L’escàndol de les proves PISA no es pot despatxar amb l’anunci d’una investigació interna i la promesa que no tornarà a passar. Només faltaria que es repetís un fet tan vergonyosament extraordinari.
Catalunya ha quedat fora de l’informe PISA 2025 perquè va excloure de la mostra un 23,2% dels alumnes, gairebé cinc vegades més que el màxim del 5% establert per l’OCDE. Dels aproximadament 2.500 estudiants seleccionats, només 1.909 van fer la prova. L’alteració supera àmpliament la registrada per qualsevol país en tota la història d’aquestes proves. I s’atreveixen a respondre que no tornarà a passar? Quina promesa és aquesta? La de l’estafador que assegura que no ho tornarà a fer? La resposta és tan escandalosa com el mateix afer.
En conseqüència, els resultats catalans no es podran comparar ni amb els d’altres territoris ni amb els de les edicions anteriors.
La Generalitat ho qualifica d’«incidència tècnica». Però el Ministeri d’Educació afirma que l’abril de 2025 ja va advertir els responsables catalans que la taxa d’exclusió era anormalment elevada. Costa d’acceptar, per tant, que ens trobem davant d’una distracció administrativa sobrevinguda.
Hi ha hagut una cadena de negligències, manca de control i ocultació política. I quan allò que desapareix és el principal instrument internacional per mesurar l’estat de l’educació catalana, la irresponsabilitat és enorme.
Però ni tan sols n’hi ha prou amb aclarir responsabilitats i impedir que l’engany es repeteixi. PISA és el símptoma d’una crisi molt més profunda: la d’un sistema que ha anat substituint l’exigència pel conformisme, el coneixement per la retòrica pedagògica i la igualtat d’oportunitats per l’igualitarisme dels resultats… a la baixa.
El model actual concentra una part creixent dels esforços del professorat en els alumnes amb problemes greus de conducta o d’aprenentatge, mentre deixa en segon terme aquells que aprofiten les classes, volen progressar i podrien arribar més lluny. L’atenció als alumnes amb dificultats és una obligació moral i educativa. Però aquesta obligació no pot significar abandonar la resta ni destruir la capacitat d’aprenentatge de l’aula.
La inclusió és un bon principi si disposa de recursos, personal especialitzat, itineraris diferenciats i normes clares. Es converteix en una mala política quan consisteix simplement a mantenir tothom dins la mateixa aula, encara que el professor dediqui més temps a conservar un ordre precari que no pas a ensenyar.
Sense disciplina no hi ha classe; sense classe no hi ha coneixement, i sense coneixement la inclusió és només una paraula tranquil·litzadora.
La immigració massiva, quan no va acompanyada dels recursos necessaris, multiplica aquestes dificultats: incorporacions durant el curs, desconeixement de les llengües, grans diferències de nivell i concentració de complexitat en determinats centres. Assenyalar-ho no significa culpar els alumnes immigrants, sinó exigir al Govern que deixi de negar la realitat i adeqüi els mitjans educatius a la magnitud del canvi demogràfic.
Per això no n’hi ha prou amb reclamar més despesa. Si augmenten els recursos i empitjoren els resultats, cal preguntar-se en què es gasten, amb quins objectius i amb quina avaluació. L’indicador decisiu no és el pressupost, sinó el progrés real en matemàtiques, comprensió lectora, llengües, ciències, cultura general i capacitat de raonament.
Catalunya necessita un projecte educatiu centrat en els coneixements, en la formació del caràcter i en l’educació en les virtuts que el fan possible: esforç, constància, responsabilitat, respecte, autodomini i voluntat de superació. També necessita polítics honestos i valents, capaços d’enfrontar-se als interessos corporatius i a determinats sindicats quan aquests contribueixen a perpetuar els defectes del sistema.
Cal dir-ho clarament: per a una part de la política educativa sembla més important fabricar alumnes ideològicament homologats —feministes, multiculturalistes o activistes LGBTIQ+— que aconseguir que dominin les matemàtiques, les llengües o els fonaments de la física i la química. L’escola ha d’educar en el respecte a tothom, però no convertir-se en un aparell de construcció ideològica.
Mentrestant, Catalunya queda cada vegada més endarrerida respecte d’Europa, i Europa perd terreny davant d’Àsia. Allà, famílies, escoles i alumnes no tenen com a únic objectiu passar de curs, sinó assolir l’excel·lència. Nosaltres hem desacreditat el mèrit fins al punt de presentar-lo com una injustícia.
Necessitem un sistema meritocràtic, acompanyat d’una igualtat d’oportunitats efectiva, que identifiqui i impulsi els millors sense abandonar ningú. Les famílies també han d’exigir més: no una nota regalada, sinó una escola que ensenyi bé i faci progressar els fills.
Després de PISA, les proves elaborades i controlades íntegrament per la mateixa administració educativa han perdut tota credibilitat. L’avaluació ha de correspondre a organismes independents i externs. La crisi escolar és ja una crisi del sistema polític i de la mateixa societat catalana. No podem continuar enganyant-nos. Hi va el futur del país.
Després de l’escàndol de PISA, només les avaluacions realment independents poden recuperar la confiança ciutadana. Hi va el futur del país. #Catalunya #Ensenyament Share on X
Loading ...
