El periple d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb els pressupostos de la Generalitat és una d’aquelles operacions polítiques que, observades amb una certa distància, desperten més ironia que indignació. La indignació encara exigeix un cert grau de sorpresa, i a Catalunya fa temps que les sorpreses polítiques escassegen. Tot acaba encaixant dins d’una mecànica coneguda, gairebé administrativa, en què les paraules serveixen sobretot per dissimular els fets.
Quan ERC va negar el suport als pressupostos, al març, la representació es va revestir de solemnitat. Hi havia grans discrepàncies, condicions inacceptables i exigències de país. Semblava que el govern de Salvador Illa topava amb un mur de fermesa republicana. Però ara resulta que els comptes poden aprovar-se al maig sense que hagi canviat res de substancial. Ni una gran transferència de poder, ni una rectificació política de fons, ni una millora visible per al país. Res.
Més aviat al contrari.
Perquè, si alguna cosa ha passat entre març i maig, és l’agreujament de gairebé tots els problemes que afecten Catalunya. La seguretat ciutadana continua deteriorant-se. L’escola catalana acumula signes evidents de desorientació i decadència. La protecció d’infants i adolescents ofereix episodis tan escandalosos com el cas Noelia —13 anys sota tutela de la Generalitat— que, en un país normal, provocarien dimissions immediates. I Rodalies ja ha superat la categoria de desastre per entrar directament en el terreny de la caricatura.
És significatiu que el transport per autocar s’hagi convertit sobtadament en la nova panacea de la mobilitat pública catalana. Ai, la sostenibilitat. Fins i tot dirigents poc inclinats a l’exageració verbal, com el vicepresident primer de l’AMB i alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, defensen sense matisos aquesta opció. Traduït a un llenguatge planer: el sistema ferroviari ha fracassat fins a tal punt que cal tornar a la carretera com si ara descobríssim l’autobús.
I, mentrestant, què aporta ERC a canvi del seu “sí” pressupostari?
Un nou traçat orbital ferroviari que algun dia es construirà. Ells sí que estan en òrbita. És el mecanisme habitual del poder català contemporani: quan el present fa aigües, es llança la llebre del futur. Sempre hi ha una infraestructura pendent, un gran acord imminent o una transformació decisiva que encara no arriba, però que està “a punt”. Fa trenta anys que Catalunya viu instal·lada en aquest “a punt”.
El nou finançament? Ni en broma. No passarà. I passarà una altra legislatura sense que passi. El traspàs integral de l’IRPF? Impossible. Els mateixos obstacles administratius i corporatius que ja existien en temps de Pere Aragonès continuen intactes. L’Agència Tributària de Catalunya no té ni la capacitat operativa ni l’estructura humana necessàries per assumir-ne la gestió total. I això se sabia perfectament des del primer dia.
L’aeroport del Prat? Exactament igual. Molta retòrica, moltes declaracions, però al final tot desemboca en alguna fórmula intermèdia inspirada en models bascos que ningú no acaba d’entendre i que probablement no gestionarà res essencial.
El cas de Rodalies és paradigmàtic. El “traspàs” es va presentar com una gran victòria nacional. I què tenim, en realitat? Una empresa mixta en què Renfe i els maquinistes continuen tenint la paella pel mànec, mentre la Generalitat hi aporta un president designat per ella mateixa i poca cosa més. Una nova estructura per administrar una dependència antiga.
La qüestió consisteix a enredar la troca fins a fer impossible distingir entre poder real i propaganda administrativa. Perquè quan algú assenyala que res essencial no ha canviat, immediatament apareix un catàleg de conseqüències teòriques, protocols, comissions bilaterals, grups de treball i acords marc que existeixen sobre el paper però no alteren la realitat.
Hi ha, però, una pregunta molt senzilla que ho esclareix tot: qui mana?
I la resposta continua sent exactament la mateixa: Madrid.
Esquerra Republicana de Catalunya s’ha convertit en l’escolanet del Partit Socialista de Catalunya i, per extensió, del Partit Socialista Obrer Espanyol. El seu paper és subaltern. Per això ja gairebé no sorprèn veure un partit que encara es defineix com a independentista sense que cap política concreta avali aquesta pretensió, mentre el seu portaveu al Congrés aspira obertament a liderar “l’espai a l’esquerra del PSOE”, expressió elegant per evitar dir “extrema esquerra espanyola”, una qualificació que, segons sembla, només és admissible quan s’aplica a la dreta.
En realitat, la política Illa-Junqueras és una reproducció disminuïda del pujolisme. Però hi ha una diferència essencial: el pujolisme actuava des de la plaça Sant Jaume intentant ampliar espais propis de decisió.
L’actual model funciona, sobretot, en funció de les necessitats conjunturals de la Moncloa. Catalunya ja no apareix com un subjecte polític amb projecte propi, sinó com una peça auxiliar dins l’equilibri parlamentari espanyol.
I mentre tot això passa, la realitat econòmica catalana continua deteriorant-se amb una discreció gairebé estadística. A començaments de segle, la relació entre renda i població de Catalunya respecte del conjunt d’Espanya era aproximadament un 20% superior. El 2024, aquesta diferència havia baixat fins al 14%.
És un declivi lent, continuat i persistent. Potser precisament per això és més greu. Les societats no solen ensorrar-se de cop. Normalment s’acostumen gradualment a viure pitjor mentre els seus dirigents anuncien, de manera incessant, grans futurs orbitals.
