Sánchez argumenta, basant-se en l’índex de Gini, que durant el seu mandat Espanya s’ha fet més igualitària pel que fa a la renda corrent des del 2018. Tanmateix, aquesta afirmació només és una veritat a mitges, perquè no significa necessàriament que la desigualtat econòmica real s’hagi reduït en la mateixa mesura.
Espanya ha reduït la desigualtat de la renda disponible entre el 2018 i el 2025. L’índex de Gini, una mesura de la desigualtat en la distribució de la renda, ha passat de 33,2 a 30,8. En aquesta escala, 0 representa la igualtat perfecta i 100, la desigualtat màxima.
Tanmateix, atesa la magnitud de la crisi de l’habitatge, especialment des del 2021, l’índex de Gini, per si sol, no és suficient. Capta de manera insuficient la desigualtat patrimonial, residencial i generacional.
Hi ha, com a mínim, dues Espanyes patrimonials. Entre els propietaris, la desigualtat de renda és relativament baixa —amb un Gini proper a 29— i, a més, disposen d’un actiu que els proporciona serveis d’habitatge i, eventualment, una revaloració patrimonial. Entre els no propietaris, el Gini és més elevat —aproximadament 32—, la renda mitjana és considerablement inferior i, sobretot, han de destinar una part important dels seus ingressos al pagament de l’habitatge.
Per aquesta raó, per descriure la realitat amb més precisió, cal calcular per al 2018 i el 2025 tres índexs de Gini diferents: el dels propietaris sense hipoteca, el dels propietaris amb hipoteca i el dels llogaters que paguen un lloguer a preu de mercat. Després, caldria tornar a calcular la renda disponible un cop descomptat el cost efectiu de l’habitatge. Aquest darrer indicador pot mostrar una desigualtat molt més gran que la que reflecteix la renda convencional.
La desigualtat després de pagar l’habitatge
En realitat, l’evolució del Gini entre el 2018 i el 2025 es pot resumir així:
- Gini de renda: 33,2 → 30,8.
- Gini després de descomptar el cost de l’habitatge: aproximadament 34,9 → 32,8.
- Gini econòmic ampliat estimat: aproximadament 38 → 36.
I, darrere d’aquestes mitjanes, trobem una diferència patrimonial extraordinària el 2024: la riquesa neta mediana dels propietaris era de 239.300 euros, davant dels 6.400 euros dels no propietaris. És una diferència de 37,4 a 1.
Per tant, una formulació més precisa seria aquesta: Espanya és avui més igualitària en la distribució anual de la renda que el 2018, però continua sent molt més desigual quan es mesura la capacitat econòmica acumulada. La línia divisòria fonamental passa, cada vegada més, pel fet de tenir o no tenir un habitatge en propietat.
Hi ha una segona conclusió encara més significativa: aquesta divisió patrimonial coincideix cada vegada més amb l’edat. No ens trobem només davant de rics i pobres en el sentit convencional. Ens trobem davant de llars que han pogut capitalitzar durant dècades l’accés a la propietat, en contrast amb llars més joves que destinen una fracció elevada dels seus ingressos al lloguer i que, en fer-ho, tenen més dificultats per formar un patrimoni.
Aquesta és una de les claus per explicar per què poden millorar la renda mitjana i l’índex de Gini i, alhora, empitjorar la percepció de la situació econòmica entre una part considerable de la població.
Evolució de la desigualtat segons l’indicador utilitzat
| Indicador | 2018 | 2025 | Canvi |
|---|---|---|---|
| Renda disponible convencional | 33,1-33,2 | 30,8 | −2,4 punts |
| Renda disponible amb lloguer imputat | 30,4 | 28,7 | −1,7 punts |
| Després del cost d’accés a l’habitatge | 34,9 | 32,8 | −2,1 punts |
| Després de descomptar totes les despeses residencials | 37,0 | 34,5 | −2,5 punts |
Les dues darreres línies són especialment importants: pagar l’habitatge afegeix uns dos punts de desigualtat a l’índex de Gini el 2025. Si es descompten totes les despeses residencials, i no només el lloguer o els interessos hipotecaris, el Gini se situa al voltant de 34,5, en lloc de 30,8.
FEDEA confirma, a més, que aquesta jerarquia es manté durant tot el període 2014-2025.
Hi ha una excel·lent comprovació històrica. Aplicant aquesta metodologia a les microdades de l’Enquesta Financera de les Famílies (EFF), el 2017 el Gini de la renda bruta era de 0,40, el de la riquesa neta arribava a 0,69 i el Gini del benestar ampliat, que combina renda i patrimoni, era de 0,43. És a dir, incorporar el patrimoni i la imputació residencial afegia uns tres punts de Gini a l’indicador de renda.
Econineq: estudi sobre desigualtat
La conclusió és que la desigualtat també disminueix quan incorporem l’habitatge i el patrimoni, però el seu nivell real seria uns cinc punts superior al que transmet el Gini convencional. La tesi rigorosa no és, per tant, que la millora del Gini sigui falsa, sinó que el 30,8 descriu només una part de la desigualtat econòmica.
La referència generacional és encara més reveladora
He reconstruït els quatre grups d’edat proposats. Per fer comparables les dades del 2017 i el 2024, he expressat la riquesa del 2017 en euros del 2024, aplicant-hi l’IPC de l’INE.
