Quan Pedro Sánchez va arribar a la presidència del Govern, el juny del 2018, l’habitatge era una preocupació gairebé marginal per als espanyols. El baròmetre del CIS d’aquell mes el situava entorn del 2,4% de les mencions. El febrer del 2026, en canvi, ja era el principal problema del país per al 42,8% dels entrevistats; a l’abril continuava encapçalant la classificació amb el 41,3%.
Aquest canvi no demostra per si sol que el Govern central sigui l’únic responsable. L’habitatge és una política compartida entre l’Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments: l’urbanisme, el sòl, les llicències i l’habitatge protegit depenen en bona mesura dels dos darrers.
Però després de més de vuit anys de govern, l’Executiu de Sánchez sí que és responsable de la legislació estatal d’arrendaments, de la fiscalitat, de la Sareb, de Casa 47, dels plans estatals d’habitatge i de la coordinació general del sistema. I els indicadors actuals obliguen a examinar què han produït aquestes polítiques.
La dada que ho explica gairebé tot: falten 750.000 habitatges
El diagnòstic més contundent no procedeix de l’oposició ni del sector immobiliari, sinó del Banco de España. Entre 2021 i 2025 s’ha acumulat una diferència d’aproximadament 750.000 habitatges entre les noves llars creades i els habitatges construïts. Només el 2025 es van formar unes 240.000 noves llars i es van acabar uns 92.000 habitatges. És a dir: la demanda creix a més del doble de velocitat que l’oferta.
I el problema pot empitjorar: el Banco de España ha advertit aquest setembre que, si la tendència no canvia, el dèficit podria acostar-se al milió d’habitatges el 2028.
Era impensable que una immigració molt intensa no tingués conseqüències també sobre aquest àmbit si no es prenien les mesures adients. Segons aquesta perspectiva, no s’ha actuat amb prou previsió i el resultat ha estat un increment extraordinari de la demanda dins d’una pujada generalitzada del preu de l’habitatge que afecta especialment les rendes més baixes.
Aquest és el centre de la qüestió.
Els preus poden regular-se, els contractes poden prorrogar-se i els desnonaments poden suspendre’s, però cap d’aquestes actuacions crea per si mateixa els centenars de milers d’habitatges que falten.
Sense sòl disponible, tramitacions molt més ràpides, inversió, construcció privada i un gran parc d’habitatge públic i protegit, l’escassetat continua.
Catalunya: contenir el preu no equival a resoldre el problema
Catalunya és especialment significativa perquè és el territori que ha aplicat de manera més extensa la Llei estatal d’habitatge i les zones tensionades.
Els resultats són més complexos del que sostenen qualsevol dels dos bàndols. La regulació sí que ha contingut els preus dels nous contractes: entre el primer trimestre del 2024 i el primer del 2026, el lloguer mitjà ha baixat un 4,7% a Barcelona i un 1,3% al conjunt de zones tensionades, mentre augmentava un 9,5% als municipis no tensionats.
Però això no significa que s’hagi resolt l’accés a l’habitatge. Els portals immobiliaris van detectar fortes reduccions de l’oferta disponible i un desplaçament cap al lloguer temporal, encara que les últimes dades oficials registren una recuperació del nombre de contractes habituals.
I hi ha una dada especialment important: el 2025 Catalunya va registrar 6.814 llançaments judicials, el 26,6% de tots els d’Espanya, i també va encapçalar els derivats de l’impagament del lloguer, amb 5.025. Al primer trimestre del 2026 continua sent la comunitat amb més llançaments totals: 921.
Per tant, l’experiència catalana permet afirmar una cosa més concreta: regular les rendes pot moderar els preus, però no substitueix l’augment de l’oferta i, segons alguns indicadors, pot afeblir-la en retirar-se part de l’oferta privada del mercat.
El resultat és que cada pis que surt al mercat dona lloc a una mena de càsting de llogaters per veure qui acredita ingressos més elevats o ofereix més garanties. Els joves són els més perjudicats, així com les persones amb rendes inferiors i les que desenvolupen feines amb menys estabilitat.
183.000 habitatges promesos: mobilitzar no és construir
El Govern va anunciar el 2023 l’habilitació d’uns 183.000 habitatges públics o assequibles. El setembre del 2026 Sánchez assegura que més de 120.000 estan “mobilitzats”. Però mobilitzat significa que existeixen recursos, convenis o actuacions en diferents fases; no significa necessàriament habitatge acabat, adjudicat i ocupat, ni tan sols iniciat.
Aquí apareix un problema de transparència. Una verificació actualitzada l’abril del 2026 constatava que el Ministeri no proporcionava una xifra consolidada dels habitatges d’aquell gran compromís que estaven efectivament construïts i lliurats. És una constatació de la incapacitat per donar resposta a allò que és bàsic: construir més habitatge.
Casa 47 ofereix una altra mesura de l’escala. El Govern va presentar al setembre un portal amb uns 800 habitatges i l’anunci d’incorporar-ne 1.500 més. La convocatòria efectiva publicada aquest estiu se situava entorn dels 640 habitatges, repartits principalment entre la Comunitat Valenciana, Galícia, Catalunya, Navarra i Astúries, sense oferta a Madrid ni Barcelona. Són habitatges formalment assequibles, però deixen de ser-ho quan s’hi incorporen totes les despeses. El problema és comparar aquesta magnitud amb un dèficit nacional de 750.000 habitatges.
Maricarmen i la política que arriba després de l’escàndol
El desnonament de Maricarmen Abascal, de 87 anys, després de set dècades al mateix habitatge, ha provocat mobilitzacions i ha accelerat una negociació que el Govern arrossegava des de feia mesos. Finalment, la mediació de l’Empresa Municipal de l’Habitatge de Madrid ha facilitat un acord perquè pugui tornar a casa amb un nou contracte.
Mentrestant, el Govern negocia a corre-cuita un nou decret amb pròrrogues de contractes, protecció davant dels desnonaments, regulació dels lloguers temporals, incentius fiscals i algunes mesures per facilitar la construcció. A primera hora d’aquest 29 de setembre, el text encara s’estava negociant abans del Consell de Ministres.
Aquí hi ha una última qüestió política important. Una democràcia funciona malament si necessita un cas humà dramàtic, unes imatges extraordinàries i centenars de persones acampades perquè una crisi estructural coneguda des de fa anys es converteixi sobtadament en una urgència.
El problema de l’habitatge a Espanya no va començar amb Maricarmen. Ni són les persones més grans les més afectades, sinó els joves i les famílies amb fills de rendes mitjanes i baixes. Les dades feia temps que avisaven. La diferència és que ara ja no es poden ignorar: 750.000 habitatges que falten, només 92.000 acabats en un any i l’habitatge convertit, de problema marginal el 2018, en la primera preocupació dels espanyols.
Aquest és el balanç que necessita una explicació després de vuit anys de govern.
Espanya no té només un problema de preus. Té un problema de quantitat: falten 750.000 habitatges. El 2025 es van crear 240.000 llars i només es van acabar 92.000 habitatges. #Habitatge Share on X
