Pedro Sánchez conserva la legitimitat d’origen. Ningú no la discuteix. Va guanyar una investidura parlamentària conforme a la llei i governa perquè així ho determina l’aritmètica del Congrés. Però una democràcia no viu només d’una legitimitat inicial. Necessita també una legititmat d’exercici: la que neix de governar d’acord amb les regles constitucionals, mantenint la confiança pública, preservant les institucions i sotmetent-se regularment al control polític i moral de la ciutadania.
I és precisament aquesta segona legitimitat la que Pedro Sánchez ha anat perdent, no per un únic fet excepcional, sinó per acumulació. Una erosió lenta, persistent i cada vegada més feixuga. Un règim democràtic pot resistir errors, escàndols i fins i tot episodis puntuals de corrupció. El que no suporta indefinidament és la suma continuada de deterioraments sense una resposta política equivalent.
La llosa principal és la corrupció.
Ja no es tracta d’un episodi aïllat ni d’una ombra llunyana. El cercle d’investigacions, imputacions, processaments i sospites que envolta el govern, el PSOE i el mateix entorn personal del president ha assolit una densitat políticament asfixiant.
El cas Koldo va obrir la porta. El que inicialment semblava una trama de comissions vinculada a contractes de mascaretes durant la pandèmia ha acabat convertint-se en un ampli entramat que afecta l’antic nucli de poder del Ministeri de Transports. Koldo García, José Luis Ábalos, Santos Cerdán i empresaris pròxims al partit han anat apareixent en investigacions sobre adjudicacions, cobrament de comissions i tràfic d’influències. La imatge resultant és devastadora: la d’un poder que, durant anys, hauria funcionat sota una cultura de proximitat entre negoci, partit i administració.
Però el deteriorament no s’atura aquí.
La dona del president, Begoña Gómez, ha estat objecte d’investigacions per presumptes tràfics d’influències, relacions amb empreses adjudicatàries i activitats vinculades a càtedres universitàries patrocinades per grups privats. El germà del president, David Sánchez, ha estat processat per la seva contractació a la Diputació de Badajoz, sota sospita d’haver estat creada a mida. El Fiscal General de l’Estat també ha quedat immers en una investigació per revelació de secrets, un fet institucionalment gravíssim perquè afecta directament el vèrtex del ministeri públic.
I ara arriba el cop més simbòlic: la imputació de José Luis Rodríguez Zapatero.
Per primera vegada en democràcia, un expresident del govern espanyol és citat com a investigat en una causa de corrupció de gran abast. El cas gira al voltant del rescat de Plus Ultra amb 53 milions d’euros públics. El jutge investiga si existia una estructura organitzada de tràfic d’influències per obtenir decisions favorables de la SEPI, amb presumptes comissions, societats instrumentals i fluxos opacs de diners. Els delictes investigats inclouen organització criminal, falsedat documental, tràfic d’influències i possible blanqueig de capitals.
Naturalment, una imputació no equival a una condemna. Però políticament sí que té conseqüències: significa que el sistema d’ombres que envolta el socialisme governant ja arriba fins a un expresident.
La suma és el veritable problema. No cada cas per separat, sinó l’acumulació.
L’opinió pública percep un ecosistema enterbolit, una atmosfera permanent de sospita. I el pitjor no és només la corrupció mateixa, sinó la incapacitat política d’assumir-ne el cost. Sánchez ha convertit qualsevol crítica en una conspiració, qualsevol investigació en “lawfare” i qualsevol adversari en un enemic de la democràcia. Però arriba un moment en què la realitat pesa més que el relat.
A més, aquests casos projecten sospites de comportaments irregulars o presumptament delictius molt més amplis: directius d’empreses públiques, càrrecs del govern de segon nivell i fins i tot el mateix Consell de Ministres. Si es confirmés que els ajuts a Plus Ultra es van aprovar malgrat que l’empresa no complia ni de lluny les condicions exigides, les responsabilitats polítiques podrien esquitxar figures de primer nivell com l’actual governador del Banc d’Espanya, José Luis Escrivá, quan era ministre, o Sara Aagesen, actual vicepresidenta tercera del govern, quan formava part de l’equip interministerial encarregat dels rescats empresarials.
Les ramificacions són extenses i tenen el centre polític al mateix cap del govern. Paral·lelament, a l’Audiència Nacional ja s’estan fent els primers passos d’una possible causa per finançament il·legal del PSOE.
No hi ha cap gran país democràtic europeu que arrossegui un llast institucional d’aquesta magnitud. I això, sigui dit de passada, també posa en evidència la doble vara de mesurar de la Comissió Europea, que ha tolerat aquesta acumulació d’irregularitats sense gairebé pronunciar-se, mentre es mostrava extraordinàriament exigent amb governs com els de Polònia o Hongria, allunyats de la seva línia ideològica.
La segona fractura de legitimitat és institucional.
La Constitució estableix clarament que el govern ha de presentar pressupostos generals. Sánchez no ho ha fet. Governa amb la pròrroga dels últims pressupostos aprovats en l’anterior legislatura. És un fet extraordinari convertit en normalitat. Un govern que presumeix de fortalesa parlamentària però és incapaç de sotmetre el seu projecte econòmic anual al Congrés està confessant implícitament la seva debilitat.
Els pressupostos són molt més que una eina comptable. Són l’expressió política central d’un govern: el moment en què es defineixen prioritats, es mesuren aliances i es comprova si existeix una majoria real de suport. Sánchez evita aquest examen perquè sap que probablement no el superaria. Però una democràcia no pot funcionar indefinidament sobre la base d’eludir els controls constitucionals.
La tercera erosió és electoral.
És cert que unes eleccions autonòmiques no equivalen a unes generals. Però quan les derrotes s’acumulen, el seu significat polític esdevé impossible d’ignorar. El PSOE ha estat derrotat successivament a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i ara també a Andalusia. Entre aquests territoris sumen aproximadament el 27% de la població espanyola, i en tots ells la diferència de vot amb el PP ha estat significativa.
La derrota andalusa és especialment greu. Andalusia és la comunitat més poblada d’Espanya. Sánchez s’hi va implicar personalment fins a l’extrem. La candidata era María Jesús Montero: vicepresidenta del govern, ministra d’Hisenda i número dos del PSOE. Era, en la pràctica, una batalla directa del sanchisme. I el resultat ha estat encara pitjor que els precedents. El missatge polític és inequívoc: una part molt important del país està retirant el seu suport al projecte governamental.
Això no anul·la la legitimitat d’origen. Però sí que erosiona profundament la legitimitat d’exercici.
Quan un govern acumula sospites de corrupció al seu entorn immediat, evita portar pressupostos al Parlament i encadena derrotes electorals de gran magnitud territorial i demogràfica, arriba un moment en què la mera continuïtat mecànica del poder deixa de ser suficient. La democràcia exigeix alguna cosa més que resistència autocràtica.
Per això, Sánchez només té dues sortides políticament dignes i democràticament netes.
La primera: presentar una moció de confiança. A Espanya només la pot plantejar el president del govern. Si considera que manté prou legitimitat política, que ho demostri davant el Congrés.
La segona: convocar eleccions generals i retornar la paraula als ciutadans.
Perquè, al final, en democràcia, l’última decisió no pertany ni als relats, ni als aparells, ni als equilibris de supervivència parlamentària. Pertany als ciutadans.
I quan un govern perd la legitimitat d’exercici, només el poble pot restaurar-la o retirar-la definitivament.
