Quan es va fotre Catalunya?

Digues-me, amic: quan es va fotre Catalunya?

Durant molts anys vam sostenir que els catalans érem bons per a l’economia i que, si ens deixaven governar a la nostra manera, seríem l’enveja del veïnat. No era una fantasia completa. L’Administració espanyola ha tingut tradicionalment una tirada admirable cap al desastre, amb l’excepció d’Hisenda, que cobra amb una eficàcia gairebé germànica. Encara que fins i tot a Hisenda sembla que se li poden escapar ingressos prou curiosos, com els atribuïts en les investigacions en curs a Julio Martínez, antic amic de Rodríguez Zapatero.

Prat de la Riba i la Lliga demostraren amb la Mancomunitat —un modest poder local format per quatre diputacions— que, amb poca eina, es podia fer molta feina. Després vingueren l’Estatut, la Guerra Civil, la Gran Ensulsiada i el desori d’aquella Esquerra Republicana de Macià i Companys. No hi hagué gaire temps per a lluentors, però se’n va fer prou: la divisió comarcal, de la qual encara vivim de renda, n’és un exemple.

La gran constatació arribà amb la segona autonomia. Tarradellas, gairebé sense competències, ensenyà una cosa avui desapareguda: la dignitas del governant. Pujol, amb tots els seus clarobscurs, construí una Administració des de zero i convertí la Generalitat en la referència de l’Espanya autonòmica. Venien a mirar què fèiem. Catalunya marcava el pas.

Allò durà fins que la maquinària començà a fer sorolls. Primer foren petites avaries; després descobrírem que ningú no havia portat mai el cotxe al taller.

Entrat el segle XXI, tot s’ha precipitat. Madrid ens ha superat àmpliament en PIB i, si res no canvia, en uns anys ho farà Aragó en PIB per càpita. Catalunya encara conserva múscul econòmic, però cada vegada menys.

Tot allò que depèn directament de la política —departaments, empreses públiques, consorcis, agències i una miríada d’andròmines semipúbliques— fa anys que rodola pendent avall.

Volíem ser capdavanters de la transformació ecològica. Naturalment, hem acabat a la cua. El 2025, el 55,8% de l’electricitat produïda a Catalunya fou nuclear, precisament l’energia que la progressia voldria tancar. Els cicles combinats aportaren el 13,8% i la cogeneració, el 7,7%. Les renovables arribaren al 21,3%; l’eòlica i la solar, juntes, només a l’11,5%. L’objectiu del 50% renovable el 2030 ja no sembla una planificació: sembla un acudit administratiu. A la cua, però amb discurs de capdavanters.

També érem el país de l’escola i la pedagogia. Les darreres proves PISA ens deixaren en una posició miserable. Davant la prova del 2025, el Govern ha aconseguit una proesa encara més notable: inutilitzar la comparació. Dels 2.545 alumnes seleccionats, 591 —el 23,2%— quedaren exempts, quan l’OCDE fixa un màxim orientatiu del 5%. Les proves es feren l’any passat, ningú no detectà res a temps i ara busquen una explicació que no faci riure. Quan un govern no pot millorar els resultats, sempre li queda fer malbé el termòmetre.

La vida quotidiana completa el retrat: esvorancs, enfonsaments, fuites de gas, incendis al metro i una Protecció Civil de fireta, sense que ningú sàpiga quins protocols funcionen ni qui respon de què. Les Rodalies ja són de la Generalitat segons el model Illa: el nom és nostre i el desastre continua en mans d’Adif i Renfe. L’AP-7 viu col·lapsada per una imprevisió de manual, mentre els responsables encarreguen estudis, creen comissions i anuncien solucions futures.

El vestit ha quedat estret. Hem passat de sis a vuit milions d’habitants en un tres i no res, però els serveis, les infraestructures i els equipaments no han crescut al mateix ritme.

Els diners, tanmateix, es gasten amb alegria, sobretot en organismes on la utilitat pública és més difícil de trobar que una agulla en un paller.

En seguretat, qualsevol dia podem despertar-nos com els Països Baixos, pendents de la macromàfia de torn i amb poca cosa a fer. Mentrestant, continuem acumulant turistes i immigrants sense límit perquè ens asseguren que això crea riquesa. Deu crear-ne, però el català corrent no sap ben bé on para. L’affordability de l’esquerra demòcrata nord-americana ha estat traduïda per la nostra aliança progressista com a inassequibilitat.

Per llogar un pis ja cal passar unes oposicions i acreditar un sou de ministre.

Fins i tot vam tenir una alcaldessa, símbol de l’esquerra de l’esquerra, que aconseguí gentrificar el carrer del Consell de Cent i anar-ne expulsant veïns i comerços. Té mèrit.

La sanitat encara conserva prestigi, però l’atenció primària empitjora perquè les costures han saltat. No ha crescut al ritme de la població. Formem metges joves que marxen i substituïm els professionals solvents que es jubilen amb personal vingut de fora, no sempre incorporat amb el mateix sedàs. No és culpa del metge que arriba; és del país que expulsa el que forma i improvisa el relleu.

Amb la mà al cor: què funciona avui especialment bé a Catalunya?

En avortament, certament, som capdavanters: 21.761 interrupcions voluntàries de l’embaràs el 2024, equivalents al 40,4% dels naixements. Un rècord d’una societat que s’extingeix i encara en diu progrés.

En alguna altra cosa devem excel·lir, és clar. Segur que una de les pàgines diàries de publicitat del Govern Illa ens ho explicarà.

Quan es va fotre Catalunya? No fou un sol dia. Fou quan vam confondre governar amb anunciar, administrar amb col·locar, planificar amb encarregar informes i prosperar amb amuntegar població. Ho han fet els governs, els partits i les burocràcies que no responen. Però també una societat que ha acceptat durant massa temps l’avaria mentre li asseguraven que el motor anava de primera.