Hi ha dies en què les portades s’alineen com els planetes. Avui n’és un. A dalt, joies lluents sobre feltre blau; a sota, una encíclica que exhorta a aixecar el cap. L’ull del lector oscil·la entre l’escàndol i la doctrina, entre l’or terrenal i una crida a l’ordre moral. El contrast és tan net que sembla un storyboard: primer pla de gemmes; tall sec cap a Roma.
Segons publiquen diversos mitjans arran de l’accés al sumari judicial, el “cas Rodríguez Zapatero” ha fet un salt d’intensitat.
L’inventari —afirmen— inclou una col·lecció “impressionant” de joies trobada a la caixa forta del despatx. La secretària sosté dues explicacions: una part provindria d’una herència de la seva esposa; l’altra, de regals. Regals d’aquest calibre quan ja no s’ocupa cap càrrec públic? I, si eren anteriors, per què no constaven declarats? La llei, freda i precisa, exigeix traçabilitat i declaracions fiscals. Tot plegat fa mala peça al teler. Un sumari no és una condemna —cal recordar-ho—, però sovint n’hi ha prou perquè la política noti el cop a l’estómac.
I el sumari —segons les filtracions— no s’atura en la joieria.
Apunta a un entramat amb eixos de petroli i or que connectaria Veneçuela i la Xina, i que aniria més enllà del ja polèmic rescat de Plus Ultra.
La sintaxi judicial és aspra: tràfic d’influències, blanqueig de capitals, comissions milionàries, societats opaques i aquell ball de noms que la política preferiria esborrar del guió. Si els fets s’acabessin confirmant, res no hauria estat possible sense una cadena de complicitats: Presidència del Govern, Economia, Finances, comissions interministerials i el mateix Consell de Ministres. En política, la culpa —com el pecat— no és només per acció; també ho és per omissió. I aquí sembla que hi podrien abundar totes dues.
El jutge dirà quan arribi el moment. Mentrestant, la sentència moral corre pel seu compte, perquè ja sabem, per experiència, que “el llenguatge polític fa que la mentida sembli veritat” (George Orwell).
Què pensa, davant les fotografies de les gemmes, la gent que cobra el salari més freqüent? Què n’ha de dir l’autònom escorxat, la pime exigida fins al límit o la família amb fills que estira el carro amb ajudes minses, quan llegeixen factures de centenars de milers d’euros en enquadernacions, celebracions amb xampany —no cava— i ostres? No cal cap doctorat per entendre l’efecte òptic: l’or encega els matisos. Les justificacions legals poden arribar després; el dany polític, sovint, ja està fet. I és que “les lleis no basten: són els costums els que salven la llibertat” (Alexis de Tocqueville).
La comparació —encara que sigui injusta en els detalls— s’imposa en l’opinió pública. Quan es va crucificar Jordi Pujol per una deixa no declarada a Andorra, es repetia que la llei és igual per a tothom i que la moral pública no admet zones grises. Ara, molts es pregunten si una “deixa” guardada en una caixa forta digna d’una reina mereix la mateixa reacció inicial. La qüestió no és només jurídica; és també de simetria moral, la matèria primera amb què es construeix —o s’esfondra— la confiança ciutadana.
Sobre aquest fangar, el present polític s’hi enfanga amb facilitat. El govern de Sánchez ja arribava tocat: Ábalos, Cerdán i ara l’ombra allargada de Zapatero en el relat de l’oposició. Amb un fiscal general de l’Estat condemnat pel Suprem i un Tribunal Constitucional percebut per molts com excessivament alineat amb el Govern, el panorama es torna incòmode. Sense pressupostos i sense una majoria sòlida al Congrés, Sánchez sobreviu gràcies a una singularitat espanyola: una moció de censura no prospera si no hi ha alternativa viable. És una trinxera reglamentària, no una absolució moral.
I és aquí on entra en escena l’estratègia comunicativa: quan el decorat trontolla, es canvia la il·luminació.
Foto amb el Papa, banc reservat a primera fila i declaracions sobre “estar al costat bo de la història”. El laïcisme de saló es perfuma sobtadament amb encens de sagristia. L’operació és d’una eficàcia notable: en vint-i-quatre hores, la virtut deixa de ser un sermó avorrit per convertir-se en atrezo institucional. Però, com advertia Benet XVI, “sense veritat, la caritat es redueix a sentimentalisme”. És en aquest terreny on Sánchez sembla intentar refugiar-se sota l’ombra del Papa.
Tanmateix, la mateixa portada que ven absolucions exprés en format selfie ofereix també una lectura més exigent.
L’encíclica Magnifica Humanitas —sovint resumida només en la seva dimensió humanitària— apunta una direcció que no admet dreceres: “En aquesta obra compartida, els cristians troben la seva pròpia manera de construir: orientar l’acció cap a Déu perquè, sota la seva llum, el pluralisme no es dispersi en el desordre, cultivant una vida comuna pacífica, justa i digna.” El text ho deixa clar des de l’inici: “Aquesta actitud de diàleg forma part de la vocació de l’Església, ja que, constituïda en Crist com a sagrament de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà, reconeix en la història el lloc on l’Evangeli interpela i acompanya l’experiència humana.” Dit en termes planers: pluralisme, sí, però amb columna vertebral.
Entre la caixa forta i l’encíclica hi ha, doncs, un fil conductor evident. L’una mostra què passa quan el poder s’autoconcedeix privilegis i favors; l’altra recorda que la vida comuna només se sosté si arrela en virtuts que transcendeixen el càlcul polític: justícia, veracitat, sobrietat. Josep Pla ho hauria resumit amb una escena mínima —la botiguera que, mirant la portada, deixa anar: “L’or brilla; la consciència, no tant”—, i una revista com The Atlantic ho convertiria en tesi: la corrupció no és només un delicte; és una pedagogia negativa que ensenya tota una societat a desconfiar.
El jutjat determinarà si hi ha delicte, qui en són els responsables i quines penes corresponen. La política, però, no es pot permetre esperar la sentència per rectificar. Si vol sostenir el pluralisme sense caure en el desordre, ha de recuperar la virtut com a condició de possibilitat: no com a sermó, sinó com a pràctica.
Transparència real —i no només fotografies— sobre patrimonis i regals; normes aplicades igual per a tothom; i una humilitat activa per reconèixer errors abans que ho facin els sumaris. La resta és pirotècnia i perfum d’encens. I l’encens, ja se sap, dura exactament el que dura la fotografia.
