Pedro Sánchez va arribar a la Presidència del Govern el juny de 2018. Vuit anys després, la discussió sobre el seu llegat ja no es pot reduir a una legislatura concreta, a una crisi determinada o a les acusacions dels seus adversaris. El temps transcorregut permet formular una pregunta diferent: quin patró de govern explica que la figura de Sánchez concentri un nivell tan elevat de controvèrsia política i institucional?
La resposta no es troba en un únic episodi. Tampoc seria raonable atribuir-li personalment tots els problemes que arrossega Espanya des de fa dècades. L’habitatge, l’educació, la immigració o la productivitat tenen causes anteriors a la seva arribada al poder i, a més, en molts casos les competències estan repartides entre l’Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments.
Però vuit anys modifiquen la responsabilitat política. El que inicialment es podia presentar com una crisi heretada acaba formant part del balanç del Govern que ha tingut temps per actuar-hi. I, juntament amb els resultats materials, apareix una altra qüestió: la relació de la Presidència amb les institucions que no controla directament.
La tesi d’aquest article és, per tant, més àmplia que l’habitual enumeració d’escàndols: la crítica a Sánchez s’alimenta de la combinació de concentració del poder polític, conflictes institucionals, problemes estructurals que continuen oberts i una elevada capacitat per modificar posicions polítiques sense assumir necessàriament com a propi el cost de la contradicció.
1. El problema institucional: fins on pot arribar el poder de l’Executiu
Un dels elements que més ha contribuït a la controvèrsia durant l’etapa de Sánchez és la relació entre el Govern i els espais institucionals que han d’exercir algun grau d’autonomia davant de l’Executiu.
Aquí convé evitar simplificacions. Parlament, Senat, Poder Judicial i mitjans públics són institucions diferents i compleixen funcions completament diferents. No seria correcte situar-les en el mateix pla.
Tanmateix, sí que es pot identificar una qüestió comuna: fins a quin punt ha de poder condicionar l’Executiu una institució que, precisament per la seva naturalesa, ha d’actuar amb autonomia respecte d’aquest?
El cas dels mitjans públics resulta especialment significatiu. L’Informe sobre l’Estat de dret de la Comissió Europea del juliol de 2026 assenyala que diferents parts interessades han alertat de riscos per a la independència editorial i d’ingerències polítiques en els mitjans públics espanyols.
L’informe recull, a més, que el gener de 2026 els Consells d’Informatius de TVE i RNE van denunciar un deteriorament de les normes deontològiques i el que consideraven un biaix polític en els informatius. La Comissió afegeix que l’indicador del Media Pluralism Monitor sobre la independència dels mitjans públics manté un nivell de risc mitjà-alt.
L’existència d’aquestes denúncies no demostra per si sola que el Govern controli els informatius de RTVE. De fet, el mateix Govern sosté que el funcionament de RTVE és normal. Però sí que permet parlar, amb més fonament, d’un deteriorament o una percepció de deteriorament de la independència del servei públic audiovisual, que és políticament rellevant.
El problema, per tant, no és simplement si Sánchez «controla» una institució. La pregunta més interessant és una altra: què passa quan un Govern manté una relació conflictiva amb institucions la funció de les quals consisteix precisament a limitar, fiscalitzar o contrapesar el poder executiu?
2. El segon problema: després de vuit anys, ja existeix un llegat
Hi ha una segona dimensió que resulta encara més important: el balanç acumulat.
Un president que acaba d’arribar al poder pot responsabilitzar els seus predecessors de bona part dels problemes que troba. Després de vuit anys, aquest argument perd progressivament força.
Això no significa que Sánchez sigui responsable de tot el que passa a Espanya. Significa que, transcorregut aquest període, l’habitatge, la immigració, l’educació, la productivitat, el funcionament administratiu i les infraestructures ja formen necessàriament part del seu propi balanç de govern.
La qüestió deixa de ser quins problemes va heretar i passa a ser quins problemes va aconseguir transformar.
3. Habitatge: de problema secundari a preocupació central
L’habitatge constitueix probablement l’exemple més clar.
Seria incorrecte atribuir a Sánchez l’origen del problema. L’escassetat d’habitatge, les dificultats per construir, la regulació del sòl, la concentració de població en determinades àrees i les diferències entre territoris són fenòmens anteriors a la seva arribada a la Moncloa i afecten diferents nivells de l’Administració.
Però el problema ha adquirit una dimensió molt més gran durant aquests anys.
El Banc d’Espanya ha assenyalat l’existència d’un important dèficit acumulat d’habitatge i la necessitat d’augmentar substancialment la construcció residencial. Al mateix temps, les dades de l’INE mostren que el preu de l’habitatge va augmentar un 12,9 % interanual el quart trimestre de 2025.
