senzillament la gent jove està desapareixent de Barcelona. Aquesta xifra és quasi 3 punts més baixa que la de Madrid i pitjor que la de Catalunya, que almenys assoleix un molt modest 14,6%. Fins i tot és una mica pitjor que la del Barcelonès (12,7%).
En el període en el qual ha governat Ada Colau, la relació d’envelliment, és a dir, la que hi ha entre la població de 65 i més anys i la de 14 anys i menys, ha empitjorat clarament, passant de l’1,76% a l’1,71%. L’actual alcaldessa no ha fet res per frenar un dels principals problemes, perquè és estructural, que pateix Barcelona. De fet, ni tan sols el té a l’agenda.
El saldo vegetatiu, la diferència entre les persones que neixen i les que moren, és també negatiu des de fa anys. El 2016, quan va començar Colau, era del 0,96, una magnitud que ha evolucionat en els anys següents, tots en signe negatiu, situat entre el -1,35% i el -1,53%, amb la gran excepció deguda a la covid-19 en la qual la pèrdua es va situar en el -4,5%.
Si fem la comparació obligada amb Madrid, constatarem dues coses, ambdues desfavorables per a la capital catalana. La primera que el saldo vegetatiu negatiu no comença a Madrid fins més tard, el 2018, i té escassa significació, el -0,06% i presenta una magnitud semblant el 2019. Naturalment, amb la covid es produeix la gran davallada, però aquesta és clarament menor que a Barcelona perquè la seva reducció és de -4,07%, quasi mig punt menys que Barcelona.
Barcelona continua envellint a passes accelerades
Per tant, la covid-19 va delmar d’una manera molt més gran als barcelonesos, i d’aquest fet encara estem pendent de disposar d’una informació del perquè. I per si tot això no fos prou el 2021 presenta un resultat clarament pitjor. El saldo vegetatiu és de 2,61%, quasi 3 vegades més gran de quan Colau va iniciar el seu mandat i molt per sobre del català, que essent negatiu, se situa en l’1,5%. Per tant, Barcelona continua envellint a passes accelerades i això significa pèrdua de capacitat emprenedora i de productivitat, i augment de les necessitats socials i sanitàries.
Quan es fa aquest tipus de balanços naturalment sempre s’acaba apel·lant a la solució populista de la immigració, però aquesta no és una solució taumatúrgica. Primer, perquè passat un determinat nivell és portadora de molts problemes i, segona, perquè no es tracta de substituir un no nascut de Catalunya per un vingut de fora. La cosa és més complexa.
Es tracta de disposar de persones que tinguin un bon capital humà i en aquest àmbit la immigració ofereix, com és lògic, valors significativament menors. Aquesta ja és molt important a Barcelona, una mica més d’1 de cada 5 habitants ja és un immigrant i bàsicament amb origen de fora d’Espanya.
Però aquesta xifra ha estat àmpliament superada a Ciutat Vella on el 51% són de procedència forana, els dos altres districtes amb més població de fora són l’Eixample amb un 24%, és a dir 1 de cada 4 residents, i Sants-Montjuïc amb un 23%. Aquests tres districtes concentren el 46% de tots els immigrants de la ciutat.
Però és que a més aquesta via de la immigració ha trontollat el 2021 perquè ha presentat un saldo negatiu de -7,14%, mentre que a Catalunya ha estat positiu en un 2,53%. En altres paraules, han marxat de Barcelona més persones de les que han vingut.
Una ciutat que en la que mor més gent que la que neix i de la que marxa més gent de la que arriba, és una ciutat declinant.
Una ciutat que en la que mor més gent que la que neix i de la que marxa més gent de la que arriba, és una ciutat declinant Share on X
Loading ...
