La qüestió decisiva del sistema educatiu català no és només el descens del nivell acadèmic. El veritable problema és que aquest deteriorament es combina amb una desigualtat creixent i amb una segregació escolar persistent que fragmenta el país des de la infància.
Catalunya és avui la comunitat autònoma amb la bretxa socioeconòmica més gran d’Espanya en matemàtiques, segons PISA 2022: 95 punts entre l’alumnat més afavorit i el més desafavorit. La diferència és enorme.
Les distàncies internes segons el nivell socioeconòmic són especialment severes: de 428 a 523 punts en matemàtiques, de 421 a 514 en lectura i de 435 a 526 en ciències.
També existeixen diferències molt importants segons l’origen migratori: 43 punts en matemàtiques, 32 en lectura i 36 en ciències entre l’alumnat nadiu i l’immigrant.
A això s’hi afegeix la distància entre centres públics i concertats o privats, superior als 30 punts en totes tres competències. És cert que bona part d’aquesta diferència és composicional, vinculada al perfil social de l’alumnat, però això no redueix la gravetat del problema. El sistema continua mostrant una elevada concentració de vulnerabilitat en determinats centres, fet que dificulta la igualtat d’oportunitats. Al mateix temps, les diferències de resultats entre xarxes plantegen interrogants legítims sobre l’organització dels centres, els models de gestió, l’estabilitat dels equips docents, el clima escolar i l’eficàcia de les polítiques educatives. Aquest és un debat que requereix més evidència i menys apriorismes, però que no pot continuar sent ignorat.
La segregació escolar no és només una qüestió moral o política. És també un problema funcional. Els sistemes més segregats tendeixen a combinar un rendiment mitjà inferior amb una menor equitat.
Per això els informes institucionals fa anys que insisteixen en la necessitat d’actuar. El Pacte contra la segregació escolar del 2019 i el Decret 11/2021 intentaven avançar en aquesta direcció, però els resultats encara són limitats. La mateixa Síndica va reclamar el 2024 una segona fase del pacte, centrada ja no només en la segregació entre centres, sinó també dins dels mateixos centres.
Aquest és un punt essencial. La segregació no desapareix simplement redistribuint alumnat. També existeix dins de les escoles: grups diferenciats, expectatives desiguals, itineraris implícits i nivells d’exigència divergents.
La conseqüència és devastadora perquè consolida una doble fractura: educativa, d’una banda, i social i cultural, de l’altra.
Per això la crisi educativa catalana no pot separar-se del problema més ampli de cohesió nacional i cultural. Quan una part creixent dels infants no adquireix plenament les competències de lectura, matemàtiques i llengua, el problema deixa de ser exclusivament escolar.
Es converteix en un problema de país.
Això obliga a abandonar alguns debats superficials. La qüestió no és triar entre «més recursos» o «més exigència». Catalunya necessita totes dues coses, però sobretot necessita una orientació clara i estabilitat estratègica.
Les implicacions de política educativa són força concretes.
La primera és recuperar amb força una agenda de competències bàsiques: lectura, comprensió lectora, escriptura i matemàtiques.
I fer-ho de manera persistent, coherent i sostinguda, no mitjançant reformes contínues que desorganitzen els centres.
La segona és substituir la lògica reactiva de la repetició per la intervenció primerenca. L’alumnat vulnerable necessita reforç intensiu abans que el fracàs es cronifiqui.
La tercera és reconstruir l’ofici docent: inducció real dels nous professors, temps protegit per al treball col·laboratiu, observació entre iguals, desenvolupament professional basat en l’evidència, lideratge pedagògic fort i sistemes d’avaluació dels resultats que tinguin en compte els diferents nivells de complexitat dels centres.
La quarta és reforçar especialment els centres de màxima complexitat. Això exigeix més recursos orientats, equips estables, lideratges sòlids, suport tutorial intensiu i una reducció efectiva de la segregació.
La cinquena és millorar radicalment la infraestructura de dades. Catalunya continua treballant amb indicadors fragmentats i sovint poc comparables. Sense informació homogènia sobre ràtios, despesa real per alumne, temporalitat docent o mobilitat del professorat, la capacitat d’avaluació pública és limitada. En aquest sentit, la sanitat pública presenta un nivell de desenvolupament molt superior, i l’àmbit educatiu hauria de prendre’n nota.
Tot això requereix també un canvi cultural. Durant massa temps, el debat educatiu català ha oscil·lat entre l’autocomplaença ideològica i la protesta corporativa. Però el problema ja és massa greu per continuar reduint-lo a disputes sindicals o a guerres pedagògiques abstractes.
L’estat actual de l’educació catalana no és encara el d’un sistema col·lapsat, però sí el d’un sistema clarament deteriorat: menys rendiment que fa una dècada, més distància respecte als millors sistemes educatius, una debilitat especialment acusada en lectura i matemàtiques, desigualtat creixent i segregació persistent.
La qüestió decisiva és si Catalunya serà capaç de reaccionar abans que aquest deteriorament es consolidi com una estructura permanent.
L’escola continua sent una de les institucions més determinants d’una societat. Quan funciona bé, corregeix desigualtats, crea cohesió i forma ciutadans capaços. Quan falla durant massa temps, el deteriorament s’estén molt més enllà de les aules.
I aquest és, probablement, el risc més gran que avui afronta Catalunya.
Emergència educativa a Catalunya (II): quan l’escola deixa d’ensenyar
Catalunya registra la bretxa socioeconòmica més gran d'Espanya en matemàtiques: 95 punts de diferència entre els alumnes més afavorits i els més vulnerables. Això ja no és només un problema escolar. És un problema de país. Share on X