La dada políticament més rellevant potser és una altra: la percepció social del problema. L’abril de 2026, el CIS situava l’accés a l’habitatge com el principal problema d’Espanya per al 41,3 % dels enquestats.
La comparació amb el 2018 s’ha de fer amb cura perquè les preguntes i les circumstàncies econòmiques no són idèntiques, però la diferència de percepció és prou gran per identificar una transformació important: l’habitatge ha passat d’ocupar una posició relativament secundària en la preocupació ciutadana a situar-se al centre de l’agenda nacional.
Per això la crítica a la política d’habitatge de Sánchez no s’hauria de limitar a discutir una llei concreta. La qüestió de fons és si, després de vuit anys, la política pública ha aconseguit augmentar prou l’oferta i contenir la creixent dificultat d’accés a l’habitatge.
Les dades disponibles mostren que el problema continua obert.
4. Immigració: no n’hi ha prou amb comptar arribades
La immigració exigeix encara més precisió.
No és correcte afirmar que tots els indicadors hagin empitjorat durant el període. De fet, les entrades irregulars van descendir de 64.019 el 2024 a 36.775 el 2025, una reducció del 42,6 %. Tanmateix, les arribades terrestres a Ceuta i Melilla van augmentar un 45,4 %, i les entrades irregulars per via marítima a la Península i les Balears van créixer un 4,3 %.
Això obliga a distingir entre el volum global d’entrades i la capacitat de l’Estat per respondre a episodis concrets de pressió migratòria.
La qüestió política no és estar «a favor» o «en contra» de la immigració. És avaluar la capacitat de l’Estat per anticipar, gestionar i absorbir situacions extraordinàries, incloent-hi fronteres, asil, retorns, menors no acompanyats i distribució territorial.
És aquí on la crisi de Ceuta adquireix una importància especial.
5. Ceuta i el criteri de comandament
Sánchez sí que va anar a Ceuta després de la crisi. El 31 de juliol de 2026 es va desplaçar personalment a la ciutat, es va reunir amb les Forces i Cossos de Seguretat, les autoritats locals i els responsables dels dispositius d’atenció, i posteriorment va fer una declaració institucional.
Per tant, la crítica no hauria de consistir a afirmar que «Sánchez estava de vacances mentre Ceuta cremava».
La qüestió és una altra: quin grau d’intervenció personal ha d’assumir un president quan una crisi extraordinària continua durant setmanes i afecta directament la frontera i la capacitat de resposta de l’Estat.
Aquí apareix un tret que mereix analitzar-se amb més profunditat: la tendència a gestionar determinades crisis mitjançant l’acció ministerial, la negociació política i el cicle informatiu, en lloc de convertir-les immediatament en una prioritat presidencial permanent.
La pregunta rellevant no és, per tant, quants dies va estar Sánchez de vacances, sinó quins esdeveniments obliguen el president a alterar completament la seva agenda i assumir personalment el comandament polític de la resposta.
6. Educació: un resultat que no permet triomfalismes
L’educació s’ha d’incorporar al balanç, encara que aquí la responsabilitat del Govern central està necessàriament compartida amb les comunitats autònomes.
Els resultats de PISA 2025 mostren que els estudiants espanyols van obtenir 451 punts en lectura i 457 en matemàtiques, davant dels 461 i 463, respectivament, de la mitjana de l’OCDE. L’OCDE assenyala, a més, que els resultats espanyols de 2025 van ser inferiors als de 2022 en matemàtiques i lectura i que es troben entre els més baixos observats a Espanya.
Aquestes dades no permeten afirmar que la LOMLOE hagi causat el deteriorament. Seria una inferència que les dades no demostren i, a més, el descens educatiu afecta nombrosos països.
Però sí que permeten formular una conclusió més limitada: vuit anys de política educativa no han resolt els problemes estructurals de rendiment que mostren les dades internacionals.
I això importa perquè una política pública no s’ha de jutjar únicament per les seves intencions legislatives, sinó també pels seus resultats observables.
7. El problema de fons: la manca d’anticipació
Aquí apareix potser la crítica més profunda al període Sánchez.
L’habitatge no va sorgir de sobte. Tampoc l’envelliment demogràfic, la baixa natalitat, la pressió sobre determinades fronteres, els problemes de rendiment educatiu o l’escassetat d’habitatge social.
Tots aquests fenòmens es podien observar molt abans de convertir-se en crisis polítiques.
Per això es pot plantejar una hipòtesi sobre aquests vuit anys: hi ha hagut massa pes de la política d’agenda immediata davant de la política estructural de llarg termini?
