La violència comença molt abans de la primera pedra. Comença quan el poder polític deixa de considerar legítim l’adversari i el transforma en enemic. Quan ja no hi ha una oposició amb dret a governar, sinó una amenaça feixista que cal impedir. Aleshores, qualsevol mitjà esdevé justificable en nom d’una causa presumptament superior.
Aquesta és la gran responsabilitat històrica del sanchisme: haver convertit la deslegitimació de l’adversari en el principi ordenador de la seva cultura política. I una part dels seus aliats encara ha anat més lluny.
Del País Basc a Galícia: els avisos
Al País Basc, el rebrot de la violència de sectors de l’esquerra abertzale ha deixat de ser una qüestió marginal. La competència entre les joventuts pròximes a Bildu i els grups situats més a l’esquerra ha afavorit una radicalització inquietant. El 20 d’octubre, dos presumptes integrants de Jardun Koordinadora van ingressar en presó preventiva, acusats de terrorisme. La investigació inclou informació sobre policies i antics amagatalls d’armes d’ETA. Encara no hi ha condemna, però l’advertiment és prou greu.
A Galícia, les protestes contra els actes de Vox han desembocat en enfrontaments violents. A la Corunya, el 21 d’octubre, una mobilització en què participaven organitzacions com Galiza Nova, vinculada al BNG, va acabar amb tres detinguts i tretze agents policials ferits. La protesta pacífica és un dret; impedir per la força l’activitat política de l’adversari, no.
La tensió s’ha estès a altres ciutats. Interior ha hagut de traslladar unitats antidisturbis de Ceuta i Melilla a la Península. Una mesura que expressa fins a quin punt la violència política ha esdevingut una preocupació de primer ordre.
Barcelona: la capital de la impotència
I arribem a Barcelona, el gran feu socialista de Sánchez, Illa i Collboni.
Dissabte 24 d’octubre, centenars de joves, molts menors d’edat, van convertir el centre de la ciutat en un escenari de guerrilla urbana, seguint una convocatòria de les xarxes socials inspirada en les protestes franceses.
El balanç actualitzat és extraordinari: 128 detinguts, 72 menors, 23 comerços saquejats o vandalitzats, 33 intervencions dels bombers per incendis i 15 policies ferits, quatre dels quals amb lesions greus.
El nombre de detinguts és especialment greu: sobre una concentració estimada en uns 500-600 participants, representa una proporció extraordinàriament elevada. No era cap manifestació ordinària.
Motos i bicicletes cremades, barricades, marquesines destrossades, aparadors rebentats i establiments saquejats. Tot al cor comercial de Barcelona, en plena tarda de dissabte.
El dispositiu va mobilitzar més de 220 agents dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Van practicar nombroses detencions, però no van poder impedir que grups petits i molt mòbils estenguessin la destrossa durant hores.
El Gremi de Restauració ha denunciat una valoració incorrecta del risc i una resposta policial insuficient. La convocatòria era coneguda. El lloc i l’hora també. Què va fallar?
Els violents actuaven a la francesa, però la policia havia de respondre amb les limitacions del model català del segle XXI, sense pilotes de goma i amb uns recursos operatius que no van aconseguir garantir la seguretat.
Els delinqüents ja no semblen tenir por de la policia. I quan aquesta percepció arrela, la força pública perd una part decisiva de la seva capacitat dissuasiva.
Illa i Collboni han condemnat els fets. Molt bé. Però els comerciants no necessiten principalment condemnes pronunciades davant dels micròfons. Necessiten que els seus establiments no siguin saquejats.
A la llarga relació d’insuficiències dels governs d’Illa i Collboni cal afegir-hi una qüestió capital: l’ordre públic i la seguretat ciutadana.
Sánchez i la democràcia de Carl Schmitt
Mentrestant, Sánchez continua alimentant la confrontació.
En una extensa entrevista publicada per El País aquest diumenge 25, afirma que la condemna del seu germà i el processament de la seva esposa representen haver traspassat les línies vermelles de la democràcia. La seva innocència, diu, és indiscutible.
És legítim defensar els familiars. Però resulta institucionalment inquietant que el president converteixi una discrepància amb la justícia en una presumpta vulneració democràtica.
No és un episodi aïllat. Sánchez ha contraposat reiteradament la voluntat del carrer a les decisions parlamentàries. Ara sosté que un govern alternatiu del PP i Vox no seria alternança democràtica, sinó un retrocés de cinquanta anys.
El problema ja no és discrepar sobre polítiques. És negar a l’adversari la normalitat de l’alternança.
El jurista Juan José López-Burniol acaba de publicar a Vozpópuli un article revelador: «La democracia según Pedro Schmitt».
Hi exposa l’afinitat entre determinades pràctiques del sanchisme i la concepció política de Carl Schmitt, el jurista alemany que va contribuir doctrinalment a l’ascens del nazisme.
Per Schmitt, la política es fonamenta en la distinció entre amic i enemic. El poble, interpretat pel dirigent, s’imposa als límits parlamentaris. L’executiu es presenta com l’expressió superior de la voluntat popular.
No es tracta d’identificar dos règims històricament diferents. Es tracta de reconèixer una lògica política perillosament semblant.
La divisió permanent com a sistema
L’entrevista de Sánchez és un bon catàleg d’aquesta manera de governar. La corrupció d’Ábalos és un error que no va saber detectar; Leire Díez és completament aliena al PSOE; Zapatero continua sent un actiu del partit; la inflació s’explica gairebé íntegrament per la guerra de l’Iran; sobre Ceuta, evita una resposta concloent a les sospites d’intervenció marroquina.
I, amb la llei dels nets, contraposa els descendents de l’exili republicà als que anomena nets del règim franquista, que són els que viuen a Espanya. Fins i tot la ciutadania es divideix en dues genealogies moralment enfrontades.
No sostinc que Sánchez hagi organitzat els aldarulls de Barcelona, que no tenen una motivació partidista demostrada. Sostinc una cosa diferent i políticament més profunda: una cultura de deslegitimació de l’adversari, de confrontació permanent i de feblesa de l’autoritat crea un terreny favorable perquè la violència es normalitzi.
Quan el poder ensenya que l’altre no és un adversari legítim, sinó un enemic que cal derrotar a qualsevol preu, sempre acaba apareixent algú disposat a entendre-ho literalment.
Aquest és el fruit enverinat del sanchisme. I el pitjor és que encara no sabem fins on pot arribar.
Primer es deslegitima l'adversari. Després se'l converteix en enemic. Finalment, algú interpreta que tot s'hi val. La violència comença molt abans de la primera pedra. Share on X
