El ministre alemany de defensa, el social-demòcrata Boris Pistorius advertí el passat 29 d’octubre que les forces armades del seu país s’havien de preparar per a fer front a una situació de guerra.
No parlava precisament d’una missió a l’estranger, sinó que Pistorius emfatitzà la defensa d’Alemanya i d’Europa en el seu conjunt. De fet, el responsable polític anà encara més lluny i afegí que calia preparar tant la Bundeswehr (les forces armades) com -atenció- la societat davant la possibilitat d’una guerra.
Foren les declaracions de Pistorius un nou brindis al sol, una intervenció més pensada pels titulars dels diaris o per demostrar la resolució d’Alemanya per ajudar a la seva aliada Ucraïna?
En un primer nivell d’anàlisi, la hipòtesi d’una hipèrbole verbal del ministre de defensa amb finalitats purament comunicatives sembla tenir sentit.
Però si s’observa una mica més detingudament el context de les declaracions es poden trobar indicis d’un significat més profund.
Durant els últims anys, Alemanya ha estat durament criticada per la seva falta de resolució a l’hora de defensar la democràcia.
Amb l’esclat de la guerra d’Ucraïna, la posició del canceller alemany Olaf Scholz ja suposà els primers canvis de certa importància.
A contracor, Scholz anuncià un “canvi d’època” i prometé inversions militars massives, en particular per augmentar el pressupost de defensa fins al 2% del PIB anual de manera permanent. També introduí un paquet únic de 100.000 milions d’euros per modernitzar i adquirir nous equips.
Avui, Alemanya està pagant un elevat preu per haver res aquesta posició. L’encariment del gas arran de les sancions a Rússia i als sabotatges dels gasoductes Nord Stream 1 i 2, però també l’enduriment de les relacions amb la Xina estan contribuint a que Alemanya sigui l’únic país del G7 que presenti un creixement econòmic negatiu pel conjunt del 2023, segons les últimes previsions del Fons Monetari Internacional.
Llegir també: Alemanya entra en crisi: és la fi de la locomotora europea?
Més recentment, el conflicte a Orient Mitjà entre Israel i Hamàs ha suposat una nova gerra d’aigua freda sobre el govern de Scholz. Alemanya ha hagut d’admetre els seus greus errors en matèria d’immigració sota Angela Merkel, i el propi canceller ha anunciat endurir les condicions d’entrada i procedir a expulsions massives dels immigrants clandestins presents al país.
En definitiva, Alemanya se sent més insegura que mai des de la fundació de la república federal al 1949.
És en aquest context d’angoixa nacional que cal emmarcar les recents declaracions del ministre de defensa Pistorius.
Per què Alemanya (ni Europa) no està en absolut preparada
Però cal preguntar-se si Alemanya o qualsevol altre país europeu està realment disposat a assumir totes les conseqüències que comporta preparar-se seriosament per a l’eventualitat d’un conflicte bèl·lic.
Una cosa són els diners. Pistorius ha assegurat que dues terceres parts del fons especial de 100.000 milions d’euros ja estan compromeses en contractes concrets.
Aquesta iniciativa ha estat en bona part possible gràcies a la bonança econòmica artificialment generada per la pluja de diners (i el conseqüent endeutament) dels governs i el Banc Central Europeu per la recuperació post-Covid.
Ara Alemanya està a les portes d’una recessió anual i el propi ministre alemany de finances, el lliberal Christian Lindner, porta mesos pressionant per retornar a una disciplina fiscal estricte. Què passarà quan la situació econòmica i financera del país es deteriori sensiblement, com és probable que passi a curt o mig termini?
En el seu gir marcial, Alemanya també ha de fer front a un problema social crucial: la dificultat per a reclutar soldats i mariners. Els alemanys senzillament no consideren fer carrera a les seves forces armades.
A més, la societat alemanya, com l’europea en general, s’ha anat acostumant a que els seus polítics els treguin les castanyes del foc cada cop que s’albiren problemes econòmics. La dependència dels subsidis com a forma de vida s’ha anat estenent a mesura que la despesa social ha anat incrementant-se, quelcom que la crisi sanitària ha accelerat.
La demografia alemanya agreuja encara més aquesta situació, ja que una societat que envelleix és estructuralment adversa a les situacions bèl·liques: d’una banda, els joves esdevenen encara més preciosos. De l’altra, els diners es necessiten per sufragar la despesa creixent de la gent gran.
La cohesió social d’Alemanya (i dels altres països europeus) s’ha anat degradant sota els efectes de la progressiva desvinculació
Però les dificultats per a preparar la població a una situació de guerra no acaben aquí. La cohesió social d’Alemanya (i dels altres països europeus) s’ha anat degradant sota els efectes de la progressiva desvinculació o pèrdua dels vincles religiosos, culturals i socials que uneixen els ciutadans i donen sentit a les comunitats nacionals.
La immigració massiva que Europa ha acollit, especialment des de la dècada dels 90, ha complicat encara més les coses fent néixer grups de pressió al sí dels països europeus. El recent cas de la guerra a Gaza parla per sí sol.
Per exemple, a Alemanya les relacions amb Turquia estan profundament condicionades pels set milions de turcs que resideixen en el país i que recolzen molt majoritàriament Erdogan. L’encaix de bona part d’aquesta població en cas de guerra s’anuncia difícil en el millor dels casos.
En definitiva, Alemanya, com els altres països europeus, no sols no està preparada per a fer front a una situació de conflicte bèl·lic, sinó que tota la seva estructura econòmica, financera, social i cultural es troba a les antípodes del que necessitaria per a superar una prova tan difícil i dolorosa.
