Les dades sobre baixes laborals ofereixen una d’aquelles paradoxes que la societat prefereix observar de gairell. Els treballadors de 25 a 35 anys, en principi els més resistents i saludables, són els que inicien més processos d’incapacitat temporal. Registren mensualment 41,1 baixes per cada 1.000 afiliats, aproximadament un 4,1%.
Els segueixen els de 35 a 45 anys, amb 34,4. Entre els 45 i els 55, la incidència baixa fins a 28,7, i entre els 55 i els 65, quan l’edat ja hauria de començar a passar factura, és de 29,7. Els joves tenen, doncs, una incidència un 43% superior a la dels treballadors de 45 a 55 anys.
Cal precisar que aquestes xifres expressen processos iniciats cada mes, no el nombre total de persones permanentment de baixa. També és cert que les baixes dels treballadors grans són molt més llargues: una mitjana de 79 dies entre els 55 i els 65 anys, davant dels 46 dies dels més joves. Però la pregunta continua dempeus:
per què la generació biològicament més forta és la que emmalalteix laboralment amb més freqüència?
No és una qüestió menor. La taxa d’absentisme per incapacitat temporal ha passat del 2,4% de les hores pactades el 2013 al 5,2% el 2024 i al 5,4% durant els tres primers trimestres de 2025. Les prestacions per contingències comunes van costar més de 15.000 milions d’euros el 2024, als quals cal afegir 14.100 milions de costos directes per a les empreses. PIMEC estima que, incorporant-hi substitucions, reorganització i producció perduda, l’impacte pot assolir magnituds molt superiors.
La gran empresa pot redistribuir feina, contractar substituts i convertir l’absència en una incidència administrativa. En una petita empresa, en canvi, la baixa d’una sola persona pot paralitzar un departament sencer. I per a un autònom amb dos o tres assalariats significa sovint ajornar encàrrecs, perdre clients o treballar ell mateix dotze hores.
No és casual que els autònoms iniciïn moltes menys baixes que els assalariats —uns 10 processos per cada 1.000, davant de 38—, encara que siguin més llargues. No gaudeixen de millor salut: simplement coneixen de primera mà el preu de no obrir la persiana.
Seria injust atribuir aquest augment a la ganduleria juvenil.
Hi ha baixes plenament justificades, un fort creixement dels trastorns mentals, llistes d’espera sanitàries, entorns laborals mal organitzats i problemes reals de precarietat. Però tampoc no serveix reduir-ho tot a les condicions de treball.
L’AIReF constata que la incapacitat temporal és més freqüent entre treballadors amb contracte indefinit, empleats públics i plantilles de grans empreses. Com més protegit està el lloc de treball, més augmenta la probabilitat de baixa. És una dada incòmoda, però les dades no tenen l’obligació de ser amables.
Ara bé, també és cert que les dades de les empreses de treball temporal mostren una correlació significativa entre la incidència de les baixes i la pitjor qualitat de l’ocupació, tant en termes salarials com de condicions laborals. La realitat, per tant, és més complexa que qualsevol explicació única.
Hi ha, a més, un factor gairebé absent del debat: la transformació familiar dels joves. El grup que acumula més baixes coincideix amb la generació que menys s’ha casat, que més tarda a emancipar-se i que més ajorna o renuncia a tenir fills.
Un terç dels joves de 25 a 34 anys encara viu amb els pares. L’edat del primer matrimoni ja se situa prop dels 35 anys per a les dones i dels 37 per als homes, mentre que l’edat mitjana de la maternitat arriba als 32,6 anys. Les dades de l’INE dibuixen una joventut adulta amb pocs vincles estables i poques responsabilitats familiars.
Això no demostra que no casar-se provoqui baixes laborals. Confondre coincidència amb causalitat seria tan poc seriós com negar que pugui existir alguna relació. El matrimoni i els fills introdueixen responsabilitat, horitzó de futur i necessitat d’estabilitat.
Quan altres persones depenen de nosaltres, el treball deixa de ser únicament una experiència d’autorealització i es converteix també en un deure. La família no fabrica herois laborals, però educa quotidianament en la puntualitat, la renúncia i la continuïtat.
La literatura econòmica ha identificat una associació entre matrimoni, més estabilitat laboral i ingressos més elevats, especialment entre els homes. També s’ha observat que molts pares augmenten les hores treballades després del naixement del primer fill. Una part pot obeir a una selecció prèvia —les persones més estables també tenen més probabilitats de formar una família—, però una altra apunta a l’efecte transformador de la responsabilitat. Al mateix temps, els fills generen necessitats de cura i poden incrementar determinades absències, sobretot quan no hi ha conciliació. La relació és complexa, però no inexistent.
La resposta no consisteix a sospitar de qualsevol malalt ni a convertir el metge en inspector de policia. Cal millorar l’atenció sanitària, revisar les baixes prolongades, reforçar la salut mental, implicar millor les mútues i facilitar la substitució a les petites empreses. Però també cal una política favorable a l’emancipació, l’habitatge, el matrimoni, la natalitat i la conciliació.
És una conclusió que el pragmatisme de moltes organitzacions empresarials prefereix ignorar: allò que s’allunya de l’ordre antropològic sobre el qual s’han construït les societats té costos que acaben manifestant-se també en l’economia. El bé, la veritat i la justícia poden semblar categories alienes als balanços comptables, però tota economia descansa, en última instància, sobre una determinada concepció de la persona humana.
Hem construït una societat que dificulta els vincles estables i després s’estranya que disminueixi la capacitat de compromís. Potser l’absentisme juvenil no és només un problema mèdic o laboral. Potser és també una factura més de la societat desvinculada.
Per què els treballadors més joves acumulen més baixes laborals? La generació biològicament més forta és la que inicia més processos d’incapacitat temporal. Potser el problema no és només mèdic ni laboral, sinó també social. Share on X
