La fortalesa real d’un govern sovint es mesura en la seva capacitat d’afrontar els conflictes corporatius dins del sector públic. Quan un executiu se sent políticament sòlid, les reivindicacions funcionarials acostumen a topar amb límits clars, especialment quan el col·lectiu afectat ja disposa d’avantatges significatius respecte del sector privat: estabilitat laboral gairebé absoluta, jornades més reduïdes, salaris relativament elevats i escassos mecanismes d’avaluació del rendiment.
No és el cas del govern Illa.
La Generalitat acaba de pactar amb una part del sindicalisme docent un augment retributiu d’una magnitud excepcional, fruit d’un cicle de mobilitzacions especialment agressives impulsades sobretot per USTEC i Professors de Secundària. Les protestes han inclòs talls d’autopistes i carreteres, ocupacions, accions de bloqueig a Montserrat i fins i tot amenaces d’aldarulls coincidint amb la visita del Papa a Barcelona.
La crisi també ha deixat molt debilitats els sindicats tradicionals, CCOO i UGT, acusats pels sectors més radicals d’haver actuat com a corretges de transmissió del Govern després d’haver signat inicialment un acord que les vagues i la pressió posterior van acabar desautoritzant.
El resultat final és un pacte extraordinàriament costós que comportarà increments mensuals d’entre 600 i 630 euros en quatre anys i una despesa que s’aproxima als 3.000 milions d’euros.
La primera pregunta que els mitjans de comunicació no es fan i que el Parlament hauria de formular és: quines seran les partides que es reduiran per afrontar tanta despesa extra?
Però la qüestió decisiva no és només la magnitud de la pujada, sinó l’absència absoluta de contraprestacions vinculades als resultats educatius.
I aquí apareix la gran paradoxa del debat.
Una part significativa del mateix professorat i del sindicalisme docent sosté que els mals resultats de l’escola catalana no tenen relació amb la feina dels mestres i professors. Però, si els resultats educatius no tenen cap vinculació amb la qualitat del sistema docent, aleshores sorgeix inevitablement una pregunta incòmoda: quin és exactament el seu paper en el sistema educatiu català? El de convidats de pedra?
Perquè, en tot aquest conflicte, mai no s’ha parlat dels pèssims resultats educatius de les nostres escoles.
La situació encara esdevé més inquietant si es té en compte que fins i tot aquest acord ha estat rebutjat pels sindicats més radicals: CGT, Intersindical i COS, organitzacions situades en posicions d’extrema esquerra i implantades en una part del sector públic educatiu català. En altres termes, una proporció rellevant del professorat de l’ensenyament públic es troba sindicalment representada per organitzacions d’orientació ideològica extrema, de les quals també forma part USTEC. Potser aquí hi ha també una de les claus del deteriorament del sistema.
Però l’acord incorpora encara un altre element especialment preocupant: el debilitament de l’autonomia real dels centres educatius. Els directors han rebutjat aspectes substancials del pacte perquè les limitacions sobre les places perfilades i altres mecanismes de selecció redueixen encara més la seva capacitat de configurar equips docents coherents amb el projecte educatiu de cada centre.
És a dir: no només no s’avança cap a una cultura d’excel·lència i responsabilitat, sinó que es retrocedeix.
L’escola pública catalana queda cada vegada més sotmesa a dinàmiques assembleàries corporatives. Fins al punt que alguns sectors sindicals han arribat a defensar que només poguessin votar sobre l’acord aquells docents que haguessin participat en les mobilitzacions. És a dir: els discrepants, senzillament, quedarien exclosos.
Aquest és el context en què el govern Illa ha decidit cedir.
I el resultat és previsible: moltes famílies que puguin fer-ho optaran progressivament per la concertada, on sovint els docents cobren menys, treballen més hores i, malgrat això, obtenen resultats acadèmics superiors en igualtat de context social.
La conseqüència final podria ser devastadora: una escola pública concebuda cada vegada més com un sistema residual per a les classes populars, gestionada per un cos funcionarial privilegiat respecte de la major part de la societat. Avançarem cap al model mexicà d’ensenyament públic?
Uns salaris molt per sobre de la realitat social
Les noves retribucions previstes mostren amb claredat la magnitud del canvi.