Governar exigeix respondre a les crisis que apareixen cada setmana. Però també exigeix actuar sobre problemes els efectes polítics dels quals trigaran deu o vint anys a manifestar-se.
La diferència entre aquestes dues formes de governar pot ser decisiva per avaluar un mandat llarg.
8. El Sàhara: un exemple de concentració de la decisió
La política espanyola respecte del Sàhara Occidental encaixa en aquesta mateixa discussió, encara que des d’una altra perspectiva.
La qüestió no consisteix necessàriament a determinar si la nova posició espanyola era correcta o incorrecta. Això pertany a un altre debat.
El que és rellevant per a aquesta anàlisi és com es va adoptar i comunicar una modificació històrica de la posició espanyola: una decisió impulsada des de la Presidència del Govern, amb escassa deliberació pública prèvia i l’existència de la qual va transcendir inicialment a través de la comunicació marroquina.
El cas resulta rellevant perquè concentra tres elements que apareixen en altres episodis: decisió molt centralitzada, explicació política posterior i escassa deliberació pública prèvia.
Això no demostra per si mateix que la decisió fos il·legítima. Sí que planteja una qüestió sobre l’estil d’exercici del poder: quin espai queda per al Parlament, per a l’opinió pública i per a la deliberació institucional quan la Presidència considera que una decisió estratègica s’ha de prendre amb rapidesa.
9. La contradicció política com a mètode
Una cosa semblant passa amb els indults, l’amnistia i altres rectificacions programàtiques.
Anomenar-les simplement «mentides» resulta massa pobre des del punt de vista analític. Hi ha una qüestió més interessant: la capacitat del Govern de modificar posicions que anteriorment havia defensat amb intensitat sense que aquesta contradicció li impedeixi continuar justificant la nova posició.
El fenomen es pot observar en diferents decisions adoptades durant aquests anys: posicions inicialment rebutjades que posteriorment han passat a considerar-se necessàries per assolir determinats objectius polítics.
Això no demostra necessàriament absència de principis. La política democràtica permet canviar d’opinió i modificar decisions quan canvien les circumstàncies.
El problema apareix quan els arguments utilitzats per justificar una posició present entren en contradicció directa amb els límits que el mateix dirigent havia proclamat anteriorment.
En aquest punt sorgeix una qüestió de coherència política.
10. Dels principis als fins
No es pot afirmar que Sánchez no tingui principis morals. Això seria atribuir-li una característica personal que no es pot demostrar objectivament.
El que sí que es pot analitzar és un patró de raonament polític en què la legitimitat de determinades decisions es justifica fonamentalment pel fi que pretenen assolir: estabilitat, convivència, normalització de Catalunya, evitar una determinada alternativa de govern o mantenir una majoria parlamentària.
Des d’aquesta perspectiva, el problema no seria exactament el relativisme moral, sinó la creixent instrumentalització dels principis polítics.
Una posició que ahir era presentada com un límit pot convertir-se demà en una eina legítima si les circumstàncies polítiques canvien. L’argument passa aleshores de «això no es pot fer» a «en aquestes circumstàncies és necessari fer-ho».
La qüestió democràtica de fons no és impedir que un governant canviï d’opinió. És preguntar-se quant pot canviar un governant els seus propis límits declarats abans que la ciutadania deixi de considerar creïble la seva paraula.
Conclusió: vuit anys canvien la naturalesa del judici polític
La crítica a Sánchez no necessita basar-se en la idea que tot el que ha passat durant el seu Govern sigui responsabilitat seva, ni en l’acumulació indiscriminada d’escàndols.
El seu cas resulta políticament més interessant per una altra raó.
Després de vuit anys, ja és possible analitzar conjuntament el funcionament institucional, els resultats de les polítiques públiques, la gestió de les crisis i la coherència entre les posicions defensades i les decisions adoptades.
En alguns àmbits hi ha resultats positius i problemes que no es poden atribuir exclusivament al Govern central. En d’altres, les dades mostren problemes que continuen oberts o fins i tot s’han agreujat. I en el terreny institucional, diferents organismes i actors han expressat preocupació per la independència o la qualitat de determinats contrapesos.
Tot plegat permet formular una pregunta més seriosa que la simple acusació partidista:
Ha construït Sánchez un model de govern capaç de transformar els problemes estructurals d’Espanya, o ha desenvolupat sobretot una extraordinària capacitat per sobreviure políticament a aquests problemes?
El problema ètic apareix quan el fi present reinterpreta retrospectivament els límits proclamats anteriorment.
Quant espai queda per al Parlament, per a l’opinió pública i per a la deliberació institucional quan la Presidència considera que una decisió estratègica s’ha de prendre amb rapidesa? #PedroSánchez Share on X
