Hi ha alcaldes que viatgen per conèixer ciutats i alcaldes que en tornen amb una botiga. Collboni ha visitat Zohran Mamdani i ha anunciat un establiment assequible a la Marina del Prat Vermell per al 2027, en un espai municipal i gestionat pel tercer sector. Nova York es va convertint en un Lourdes progressista: s’hi arriba amb problemes de govern i se’n torna amb una fe considerable en els miracles del taulell.
El detall és que el miracle encara no s’ha produït. El programa novaiorquès preveu cinc botigues i 70 milions de dòlars d’inversió. La ciutat pagarà l’adequació inicial, els lloguers i els impostos immobiliaris; operadors externs portaran el negoci. La botiga del Bronx es preveu per al 2027. Collboni importa, doncs, una expectativa. Els resultats ja vindran; la fotografia, no necessita esperar.
Botigues assequibles amb una factura a part
Una botiga necessita mercaderies, personal, transport, frigorífics i diners per pagar les taronges que es fan malbé. Posar-hi un rètol municipal no modifica aquesta circumstància desagradable. Tampoc no la modifica confiar-la a una entitat sense afany de lucre: no repartir beneficis és respectable, però no equival a funcionar sense costos.
Les grans cadenes reparteixen les despeses entre molts establiments i compren grans volums. Una xarxa petita haurà d’explicar quin avantatge li permet vendre més barat. Si l’avantatge consisteix a carregar una part de la factura al pressupost públic, haurem subvencionat la compra. No haurem descobert una forma superior de distribuir patates.
Aleshores la pregunta és elemental: quants euros haurà de posar el contribuent perquè una família n’estalviï deu? Sense aquesta comparació amb els ajuts directes, l’anunci és propaganda amb cambra frigorífica. I anunciar que no es vol competir amb el comerç privat té una gràcia especial: si dues botigues venen els mateixos tomàquets al mateix veïnat, competeixen. Els tomàquets desconeixen les notes de premsa.
El problema és la renda que queda
S’estan barrejant tres problemes. Si falta competència, cal facilitar nous competidors. Si en un barri falten establiments, cal facilitar que s’hi instal·lin. Si les famílies no tenen diners, cal ajudar-les a tenir-ne. Obrir una botiga per resoldre aquest últim problema és com comprar un segon moneder perquè el primer és buit.
La Marina pot necessitar més comerç. Acreditar-ho i facilitar un local a un operador viable seria una actuació concreta. Convertir aquesta necessitat en justificació d’una cadena municipal contra la carestia és un salt considerable.
Abans cal explicar per què no serviria una botiga ordinària, una cooperativa o un concurs amb obligacions de servei i un cost limitat.
El poder de compra depèn dels salaris, dels impostos i, sobretot per a moltes llars, del que queda després de pagar l’habitatge i els rebuts. Posem un exemple hipotètic: rebaixar un 5% una compra mensual de 400 euros estalvia vint euros. Una pujada de cinquanta euros del lloguer s’endú l’estalvi i encara reclama trenta euros més. El supermercat pot inaugurar-se amb tota solemnitat. El pressupost familiar continuarà fent aigües.
L’aigua porta més coses que aigua
Ja que parlem d’aigua, convindria mirar-ne el rebut. L’exemple publicat per Aigües de Barcelona per a tres persones i catorze metres cúbics bimestrals suma 71,04 euros: 31,83 de subministrament i 22,79 de residus, més cànon, clavegueram i IVA. És un exemple, no una mitjana. Però il·lustra que, quan obrim l’aixeta, també hi circulen administracions.
No tots aquests cobraments depenen de l’Ajuntament. Cadascuna de les administracions podria revisar costos, taxes i bonificacions per deixar més renda a les llars modestes. La Generalitat podria alleugerir-ne la càrrega tributària; qui no paga IRPF necessita prestacions efectives. Caldria també actuar sobre l’habitatge i els ingressos laborals. Tot això exigeix governar. L’avantatge de la botiga és que es pot inaugurar i no cal governar gaire.
Ajudar les famílies sense inventar un altre taulell
Hi ha alternatives conegudes. El gener del 2015, Càritas ja explicava com la Targeta Barcelona Solidària permetia comprar aliments als establiments habituals amb autonomia. Ampliar ajuts segons renda i càrregues familiars aprofita botigues existents, preserva l’elecció i concentra els recursos en qui els necessita. No cal travessar l’Atlàntic per descobrir-ho.
També es poden facilitar cooperatives de consum i de productors, compres conjuntes i logística compartida. Barcelona ja té Foodcoop. Abaratir costos reals és útil; pressionar la pagesia perquè compensi salaris baixos i lloguers impossibles és traslladar la pobresa de finestreta. El pagès no pot ser el departament de beneficència de tota la cadena alimentària.
El precedent de Barcelona Energia també mereix memòria: la comercialitzadora pública va perdre, abans d’impostos, 867.482 euros el 2021 i 421.220 el 2022. El 2025 va registrar 7.546 euros positius abans d’impostos, però pèrdues d’explotació de 105.235 euros. El segell públic no estalvia haver de fer números.
L’absurd consisteix a prometre una nova xarxa subvencionada sense demostrar que ajudarà més i millor que donar poder de compra a les famílies. Abans de vendre’ns tomàquets assequibles, Collboni hauria de presentar el compte complet. Perquè el tomàquet pot sortir barat. La fotografia de l’alcalde, pagada entre tots, pot resultar caríssima.
Càritas ja permet comprar als establiments habituals des del 2015 amb la Targeta Barcelona Solidària. No calia travessar l'Atlàntic per trobar una solució. #Collboni #AjuntamentBarcelona #CàritasBarcelona Share on X
