La crisi política no es resol amb mantres, sinó amb regles i resultats. A Espanya, aquestes regles estan escrites; els resultats, són mesurables. Entre totes dues coses s’ha obert un espai per on s’escolen llocs comuns que pretenen justificar que no hi hagi eleccions ni una qüestió de confiança al president del Govern.
Aquest és un repàs a deu tesis àmpliament difoses i als motius pels quals no se sostenen quan es contrasten amb la Constitució, la pràctica parlamentària i les dades.
1. «El mandat dura quatre anys i punt»
La Constitució no garanteix quatre anys de govern, sinó que fixa una durada màxima per a la legislatura. La continuïtat d’un Executiu depèn, en darrer terme, de conservar la confiança parlamentària.
El president pot dissoldre les Corts i convocar eleccions quan ho consideri oportú, però l‟estabilitat real la determina l‟aritmètica del Congrés. Quan un Govern perd suports, el seu marge de maniobra es redueix i les alternatives acaben sent clares: recompondre una majoria o tornar la paraula als ciutadans.
Presentar el mandat com un quadrienni blindat confon una durada màxima amb l’obligació d’esgotar el termini.
2. «Convocar eleccions o no fer-ho és igual de democràtic»
En termes formals, totes dues decisions són compatibles amb el sistema democràtic. Tot i això, deixen de ser equivalents quan falten elements essencials per governar, com uns Pressupostos Generals de l’Estat aprovats o una majoria parlamentària estable.
Un executiu obligat a funcionar amb comptes prorrogats veu limitada la capacitat d’acció. A més, l’absència de pressupostos nous envia senyals de debilitat política i econòmica tant dins com fora d’Espanya.
La democràcia parlamentària exigeix equilibrar la legitimitat dorigen -la investidura- amb la legitimitat dexercici, és a dir, la capacitat efectiva per governar.
3. «Que l’oposició demostri que pot governar mitjançant una moció de censura»
La moció de censura a Espanya és constructiva: només prospera si presenta un candidat alternatiu capaç de reunir una majoria absoluta.
No és una prova que l’oposició estigui obligada a superar per qüestionar la continuïtat del Govern. És un mecanisme excepcional per substituir un Executiu quan hi ha una majoria alternativa.
Si aquesta majoria no existeix, l’única cosa que es demostra és que l’actual Parlament no ha estat capaç d’articular una alternativa. Això no equival automàticament a una validació política del Govern. En aquest context, les urnes es poden convertir en l’àrbitre definitiu.
4. «Els casos de corrupció no afecten el Govern ni Sánchez»
Les responsabilitats penals, polítiques i ètiques són diferents, però hi estan relacionades.
Els escàndols que afecten organismes públics, empreses estatals o alts càrrecs no impliquen automàticament el president del Govern. No obstant, sí que poden erosionar la seva credibilitat si la resposta resulta insuficient, tardana o defensiva.
La responsabilitat política exigeix transparència, explicacions i, de vegades, assumir costos abans fins i tot que hi hagi una sentència ferma. Ignorar el desgast no ho elimina: ho agreuja.
Encara que no hi hagi participació directa en els fets investigats, sempre queda la qüestió de la responsabilitat «in vigilando», especialment quan els casos afecten l’entorn polític o institucional de l’Executiu.
5. «Altres també van tenir corrupció; assumpte tancat»
L’argument de l’«i tu més» mai no ha servit per reforçar la qualitat democràtica.
Que altres partits hagin protagonitzat escàndols en el passat no eximeix de retre comptes al present. Les comparacions només són útils si serveixen per elevar els estàndards de transparència i exigència, no per rebaixar-los.
La confiança ciutadana es construeix dia a dia i no s’hereta dels errors aliens.
6. Tot és una confabulació d’adversaris i potències estrangeres.
Les investigacions complexes se solen recolzar en mecanismes de cooperació internacional, comissions rogatòries o intercanvis d’informació policial i judicial.
Aquest origen tècnic no demostra culpabilitats, però tampoc no encaixa amb la idea d’una conspiració global com a explicació única de tots els problemes.
El més rellevant és que les investigacions es puguin desenvolupar amb garanties, sense interferències polítiques i amb plena independència de les institucions encarregades de dur-les a terme.
7. «Sense sentència ferma no hi pot haver conseqüències»
La presumpció d’innocència és un principi essencial de l’Estat de dret però pertany a l’àmbit penal.
La responsabilitat política funciona amb criteris diferents. Les dimissions, cessaments preventius o compareixences públiques no substitueixen els tribunals, però sí que contribueixen a preservar la confiança ciutadana mentre la justícia segueix el seu curs.
Confondre tots dos plans equival a buidar de contingut el control polític.
8. «El president no va intervenir; assumpte tancat»
Governar no consisteix únicament a signar decisions. També implica crear incentius adequats, supervisar estructures i garantir mecanismes de control eficaços.
L’absència de proves sobre una intervenció directa no elimina l’obligació de prevenir abusos, corregir errors i assumir responsabilitats polítiques quan els sistemes de vigilància fracassen.
Qui governa no només ha d’evitar actuar de manera indeguda; també ha d’impedir que els altres ho facin dins del seu àmbit de responsabilitat.
9. «Té dret a seguir perquè va ser elegit»
La investidura atorga legitimitat d’origen, però la governabilitat sostinguda aporta legitimitat d’exercici.
Perdre eleccions autonòmiques o municipals no implica automàticament la caiguda del president nacional. No obstant, sí que constitueix un senyal polític rellevant.
Quan s’hi afegeix la incapacitat per aprovar pressupostos o impulsar reformes clau, l’argument del «dret a seguir» es pot transformar en la necessitat de revalidar suports, ja sigui mitjançant una qüestió de confiança o convocant eleccions.
10. «No se’n pot anar perquè l’economia va com un tret»
Les xifres macroeconòmiques han mostrat, en determinats moments, una evolució més favorable que altres països europeus. Tot i això, la percepció de benestar ciutadà no depèn exclusivament del creixement del PIB.
Quan els salaris perden poder adquisitiu davant de la inflació, quan l’accés a l’habitatge es converteix en un problema estructural o quan els serveis públics presenten dificultats creixents, l’experiència quotidiana dels ciutadans pot diferir dels indicadors agregats.
Diversos informes han advertit de la distància entre el creixement econòmic i la millora efectiva del benestar. La comparació amb altres països pot ser útil, però no sempre compensa les dificultats que perceben els ciutadans a la seva vida diària.
Conclusió
La democràcia parlamentària no consisteix únicament a resistir, sinó també a retre comptes.
Quan una majoria es debilita o depèn de suports cada cop més fràgils, el sistema ofereix mecanismes per verificar-ne la vigència: sotmetre’s a una qüestió de confiança o convocar eleccions.
Cap d’aquestes opcions no deslegitima un Govern. Al contrari, totes dues formen part dels procediments que en reforcen la legitimitat.
La resta —el mite dels quatre anys inamovibles, l’equiparació entre convocar i no convocar, les teories de la conspiració, «i tu més» o la confusió entre responsabilitat política i penal— són recursos retòrics que difícilment poden substituir la rendició de comptes pròpia d’una democràcia parlamentària.
Resistir no és pas un projecte polític. És una estratègia de supervivència. #Sánchez #GovernSánchez Share on X
