Després de vuit anys de silencis clamorosos, de concertació permanent i d’intercanvi de cromos amb el Govern, UGT i CCOO han despertat. Els dos grans sindicats, fortament vinculats a les subvencions públiques i a l’estructura institucional de l’Estat, convoquen una vaga general per a l’11 de novembre, dos dies abans de començar la campanya electoral i amb les Corts dissoltes.
La coincidència és extraordinària. Tots els presidents del Govern des de la Transició han hagut d’afrontar alguna vaga general, excepte Pedro Sánchez, que fins ara havia gaudit d’una pau sindical envejable. No perquè faltessin motius. Durant el seu mandat ha esclatat la crisi de l’habitatge, agreujada sobretot des del 2021, mentre moltes famílies treballadores han vist deteriorar-se la relació entre salaris i cost de la vida.
Però UGT i Comissions Obreres semblaven no donar-se per assabentades.
La pregunta del milió és molt senzilla: per què convoquen ara una vaga general?
Les reivindicacions són conegudes: millors salaris, habitatge assequible, negociació col·lectiva i reducció de jornada. El problema no és què demanen, sinó quan ho demanen i, sobretot, quina possibilitat real hi ha d’aconseguir-ho amb unes eleccions ja convocades i el Parlament dissolt.
Una vaga general és un instrument de pressió destinat a obtenir resultats. Quins resultats legislatius poden aconseguir-se ara que no s’hagin pogut exigir durant els vuit anys anteriors? Per què no van pressionar quan el Govern podia negociar i aprovar reformes amb les Corts en funcionament?
El calendari ofereix una resposta.
La mateixa UGT de Catalunya enllaça en la seva propaganda la mobilització de l’11-N amb la participació electoral del 29-N. La vaga apareix així inserida, explícitament, en el relat electoral.
L’altre sindicat important, USO, ho ha explicat amb claredat: amb el Parlament dissolt, no existeix un destinatari real per a aquestes reivindicacions.
La qüestió no és negar la legitimitat de la protesta. És preguntar-se si la seva utilitat principal consisteix a millorar les condicions dels treballadors o a intervenir en el clima polític preelectoral.
Madrid protesta; Barcelona també, però es nota menys
Hi ha una altra paradoxa reveladora. L’acampada de la Puerta del Sol contra els desnonaments ha adquirit un protagonisme mediàtic considerable. A Barcelona, la plaça de Catalunya també acull una acampada per l’habitatge. Però el contrast en la prominència informativa resulta cridaner.
No és que la protesta barcelonina no hagi estat notícia. És que no sembla ocupar ni de bon tros el mateix espai en la jerarquia informativa dels grans mitjans. N’hi ha prou de considerar la presència de les dues protestes a les portades, als informatius televisius i a les tertúlies.
Per què aquesta diferència? Hi té alguna cosa a veure que a Madrid governi el PP i a Catalunya, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona, els socialistes?
És una pregunta pertinent que mereixeria una resposta periodística.
Els desnonaments baixen mentre augmenten les protestes
Les dades del Consell General del Poder Judicial introdueixen una contradicció encara més sorprenent.
Durant el primer semestre del 2019, els llançaments judicials derivats de la legislació d’arrendaments urbans s’acostaven als 20.000. Amb la pandèmia van desplomar-se, es van recuperar parcialment el 2021 i el 2022 i, posteriorment, van iniciar un nou descens.
El primer semestre del 2026 només se n’han registrat 4.499: una caiguda interanual del 59%. La xifra és excepcionalment baixa. Cal precisar que l’estadística inclou també altres immobles, no exclusivament habitatges.
Precisament ara, quan els desnonaments judicials es troben en mínims històrics, les protestes assoleixen una intensitat extraordinària.
Això no significa que cada desnonament no pugui constituir un drama humà. Però la política pública no es pot construir prescindint de les proporcions.
Els casos de vulnerabilitat que necessiten una resposta específica de l’Administració són perfectament identificables. Per què no existeix un sistema públic prou eficaç per garantir-los una alternativa habitacional sense descarregar sistemàticament sobre el propietari particular el cost de la protecció social?
Protegir els vulnerables expulsant els més febles
Mentrestant, el mercat del lloguer presenta aquesta realitat. A Barcelona, l’oferta anunciada de lloguer permanent va disminuir un 11% interanual durant el segon trimestre del 2026, segons Idealista. Les organitzacions immobiliàries alerten també de retirades d’habitatges del mercat després dels darrers anuncis regulatoris.
Una part de les operacions es desplaça cap a circuits menys visibles: contactes personals, recomanacions, negociacions discretes i exigències creixents de solvència.
En aquestes condicions, qui té més possibilitats d’obtenir un pis? El treballador amb ingressos elevats, estabilitat laboral, avals i relacions, o el jove, l’autònom i la família amb rendes modestes?
La resposta és evident.
Una política concebuda per protegir els socialment més febles pot acabar dificultant encara més el seu accés a l’habitatge. Es protegeix una part dels llogaters actuals mentre s’eleven les barreres d’entrada per als futurs.
És una contradicció que exigeix abordar simultàniament la seguretat jurídica, l’oferta disponible, la construcció d’habitatge i la protecció pública de les famílies vulnerables.
Però tot això requereix anys de treball, decisions difícils, recursos i una política coherent. No es resol amb una successió de decrets, consignes i mobilitzacions d’oportunitat.
El que resulta difícil d’explicar és que els sindicats hagin esperat fins a les portes de les eleccions per descobrir la gravetat d’uns problemes que fa anys que condicionen la vida dels treballadors.
La política esdevé profundament retorçada quan deixa de buscar solucions i es dedica a fabricar relats de vint-i-quatre hores favorables al poder.
Els sindicats han esperat fins a les portes de les eleccions per descobrir la gravetat d’uns problemes que fa anys que condicionen la vida dels treballadors. #11N #UGT #CCOO Share on X