Simplificant i prenent com a referència un docent a jornada completa amb poca antiguitat, l’evolució aproximada serà aquesta:
| Perfil | Sou actual (2026) | Sou previst (2029) |
|---|---|---|
| Mestre/a de primària | 33.000 € bruts/any | 41.000 € bruts/any |
| Professor/a de secundària | 38.000 € bruts/any | 47.000 € bruts/any |
En termes mensuals bruts, en 14 pagues:
| Perfil | Ara | 2029 |
|---|---|---|
| Primària | 2.460 €/mes | 3.060 €/mes |
| Secundària | 2.795 €/mes | 3.430 €/mes |
Això significa que un professor de secundària podrà incrementar la seva retribució en prop de 9.000 euros anuals en només uns anys. I aquestes xifres encara no incorporen complements com triennis, estadis, tutories, coordinacions o caps de departament. Amb experiència acumulada, no serà excepcional trobar salaris públics docents superiors als 50.000 euros bruts anuals abans d’acabar la dècada.
La comparació amb la realitat salarial catalana i espanyola és inevitable.
Segons les darreres dades de l’INE corresponents a 2024:
- El salari més freqüent a Espanya era de 16.532 euros anuals.
- El salari medià se situava en 24.297 euros.
- El salari mitjà era de 29.954 euros anuals.
Per sectors econòmics:
| Sector | Salari mitjà anual |
|---|---|
| Hostaleria | 17.653 € |
| Mitjana espanyola | 29.954 € |
| Subministrament elèctric, gas i energia | 57.932 € |
En aquest context, els salaris del professorat públic català se situen clarament en la franja alta de l’escala salarial espanyola: molt per sobre del salari més freqüent, clarament per damunt del salari medià i acostant-se en molts casos als sectors millor remunerats de l’economia.
I això en un context laboral caracteritzat per una estabilitat que la immensa majoria de treballadors del sector privat no tenen.
La càrrega horària real
A la qüestió salarial cal afegir-hi la jornada efectiva.
Educació infantil i primària
- 25 hores lectives setmanals.
- Jornada global habitual entre 35 i 37,5 hores.
- És a dir:
- 25 hores de classe directa.
- Entre 10 i 12,5 hores de preparació, coordinació i gestió.
Educació secundària
- 20 hores lectives setmanals.
- Jornada global similar.
Això no significa negar la dificultat de la feina docent. La gestió de l’aula, els conflictes disciplinaris, la burocràcia creixent o la complexitat social són realitats indiscutibles.
Però sí que obliga a contextualitzar el debat: la imatge d’un col·lectiu estructuralment precaritzat ja no correspon a la realitat salarial objectiva que emergeix després del nou acord.
El gran problema: el declivi educatiu català
La qüestió decisiva és una altra.
Aquest augment salarial extraordinari arriba en el pitjor moment històric del sistema educatiu català.
Els darrers informes PISA mostren:
- una caiguda sostinguda en matemàtiques,
- un descens en comprensió lectora,
- un retrocés en ciències,
- resultats situats per sota de la mitjana espanyola en diversos indicadors,
- un deteriorament clar respecte de dècades anteriors.
I això és especialment greu perquè Catalunya havia ocupat tradicionalment posicions intermèdies o relativament competitives dins d’Espanya.
La tendència actual és exactament la contrària del que seria raonable:
- més despesa,
- més salaris,
- pitjors resultats.
Naturalment, els mals resultats no són responsabilitat exclusiva dels professors. Hi influeixen factors familiars, culturals, polítics, demogràfics i administratius.
També hi pesen reformes pedagògiques fallides, la burocratització creixent, la crisi d’autoritat a les aules i determinades orientacions ideològiques impulsades des de l’Administració.
Però seria igualment absurd sostenir que el professorat no hi té cap responsabilitat significativa. En qualsevol organització humana, els resultats formen part inevitablement de l’avaluació del sistema i dels seus actors principals.
I aquí emergeix l’anomalia central del nou acord.
Molts més diners, cap exigència nova
La pujada salarial no va acompanyada de cap reforma estructural exigent.
No hi ha:
- nous mecanismes d’avaluació docent,
- incentius vinculats als resultats,
- controls externs de qualitat,
- obligacions reforçades de formació contínua,
- sistemes d’excel·lència professional,
- mesures efectives contra el fracàs escolar,
- objectius públics quantificables de millora.
És a dir: una de les majors pujades salarials del sector públic català s’aprova sense exigir contraprestacions proporcionals en qualitat, eficàcia o rendiment.
Loading ...
