Quinze anys no són res. Almenys en la política espanyola, on quinze anys permeten canviar gairebé tot per acabar descobrint que alguns problemes continuen esperant-nos al mateix lloc, encara que hagin empitjorat, com el de l’habitatge.
El 15 de maig de 2011, després d’una manifestació convocada per Democracia Real Ya, un petit grup va decidir quedar-se a dormir a la Puerta del Sol. La intervenció policial i les xarxes socials van fer la resta. En pocs dies, aquelles tendes es van convertir en el símbol d’una generació.
Quinze anys després, les tendes han tornat a Sol. Aquesta vegada, amb l’habitatge com a motiu principal. El paisatge recorda el del 2011, però el país és diferent. I precisament per això la comparació resulta reveladora.
Què se n’ha fet de la generació del 15-M?
Els joves que aleshores tenien vint o trenta anys avui ja estan instal·lats en la maduresa. Alguns van prosperar, d’altres van emigrar, molts van formar famílies i d’altres van descobrir que formar una família s’ha convertit en una empresa econòmicament gairebé impossible. I que ser pare o mare pot conduir amb facilitat a l’empobriment.
Espanya produeix molts titulats universitaris, però no sempre sap què fer-ne. El 2024, el 35% dels treballadors amb estudis superiors estava sobrequalificat per a la seva feina, la taxa més elevada de la Unió Europea.
El problema és en un altre lloc: Espanya crea molta ocupació, però continua tenint dificultats per convertir capital humà i treball en una productivitat elevada i salaris reals alts.
De perdre la casa a no trobar-ne
Aquí probablement hi ha el gran canvi.
El 2011, el drama era perdre un habitatge comprat amb una hipoteca. Espanya acabava de construir massa. Bancs i caixes havien prestat massa. Quan va arribar l’atur, moltes famílies van conservar el deute mentre el seu habitatge perdia valor.
El 2026 passa gairebé el contrari.
Ara el problema és que construïm massa poc allà on la gent vol viure.
Entre el 2021 i el 2025, el Banc d’Espanya calcula un dèficit acumulat proper a 750.000 habitatges entre la creació de noves llars i els habitatges acabats. Només el 2025 es van formar uns 240.000 llars, mentre que se’n van acabar al voltant de 92.000 habitatges.
No cal consultar Keynes per advertir què passa quan la demanda augmenta molt més de pressa que l’oferta.
La immigració forma necessàriament part d’aquesta equació. Espanya tenia a començaments del 2026 uns 49,6 milions d’habitants i més de deu milions de residents nascuts a l’estranger. Seria absurd atribuir exclusivament a la immigració la crisi immobiliària. Però encara seria més absurd pretendre que centenars de milers de nous habitants no necessiten habitatge, transport, escoles, sanitat i infraestructures.
Catalunya: abaixar el preu no significa trobar pis
Catalunya ofereix un experiment especialment interessant. Ha aplicat àmpliament el control dels lloguers previst per la Llei d’Habitatge. I hi ha un resultat que cal reconèixer: els lloguers ordinaris sotmesos al sistema s’han moderat.
A Barcelona, el lloguer mitjà va passar d’uns 1.194 euros a 1.137.
Magnífic, tret d’un petit detall: per gaudir d’un lloguer barat, primer convé trobar el pis.
L’oferta ordinària s’ha reduït en nombrosos llocs i una part s’ha desplaçat cap a altres modalitats. Quan hi ha vint aspirants per a un habitatge, el propietari escull qui ofereix més garanties. El jove, l’autònom, el treballador temporal o la família amb ingressos modestos descobreix aleshores una d’aquestes subtileses administratives tan característiques del nostre temps: el lloguer està protegit, però ell no pot llogar-lo.
Més ocupació, però productivitat insuficient
No tot ha empitjorat. Espanya va assolir el segon trimestre del 2026 els 22,78 milions d’ocupats i va reduir l’atur fins aproximadament al 9,9%. També ha crescut més que diverses grans economies europees.
Però el PIB agregat ha avançat més que la renda per habitant i la productivitat. I els salaris reals encara arrosseguen les conseqüències de la inflació.
La fractura es percep millor per generacions. Qui va comprar un habitatge fa vint anys i ja l’ha pagat viu en una economia diferent de qui lliura el 40% del seu salari al propietari cada mes.
El primer consulta el preu de les gambes. El segon consulta Idealista.
Deute i educació
També hem de parlar amb precisió dels comptes públics. El problema actual no és un dèficit rècord, sinó un deute enorme: aproximadament 1,736 bilions d’euros l’abril del 2026, al voltant del 101% del PIB.
Espanya pot reduir la ràtio de deute gràcies al creixement nominal i, simultàniament, continuar augmentant la muntanya d’euros que haurà de finançar.
I després hi ha l’educació.
PISA 2025 va mostrar retrocessos en matemàtiques i lectura respecte del 2022 i resultats clarament inferiors als del 2015. Des d’aquell any ha augmentat notablement la proporció d’alumnes amb baix rendiment.
És difícil construir una economia d’alta productivitat si el capital humà perd qualitat. Aquesta relació, extraordinàriament senzilla, sembla tenir la virtut administrativa de resultar sempre nova.
Quinze anys després
Entre les dues Puertas del Sol han passat Rajoy, la moció de censura, vuit anys de Sánchez, Podemos, Sumar, diverses crisis, una pandèmia, inflació, creixement, immigració massiva i un deute públic considerable.
El 2011 Espanya patia per haver construït, prestat i endeutat massa.
El 2026 pateix perquè construeix massa poc, especialment allà on augmenta la població.
Aleshores els joves temien perdre la casa hipotecada. Avui molts temen no trobar ni tan sols un lloguer.
Aleshores Espanya destruïa ocupació. Ara en crea amb intensitat, però continua arrossegant una baixa productivitat, sobrequalificació, salaris insuficients i enormes dificultats d’accés a l’habitatge.
Quinze anys després, Espanya no és la mateixa. Naturalment. El que resulta inquietant és una altra cosa: hem canviat molt per descobrir que continuem tenint una notable habilitat per fabricar problemes estructurals.
I les tendes, com si volguessin recordar-nos-ho, han tornat a la Puerta del Sol.
El 2011 temíem perdre la casa. El 2026 molts joves temen no trobar-la. Quinze anys després, Sol torna a omplir-se. #Habitatge #15M Share on X
