Un lector del meu article «Espanya s’està enfonsant: les peces ja encaixen» em retreu que el balanç és massa negatiu. Recorda decisions encertades del Govern de Pedro Sánchez i conclou que, si les expliquem totes, el judici ha de canviar. L’objecció és legítima. Però «diguem-ho tot» exigeix xifres completes, comparables i ben atribuïdes. I és precisament aquesta revisió la que confirma la meva tesi: hi ha encerts concrets, però el balanç global continua sent el d’un mal govern.
Els encerts que cal reconèixer
El salari mínim interprofessional ha passat de 735,90 euros mensuals el 2018 a 1.221 euros el 2026, en catorze pagues: un augment nominal del 65,9 %. La reforma laboral ha reduït la temporalitat fins a prop del 15 %, tot i que els fixos discontinus i els contractes indefinits de curta durada obliguen a matisar el relat. L’EPA del segon trimestre del 2026 registra 22,78 milions d’ocupats. També són avenços la revaloració de les pensions amb l’IPC, l’increment de les beques i més recursos per a la dependència.
Convé dir-ho sense reserves. Un govern que acumula més de vuit anys de poder necessàriament produeix mesures útils. La pregunta, però, no és si n’ha encertat alguna, sinó si ha governat bé el conjunt: prioritats, execució, resultats, qualitat institucional i capacitat de corregir els grans problemes del país.
Les xifres necessiten context
L’argument de la venda d’habitatge social de l’Ajuntament de Madrid amb Ana Botella va afectar 1.860 pisos de 18 promocions el 2013. Va ser una decisió greu i criticable. Però un error del PP no converteix automàticament el Govern de Sánchez en bo. El mateix passa amb les pensions: la reforma del 2013 va limitar durant anys la pujada mínima al 0,25 %, i recuperar l’IPC és un mèrit; això no resol, tanmateix, la sostenibilitat d’un sistema pressionat per l’envelliment i per una despesa creixent.
Tampoc és exacte afirmar que el PIB ja voreja els dos bilions. L’INE situa el PIB nominal del 2025 en 1,687 bilions d’euros i el creixement real en el 2,8 %. És una evolució positiva, però la població també ha crescut: en poder de compra, el PIB per habitant espanyol equivalia al 92 % de la mitjana de la UE el 2025. Créixer en volum no és el mateix que convergir prou en prosperitat individual.
La comparació de 110.000 amb 220.000 milions tampoc descriu el pressupost total. Sembla barrejar el límit de despesa no financera de l’Estat —119.834 milions el 2018 i 212.026 milions aprovats com a sostre per al 2026— amb els pressupostos consolidats. I hi ha un fet polític elemental: el 2026 és el tercer any consecutiu governat amb els pressupostos generals del 2023 prorrogats. Gastar més no substitueix aprovar comptes nous ni sotmetre’ls al Parlament.
L’assumpció estatal de 83.252 milions de deute autonòmic pot alleujar interessos a les comunitats, però no elimina deute públic consolidat: el trasllada d’una administració a una altra. La reforma del finançament anunciada afegeix 20.975 milions per al 2027, però necessita desplegament legal i un criteri estable, general i transparent. Una negociació concebuda per assegurar vots no és el mateix que una reforma territorial duradora.
També cal precisar dues afirmacions socials. L’Estat no paga el 100 % de la dependència: el compromís oficial és aportar 6.200 milions addicionals entre el 2026 i el 2027 per arribar al 50 % del finançament. I el pressupost de beques del curs 2026-2027 és de 2.559 milions, un 83 % més que els 1.399 milions del 2018; no són 4.800 milions anuals addicionals. Són millores reals, però no necessiten exageracions.
El Fons de Reserva tampoc admet eslògans simples. Va arribar a 66.815 milions el 2011 i va patir disposicions brutes d’uns 74.400 milions entre el 2012 i el 2017. Al març del 2026 tenia 15.267 milions. La recuperació és positiva, però prové sobretot del Mecanisme d’Equitat Intergeneracional i de noves aportacions públiques; el dèficit el paga el pressupost de l’Estat en part; no és una prova suficient que el problema estructural de les pensions estigui resolt.
El balanç que no es pot ocultar
Els resultats importants continuen sent dolents. El Banc d’Espanya estima que entre el 2021 i el 2025 es van crear uns 750.000 habitatges menys que noves llars. El 2025 Espanya encara tenia la taxa d’atur més alta de la UE: 10,5 %, davant del 6,0 % comunitari. El 9,87 % del segon trimestre del 2026 és una millora, però no converteix una anomalia persistent en èxit.
La taxa AROPE del 2025 situa el 25,7 % de la població en risc de pobresa o exclusió social; entre els menors de 16 anys arriba al 33,9 %. Al juny del 2026, el deute de les administracions públiques fregava 1,763 bilions i el 101,5 % del PIB. És difícil presentar com a bon govern una combinació de creixement, pressió fiscal i despesa que manté aquests dèficits socials i aquesta càrrega financera.
A això s’afegeix la degradació institucional. El Tribunal Suprem manté una investigació separada sobre presumptes adjudicacions il·lícites d’obra pública que afecta, entre altres persones, Santos Cerdán i José Luis Ábalos, amb plena presumpció d’innocència. No és una condemna penal a Sánchez, però sí un fet polític: dos homes situats al centre del seu aparell de confiança exigeixen una explicació sobre selecció, vigilància i assumpció de responsabilitats.
Governar no consisteix a sumar transferències, anuncis o adversaris. Consisteix a ordenar prioritats i convertir recursos en habitatge accessible, feina comparable amb Europa, menys pobresa infantil, comptes aprovats i institucions fiables.
Sánchez pot exhibir encerts. El que no pot exhibir, després de més de vuit anys, és un balanç que compensi els fracassos estructurals i la dependència de pactes concebuts per conservar el poder. Les dades reforcen, no desmenteixen, el diagnòstic de mal govern.
L’SMI ha pujat i la temporalitat ha baixat. Però habitatge, atur, pobresa infantil, deute i bloqueig pressupostari mantenen un balanç de mal govern. #GovernSánchez Share on X
