L’esquerra desorientada, en permanent recerca de causes i polítiques, ha trobat un nou guia: Zohran Mamdani, alcalde de Nova York des del gener. Entre les seves realitzacions més publicitades figura la reparació de 100.000 sots en cent dies. Està bé. Una ciutat necessita paviments transitables. Però arreglar sots no converteix ningú en referent d’una renovació política.
El seu principal atractiu és haver guanyat les eleccions. Aquesta és, al meu parer, la mercaderia que interessa a Jaume Collboni i Pedro Sánchez: associar-se a la imatge d’un guanyador.
Mamdani ha popularitzat el concepte d’«assequibilitat». Elif Eralp, candidata de Die Linke, també ha triomfat a Berlín situant l’habitatge al centre de la seva campanya. La prova de foc serà comprovar com es traslladen aquestes propostes a la gestió.
La paraula designa una necessitat real: que els ingressos permetin pagar allò que és indispensable. El problema apareix quan l’etiqueta substitueix el diagnòstic. És un vici del progressisme d’aquest segle: esquivar les causes, fabricar un pedaç i presentar-lo com una transformació.
Poder adquisitiu i fiscalitat
Aliments i habitatge comparteixen un problema: resulten massa cars en relació amb els ingressos familiars, principalment salarials. Però les seves causes no són idèntiques i requereixen respostes diferents.
En l’alimentació i els béns bàsics pesen la inflació acumulada, la insuficiència salarial i la càrrega tributària. Segons l’OCDE, la falca fiscal a Espanya per a un treballador solter, sense fills i amb un salari mitjà va passar del 39,8% del cost laboral el 2019 al 41,4% el 2025: 1,6 punts més. La mitjana de l’organització va ser del 35,1% el 2025.
La falca fiscal inclou l’IRPF i les cotitzacions del treballador i de l’empresa; no equival al descompte que apareix a la nòmina ni afecta de la mateixa manera totes les rendes. Però permet mesurar la distància entre el cost de contractar un treballador i els diners que finalment arriben a la seva butxaca. A més, la inflació pot elevar la tributació sense augmentar la capacitat real de compra quan el sistema fiscal no s’hi adapta.
Per a aquells que amb prou feines tributen per IRPF, una rebaixa nominal serveix de ben poc. Necessiten transferències accessibles i compatibles amb l’ocupació, que no es perdin entre requisits confusos, tràmits lents i finestretes successives.
Habitatge assequible: construcció i coordinació
En matèria d’habitatge, una de les causes fonamentals és la producció insuficient d’habitatge protegit. El Govern ha d’impulsar i finançar un esforç massiu, sostingut i coordinat. Les comunitats autònomes i els ajuntaments han d’aportar sòl, gestió i capacitat d’execució. Anys de desatenció no es corregeixen amb anuncis.
També cal escurçar els procediments que eternitzen la construcció, afrontar-ne els costos i formar treballadors. La immigració, per nombrosa que sigui, no proporciona automàticament els oficis que necessita el sector. Calen capacitació i incorporació efectiva al mercat laboral de la construcció.
Després de vuit anys de Sánchez, la distància entre propaganda i resultats és difícil d’ignorar. El portal Casa 47 va arrencar al setembre amb 638 habitatges per a tot Espanya, sense oferta inicial a Madrid ni Barcelona. A més, l’Observatori del Lloguer denuncia que, per a les llars que compleixen els requisits d’ingressos, cap d’aquests habitatges respecta el llindar del 30% quan s’hi incorporen les despeses de subministraments i comunitat. És una denúncia concreta sobre el càlcul de l’assequibilitat que mereix una resposta, no un altre eslògan.
Les botigues assequibles de Collboni no resolen el problema
Collboni proposa importar a Barcelona la fórmula comercial de Mamdani. El primer establiment està previst a la Marina per al 2027, en un local municipal i gestionat per una entitat sense ànim de lucre. El meu pronòstic és que aquesta ambició de crear una xarxa pot acabar reduïda a una inauguració i una fotografia.
La pregunta econòmica continua intacta: com vendrà més barat que les cadenes amb grans volums de compra i xarxes logístiques consolidades?
Renunciar al benefici no elimina els costos. Salaris, transport, conservació, energia i pèrdues de producte continuen existint. L’estalvi dependrà de l’excedent que es pugui obtenir realment. I si la nova botiga compra més car que els seus competidors, aquest desavantatge pot absorbir el marge abans que l’estalvi arribi al consumidor.
Sempre queda la subvenció, ja sigui directa o mitjançant la cessió de locals i la prestació de serveis. En aquest cas, el preu més baix a caixa té un cost pressupostari que s’ha de comptabilitzar. La comparació pertinent és quant costa cada euro d’ajut efectiu i a quantes famílies arriba. Sense aquests comptes, prometre assequibilitat és vendre una intenció.
Una targeta de compra per donar suport a les famílies
Existeix una alternativa més directa: una targeta per adquirir béns necessaris, destinada a llars amb baixos ingressos i graduada segons la seva renda disponible per membre, amb ajustos en funció de la composició familiar.
Utilitzable en comerços adherits, inclosos els de barri, permetria aprofitar establiments ja existents i mantenir la capacitat d’elecció de les famílies. Pot conviure amb el cooperativisme com a suport complementari. També exigeix controls i avaluació, però evita crear una estructura comercial específica per canalitzar l’ajut.
Perquè una nova oferta subvencionada pot desplaçar vendes del petit comerç abans que de les grans cadenes. En barris amb poca oferta, l’obertura d’establiments pot tenir utilitat; una altra cosa és presentar-la com un remei general davant l’empobriment. Estendre el model sense mesurar-ne els efectes podria afeblir encara més el teixit comercial urbà.
Collboni ha confós una iniciativa vistosa amb una política suficient. Si vol parlar d’assequibilitat, que concreti la targeta de compra. I Sánchez ha d’alleugerir la fiscalitat de les rendes més baixes, fer efectius els ajuts i implantar una prestació universal per fill.
Eurostat situa en el 33,8% el percentatge de menors espanyols en risc de pobresa o exclusió social el 2025, davant del 24,3% de la mitjana europea. És una situació que reclama resultats. Cap fotografia amb Mamdani omplirà la nevera d’una família ni pagarà el seu lloguer.
L’esquerra busca en Mamdani la imatge d’un guanyador. Però importar un supermercat no equival a recuperar el poder adquisitiu de les famílies. Collboni ha d’explicar costos, abast i resultats. #Barcelona #Collboni Share on X
