Catalunya té avui més força parlamentària a Madrid que el nacionalisme basc. Junts i ERC sumen catorze diputats al Congrés; el PNB i EH Bildu, onze. Sobre el paper, Catalunya disposa d’una capacitat d’influència superior. Però els resultats expliquen una història ben diferent.
Mentre Euskadi continua ampliant el seu autogovern, Catalunya encadena promeses ajornades, traspassos incomplets i reformes que queden molt lluny dels compromisos anunciats. Les comparacions sempre són odioses, però també extraordinàriament pedagògiques.
Durant anys s’ha repetit que els vots dels partits independentistes serien determinants per governar Espanya. Cada investidura es presentava com una oportunitat històrica; cada acord, com un pas decisiu cap a un nou autogovern. Però quan es revisen les qüestions essencials —Rodalies, finançament i immigració— la distància entre el relat i la realitat és difícil d’amagar.
El primer exemple és Rodalies.
El traspàs havia de simbolitzar una nova etapa. Però la nova empresa continua integrada dins l’estructura de Renfe. La Generalitat designarà la presidència i poc més. Si més no, l’operació ha servit per crear un nou càrrec públic, que mai no és poca cosa en la imaginació institucional del nostre país.
Per als usuaris, però, no canvia res. Continuen els retards, les avaries, la manca de puntualitat, les freqüències insuficients, les estacions degradades i una informació als viatgers que sovint sembla desapareguda en combat.
Rodalies ja no és només un problema ferroviari. És el símbol d’una administració incapaç de convertir els grans anuncis en millores perceptibles.
El segon gran exemple és el finançament.
Quan ERC va facilitar la investidura de Salvador Illa, Marta Rovira parlava de concert econòmic, de sobirania fiscal, de la «clau de la caixa» i del traspàs íntegre de l’IRPF.
Avui aquell objectiu pràcticament ha desaparegut.
El Govern espanyol no planteja cap concert econòmic, sinó una reforma general del sistema de finançament autonòmic prevista per al 2027. La proposta augmenta la participació de les comunitats en l’IVA i l’IRPF, revisa els criteris de repartiment, incorpora nous tributs compartits, crea un fons climàtic, reforça els mecanismes de solidaritat i introdueix el principi d’ordinalitat.
És una reforma rellevant. Però continua sent una reforma del règim comú.
A més, ni tan sols és segur que prosperi. Les comunitats autònomes ja han expressat reserves i la modificació de la LOFCA exigirà una majoria parlamentària que avui sembla inabastable sense els vots de Junts.
També hi ha una batalla sobre les xifres. El Govern parla de 4.500 milions d’euros addicionals per a Catalunya. Altres càlculs —entre ells els de Junts— recorden que aquests recursos provenen dels 21.000 milions que l’Estat injectarà al conjunt del sistema i dels quals Catalunya també és un dels principals contribuents. Segons aquesta interpretació, el guany net seria d’uns 200 milions.
Uns expliquen el resultat brut; els altres recorden d’on surten els diners. Però el debat de fons és un altre: ni hi ha concert econòmic, ni «clau de la caixa», ni traspàs íntegre de l’IRPF.
Junts tampoc no pot exhibir un balanç especialment convincent. La immigració n’és probablement el millor exemple.
Una de les grans promeses dels acords amb Pedro Sánchez era que la Generalitat tindria un paper determinant en la gestió dels fluxos migratoris. Era una reivindicació especialment significativa en una comunitat que suporta una pressió migratòria superior a la del País Basc.
Mentrestant, qui torna a avançar és Euskadi.
L’Ertzaintza participarà en l’execució dels procediments d’expulsió d’immigrants, encara que la competència continuï formalment en mans de l’Estat. No és el traspàs complet, però sí una capacitat executiva que Catalunya encara espera.
Aquest contrast resumeix tota una legislatura.
Catalunya ha estat decisiva per garantir l’estabilitat del Govern de Pedro Sánchez. Junts i ERC han estat imprescindibles en nombroses votacions. Però el balanç és pobre: Rodalies continua sent un desastre, el concert econòmic s’ha dissolt en una reforma general del sistema, el traspàs íntegre de l’IRPF no arriba i la gestió de la immigració continua pràcticament igual.
ERC apareix cada vegada més identificada amb l’estabilitat del Govern Sánchez, fins al punt que sovint costa distingir la seva agenda de la del PSC. Junts manté un discurs més exigent, però tampoc no pot presentar uns resultats proporcionals a les expectatives que havia generat.
En política arriba un moment en què els discursos deixen de comptar. Les promeses es comparen amb els resultats i els grans titulars, amb la realitat. Potser aquest és el veritable final del que es va batejar com a «independentisme útil». No perquè Catalunya hagi perdut força parlamentària. Precisament el contrari: mai no havia estat tan determinant. El problema és que aquesta força s’ha traduït en molts menys resultats dels promesos.
I, al final, els ciutadans acostumen a votar els resultats, no les notes de premsa.
Catalunya té 14 diputats independentistes a Madrid. El nacionalisme basc, 11. Però Euskadi continua obtenint més competències. Què ha fallat? #ERC #Juntsxcat Share on X
