El cas Maricarmen era massa llaminer per deixar-lo escapar. Jaume Collboni el va aprofitar en el seu article-discurs als Premis Vanguardia per proclamar: «A Barcelona no hi haurà un cas Maricarmen».
La frase és rodona. Gairebé publicitària. A Madrid passen aquestes coses; a Barcelona, no. Però les xifres no acostumen a respectar els eslògans.
Perquè si del cas concret passem a la realitat general dels desnonaments a Barcelona, Catalunya, Espanya i Madrid, el panorama resulta bastant diferent.
A Barcelona, els desnonaments tornen a créixer
Comencem per Barcelona.
L’any 2023 es van practicar 1.255 desnonaments. El 2024 van augmentar fins als 1.331, un 6,1% més. I el 2025 han tornat a créixer fins als 1.373, un altre 3,2%.
Per tant, després de la forta reducció anterior, Barcelona acumula dos anys consecutius d’augment dels desnonaments.
Aquesta és la primera dada que convé recordar abans de presumir del model barceloní.
Catalunya desnona molt més que Espanya
La segona comparació encara és més significativa.
El 2025 es van practicar a Catalunya 6.814 llançaments, el 26,6% de tots els d’Espanya, quan Catalunya representa aproximadament el 16,5% de la població espanyola. El conjunt d’Espanya va registrar 25.540 desnonaments.
Traduït a una magnitud comparable:
| 2025 | Desnonaments per 100.000 habitants |
|---|---|
| Catalunya | ≈84 |
| Espanya | ≈52 |
| Barcelona | 79,3 |
| Madrid ciutat | 40,9 |
És a dir, Catalunya presenta una taxa de desnonaments aproximadament un 61% superior a l’espanyola.
No sembla precisament el millor punt de partida per construir un relat segons el qual aquí existeix una mena d’excepcionalitat protectora en matèria d’habitatge.
Barcelona gairebé duplica Madrid
I arribem a la comparació que deixa en una situació més incòmoda la frase de Collboni.
El 2025, Barcelona va registrar 1.373 desnonaments i Madrid, 1.436. Gairebé els mateixos en termes absoluts.
Només hi ha un petit problema: Madrid té més del doble d’habitants que Barcelona. Betevé, utilitzant les dades del CGPJ, assenyala precisament aquesta contradicció: 1.373 llançaments a Barcelona davant de 1.436 a Madrid, amb unes poblacions d’uns 1,7 i 3,5 milions, respectivament.
Quan ho mesurem correctament, per població, apareix la diferència:
79,3 desnonaments per cada 100.000 habitants a Barcelona davant de 40,9 a Madrid.
Pràcticament el doble.
I encara hi ha una altra dada important. Entre 2022 i 2025, els desnonaments han disminuït un 10,3% a Barcelona, mentre que a Madrid la reducció ha estat del 29,5%.
Per tant, les tres conclusions són molt senzilles: a Barcelona, els desnonaments han crescut els dos últims anys; Catalunya presenta una incidència molt superior a la mitjana espanyola; i Barcelona té gairebé el doble de desnonaments per habitant que Madrid.
Naturalment, això no significa que tots els desnonaments siguin jurídicament equivalents al cas Maricarmen. No ho són: el seu procediment estava relacionat amb l’extinció i les subrogacions d’un contracte de renda antiga, no simplement amb un impagament.
Però sí que significa una cosa molt més elemental: les dades generals no permeten presentar Barcelona davant de Madrid com una ciutat on els desnonaments constitueixen un problema menor. És exactament al contrari si els mesurem per habitant.
Per això, abans d’utilitzar el drama d’una dona de 87 anys per proclamar les excel·lències pròpies davant de Madrid, potser convindria consultar les estadístiques del Consell General del Poder Judicial.
Collboni: “Aquí no hi haurà un cas Maricarmen”. Les estadístiques exigeixen, com a mínim, molta més prudència amb la comparació. #Habitatge Share on X
