Hi ha polítics que governen, i n’hi ha que, quan governar se’ls complica, organitzen congressos. És una vella tècnica de supervivència. Quan la realitat domèstica fa olor de canonada rebentada, sempre queda el perfum de la geopolítica moral, molt més agradable, especialment si se serveix en un hotel de Barcelona, amb acreditacions lluents, traducció simultània i aquella fauna de fundacions, assessors i periodistes internacionals que converteixen qualsevol reunió en un succedani de transcendència.
Pedro Sánchez ha decidit que, davant el malestar creixent d’un govern que sembla navegar entre la incompetència funcional i una corrupció de perímetre encara desconegut, la millor resposta no és pas resoldre el petit desastre quotidià, sinó elevar-se. Fer-se vertical. Enlairar-se per damunt de la política espanyola i projectar-se com a figura providencial d’una nova internacional sentimental de la progressia global.
La imatge, com gairebé sempre amb Sánchez, passarà al davant de la substància.
Barcelona serà, el dia 18, l’escenari d’aquest encimbellament. El decorat, certament, està ben triat: una ciutat que conserva encara prou prestigi exterior per servir de capital simbòlica de qualsevol causa abstracta. La posada en escena, des del punt de vista visual, serà impecable: banderes, somriures estudiats, frases solemnes sobre democràcia, ultradreta i pau mundial. La imatge, com gairebé sempre amb Sánchez, passarà al davant de la substància.
El problema és el pes real dels convidats.
Hi haurà Luiz Inácio Lula da Silva, que avui exerceix de patriarca benevolent d’aquesta litúrgia. També hi serà Gustavo Petro, en hores baixes i amb aquell aire de final d’etapa que adopten alguns mandats quan el relat ja no aguanta ni els seus propis fidels. I hi compareixerà la novetat de més gruix: Claudia Sheinbaum, que sí que aporta una dimensió continental i una musculatura política molt superior a la resta del cartell.
D’Europa i dels Estats Units, tanmateix, la cosa és més aviat prima. Alguna figura institucional, algun nom de Brussel·les, molta vicepresidència i poc poder real. Tot plegat recorda aquelles reunions d’intel·lectuals que es presentaven com a refundacions del món i acabaven servint, sobretot, per justificar el viatge i la fotografia.
Mamdani és rellevant no tant pel que és, sinó pel que representa: la mutació de la política en campanya permanent.
Per això resulta especialment interessant la presència, gairebé com a símbol generacional, de Zohran Mamdani, l’alcalde revelació de Nova York, convertit en temps rècord en nova icona de l’esquerra urbana global. Mamdani és rellevant no tant pel que és, sinó pel que representa: la mutació de la política en campanya permanent.
Els seus primers cent dies són reveladors. La retòrica havia estat exuberant: congelació de lloguers, autobusos gratuïts, guarderia universal. Però, a l’hora dels fets, la realitat s’ha mostrat tossuda, com acostuma. Els lloguers continuen sense congelar-se, els autobusos no són gratuïts i la universalització de la cura infantil ha quedat reduïda a unes 2.000 places noves, molt poques per als milions d’habitants de la ciutat.
És a dir: molt míting, poca palanca.
Això no vol dir que no hi hagi avenços. N’hi ha alguns, i fins i tot de respectables: més places hospitalàries, un programa pilot de guarderia per a fills de treballadors municipals, més finançament estatal. Però la desproporció entre la grandesa de la promesa i la modèstia del resultat és tan visible que l’única manera de sostenir el mite és fer exactament allò que Mamdani farà al seu dia cent: convocar un gran acte de masses.
Aquí és on el mirall amb Sánchez esdevé gairebé perfecte.
Quan la política efectiva no acompanya, s’organitza una escenografia. Quan les estructures de l’Estat fan aigües, es convoca la defensa de la democràcia mundial. Quan el ciutadà es queixa de trens, habitatge, impostos o degradació institucional, se li ofereix una foto coral amb Lula, Petro i Sheinbaum.
És una política de compensació simbòlica.
els governs en decadència solen agafar una curiosa inclinació per les causes universals
Josep Pla hauria observat, amb aquella ironia seca que només ell sabia administrar, que els governs en decadència solen agafar una curiosa inclinació per les causes universals. Com menys resolen el clavegueram, més parlen de civilització. Com pitjor funciona l’administració, més invocacions fan a la història. És una llei no escrita del poder: la ineficàcia domèstica genera grandiloqüència exterior. Com més malifetes es cometen, més es refugien en declaracions sobre el dret internacional —que, segons Sánchez, té ara com a màxim adalid el gran dirigent xinès.
I, tanmateix, hi ha una lliçó més profunda en tot això.
La progressia global contemporània sembla haver après a governar sobretot el relat de si mateixa. El seu fort no és transformar la realitat, sinó administrar la percepció moral de la realitat. El cas Mamdani ho il·lustra a petita escala: la ciutat no canvia tant com la narrativa sobre la ciutat. El cas Sánchez ho projecta a escala internacional: Espanya no resol necessàriament els seus problemes, però el president es presenta com a far d’un moviment mundial.
La pregunta és quant de temps pot sostenir-se aquesta arquitectura de fum.
Perquè arriba un moment en què la fotografia deixa de tapar la gotera. I, quan això passa, tota l’escenografia —tan cuidada, tan estudiada, tan impecablement progressista— es revela pel que era: una forma sofisticada de fugir cap amunt.
Barcelona, durant dos dies, serà la capital d’aquesta fugida elegant.