Els intervals de 35-49 i 50-64 anys requereixen una petita aproximació, perquè el Banc d’Espanya publica les dades per als trams de 35-44, 45-54 i 55-64 anys. Per obtenir els grups proposats, s’ha repartit proporcionalment el tram de 45-54 anys.
INE: índex de preus de consum (IPC)
Propietat de l’habitatge i riquesa neta per edat
| Edat de referència de la llar | Propietaris el 2017 | Propietaris el 2024 | Canvi | Riquesa neta mitjana el 2017¹ | Riquesa neta mitjana el 2024 |
|---|---|---|---|---|---|
| Menors de 35 anys | 41,3 % | 36,7 % | −4,6 punts | 57.400 € | 90.100 € |
| 35-49 anys | 72,5 % | 62,2 % | −10,3 punts | 209.700 € | 238.600 € |
| 50-64 anys | 80,6 % | 74,5 % | −6,2 punts | 349.400 € | 384.700 € |
| 65 anys o més | 83,3 % | 83,1 % | ≈0 punts | 428.200 € | 466.200 € |
¹ Euros del 2024.
La dada que convé destacar és la taxa de propietat, més que no pas l’augment mitjà del patrimoni. Entre els 35 i els 49 anys cau aproximadament deu punts, mentre que entre els majors de 65 anys es manté pràcticament intacta.
Les dades originals del Banc d’Espanya mostren, sense necessitat de recórrer a la nostra agrupació, que entre els 35 i els 44 anys la propietat cau del 70,5 % el 2017 al 56,5 % el 2024. Entre els menors de 35 anys, disminueix del 41,3 % al 36,7 %.
Banc d’Espanya: anàlisi de la riquesa i l’habitatge
En canvi, la propietat entre els majors de 74 anys passa del 82,4 % al 83,4 %.
La bretxa entre propietaris i no propietaris
El 2024, segons el Banc d’Espanya, les diferències entre propietaris i no propietaris eren les següents:
| Indicador el 2024 | Propietaris | No propietaris | Relació |
|---|---|---|---|
| Renda mediana de la llar | 41.100 € | 25.900 € | 1,6 vegades |
| Riquesa neta mitjana | 451.700 € | 87.600 € | 5,2 vegades |
| Riquesa neta mediana | 239.300 € | 6.400 € | 37,4 vegades |
Aquesta darrera línia és probablement la dada fonamental de tota l’anàlisi. La distància entre tots dos col·lectius pel que fa a la renda és important, però la distància patrimonial és d’un altre ordre de magnitud.
Banc d’Espanya: Document Ocasional 26/10
Un índex de Gini basat exclusivament en la renda observa la diferència entre 41.100 i 25.900 euros. No reflecteix directament la distància entre els 239.300 i els 6.400 euros de riquesa neta mediana.
FEDEA permet comprovar-ho per una altra via, completament independent. Entre les persones que no són pobres abans de pagar l’habitatge, el percentatge que cau per sota del llindar de pobresa després de pagar-lo és el següent:
Pobresa després de pagar l’habitatge
| Edat de la llar | Percentatge que passa a ser pobre |
|---|---|
| Menors de 35 anys | 11,9 % |
| 35-49 anys | 7,8 % |
| 50-64 anys | 3,9 % |
| 65 anys o més | 1,8 % |
A més, tot i que els menors de 35 anys presenten el risc individual més elevat, el grup de 35-49 anys concentra el 48 % de tota aquesta «pobresa oculta».
Tot plegat ofereix una explicació poderosa de per què pot disminuir el Gini oficial i, simultàniament, augmentar la percepció de distància econòmica entre determinats grups.
Els joves són els qui més perden quan es descompta el cost de l’habitatge; els més grans són els qui més hi guanyen quan es reconeix el patrimoni residencial.
Una desigualtat cada vegada més patrimonial i generacional
La desigualtat monetària a Espanya ha disminuït des del 2018, però s’hi està produint una segmentació econòmica creixent segons la relació de les llars amb el patrimoni residencial.
El propietari, especialment si ja ha pagat la casa, combina tres avantatges: una renda disponible relativament superior, l’absència d’un gran cost d’accés a l’habitatge i l’acumulació patrimonial.
El llogater es troba en la situació contrària: menys renda, més desigualtat interna i un cost residencial que absorbeix una fracció molt superior dels seus recursos sense generar patrimoni.
Així, dues persones que en les estadístiques de renda apareixen relativament properes poden tenir una posició econòmica radicalment diferent.
La qüestió no és negar la reducció de la desigualtat que reflecteix el Gini convencional, sinó comprendre’n els límits. Una societat pot millorar en la distribució de la renda anual i mantenir, alhora, diferències profundes en riquesa acumulada, seguretat residencial i capacitat per afrontar el futur.
L’habitatge s’ha convertit, per tant, en una de les principals línies divisòries de la desigualtat econòmica a Espanya. I aquesta divisió no és únicament entre propietaris i llogaters: és també, cada vegada més, una divisió entre generacions.
Article elaborat per a l’anàlisi de dades amb l’ajuda de ChatGPT.
Entre els 35 i 44 anys, la proporció de propietaris ha caigut del 70,5% al 56,5% entre el 2017 i el 2024. La nova desigualtat també té edat. #Joves #Habitatge Share on X
