Hi ha problemes que creixen durant anys en silenci, com una esquerda fina en un mur mestre, fins que un dia el país descobreix que allò que semblava menor s’ha convertit en una amenaça sistèmica. Les baixes laborals formen part avui d’aquesta categoria.
Ja no són només una qüestió sanitària o estrictament laboral. S’han transformat en un indicador de la qualitat real de l’Estat: de la seva capacitat per governar, prevenir, cuidar i corregir. En aquest sentit, la incapacitat temporal no és només una estadística social, sinó una radiografia del funcionament profund de l’administració espanyola.
Les xifres impressionen per si soles.
El 2025, la prevalença mitjana de les baixes per contingències comunes entre els assalariats ha arribat als 53,7 processos per cada 1.000 treballadors, un màxim històric. Entre els autònoms, en canvi, la dada és notablement inferior (38,9) i fins i tot lleugerament descendent. Aquesta divergència no és anecdòtica: apunta a un canvi estructural en el mercat laboral espanyol després de la pandèmia.
El cost públic directe ja ascendeix a 18.400 milions d’euros anuals, la segona partida més gran de la Seguretat Social després de les pensions. Però la factura real és molt més elevada. Per a les empreses —especialment microempreses i petites societats, que constitueixen el veritable teixit productiu del país— l’impacte és multiplicador: alteració dels ritmes de treball, dificultat de substitucions, retards, pèrdua de competitivitat, tensió financera i deteriorament del servei.
Tanmateix, la dada clau no és el volum, sinó la seva naturalesa política.
Durant anys, l’augment de les baixes laborals es podia explicar per factors laborals, demogràfics o culturals. Però l’acceleració dels darrers temps coincideix amb una altra realitat: el deteriorament progressiu de la capacitat executiva de l’Estat.
El cas més evident és la sanitat pública.
Les llistes d’espera quirúrgiques, que abans se situaven en nivells molt inferiors, registren ara una mitjana de 126 dies, amb més de 846.000 persones pendents d’intervenció. No es tracta d’una dada col·lateral, sinó d’un mecanisme causal directe: quan el diagnòstic s’endarrereix, quan les proves triguen mesos o quan la cirurgia s’ajorna, la baixa s’allarga. El temps administratiu es converteix en temps improductiu.
Cada dia addicional d’espera és, sovint, un dia més d’incapacitat temporal.
Així, la baixa laboral deixa de ser només una conseqüència de la malaltia per esdevenir també una conseqüència de la lentitud institucional.
És aquí on emergeix la dimensió política de fons.
El fenomen remet a una crisi més àmplia de la funció pública: un mercat de l’habitatge tensionat, Rodalies degradades, una xarxa viària deficient, retards administratius creixents i infraestructures amb manteniment insuficient. Les baixes formen part d’aquesta mateixa constel·lació: no són una anomalia aïllada, sinó l’expressió d’un model de governança que ha anat perdent capacitat de control.
La primera gran causa és la fallida de la funció de supervisió.
Qualsevol administració necessita una cadena clara de responsabilitats: vigilància, correcció, seguiment i avaluació. Quan aquesta cultura s’afebleix en la cúspide del sistema, la disfunció es propaga en cascada. Si el lideratge polític no exerceix amb rigor aquesta funció, la relaxació es filtra cap avall: ministeris, organismes, comunitats autònomes, gestió sanitària, inspecció i manteniment.
Quan els mecanismes de control fallen en els nivells més alts —com evidencien diversos episodis polítics recents—, es pot inferir que, amb el pas del temps, aquesta laxitud acaba impregnant el conjunt de l’administració pública.
El resultat és un Estat menys capaç de detectar errors abans que es converteixin en crisis.
La segona causa és encara més profunda: la banalització dels pressupostos.
Governar durant anys sense uns pressupostos generals plenament operatius no és només una anomalia parlamentària; és una alteració severa de la racionalitat administrativa. El pressupost és l’eina que permet fixar prioritats, mantenir infraestructures, anticipar colls d’ampolla, mesurar resultats i corregir desviacions.
Sense aquest marc, la despesa esdevé reactiva, no estratègica.
I és precisament en àmbits com la conservació, el manteniment, el reforç dels serveis, la digitalització, el personal sanitari o l’atenció primària on es decideix la durada de milers de baixes laborals.
Per això, el debat no s’hauria de limitar a l’absentisme, ni tan sols a la salut laboral. El problema és més profund: la incapacitat temporal s’ha convertit en un termòmetre de la incapacitat funcional de l’Estat.
Cada baixa que s’allarga per una prova que no arriba, una cirurgia ajornada o una rehabilitació saturada és una mostra del cost econòmic de la mala política pública.
I aquesta és la càrrega que s’acumula.
Perquè la suma de petites ineficiències genera grans costos sistèmics. Allò que avui apareix com una partida pressupostària de 18.400 milions és, en realitat, l’expressió visible d’un desgast institucional molt més profund, que amenaça la productivitat, la competitivitat i la confiança social.
Les baixes laborals, en definitiva, no són només una qüestió mèdica. Són una advertència política.
I potser una de les més clares sobre el preu real que paga un país quan la seva administració deixa de funcionar amb eficàcia.
Les baixes laborals ja no són només salut: són política pública. #BaixesLaborals Share on X
