El discurs d’Esquerra Republicana sobre la immigració, formulat per Najat Driouech i projectat a Madrid per Gabriel Rufián, condueix a un desenllaç que el partit no vol reconèixer: la liquidació de Catalunya com a nació amb llengua, cultura, dret, història i tradició pròpies.
Catalunya viu alhora una immigració massiva, una natalitat suïcida, el retrocés de l’ús del català i una cultura de la desvinculació que afebleix tota pertinença duradora. En aquest context, situar la cultura catalana al costat de totes les altres, en un mosaic multicultural sense centre ni jerarquia d’integració, significa convertir el català en «un de tants».
Una llengua minoritària que passa a ser una més entre moltes, mentre perd parlants i capacitat d’incorporació, no queda protegida: queda condemnada.
Najat Driouech encaixa en aquest discurs perquè personifica la idea que la integració equivaldria a assimilació. La seva trajectòria dins d’ERC reforça el relat d’un país essencialment plural. Presentada com a experta en immigració, defensa que Catalunya és «un mosaic de cultures» i critica que es confonguin integració i assimilació. Catalunya s’hauria de definir per la diversitat, no per una pertinença lingüística i cultural comuna.
Rufián adopta la mateixa música. Al Congrés declara que sent el català com una llengua pròpia i estimada, però pràcticament mai no l’utilitza, tot i poder fer-ho. Políticament, remarca que «no va de lengua, no va de apellidos, no va de barrios» i invoca la diversitat de la nació catalana. Diversitat, mosaic de cultures, multiculturalitat: expressions que substitueixen la realitat històrica de Catalunya per una abstracció progressista perfectament espanyola.
El projecte d’ERC en aquesta matèria és el d’un partit progre espanyol: multiculturalitat, antiracisme i ciutadania inclusiva. El mecanisme consisteix a suggerir que qui no accepta la multiculturalitat és racista i contrari a la inclusió.
Són dues deduccions falses. Racisme significa considerar una raça inferior a una altra, i aquest no és el debat català. Aquí es tracta de la continuïtat d’una llengua, una cultura, un dret i una comunitat històrica. La fórmula «és català tothom qui viu, treballa i estima Catalunya» no pregunta si algú és blanc, morè o pèl-roig. ERC ho sap, però desqualifica en nom de la conveniència política, no de la realitat ni de la veritat.
I qui pot discutir la inclusivitat? La pregunta és: incloure’s en què?
No en una abstracció, sinó a Catalunya, i això pressuposa unes condicions compartides. Sense aquest punt d’arribada, la inclusió deixa de ser incorporació a una comunitat i esdevé simple coexistència territorial.
El multiculturalisme és el reconeixement públic simètric de cultures sense jerarquia d’integració, sovint amb drets diferenciats de grup i sense pressió cap a una llengua i una cultura públiques comunes. El risc de fragmentació i de comunitats paral·leles és evident. Si ha estat problemàtic, quan no un fracàs, en estats europeus consolidats, a Catalunya pot significar el final de la història del català, afavorit per una natalitat suïcida i una immigració massiva.
El model més compatible amb el bé comú és una integració exigent, gradual i recíproca. No obliga el nouvingut a renunciar a allò que és seu, però tampoc considera suficients la residència, el treball o el compliment formal de la llei. Integrar-se significa establir vincles lingüístics, laborals, educatius, veïnals, cívics i afectius. És una política de vinculació.
Aquest model exigeix un nucli comú no negociable: respecte a la dignitat de tota persona i a la igualtat jurídica entre homes i dones; compliment de la llei i rebuig de la violència; escolarització efectiva dels menors; coneixement del català com a llengua pròpia i comuna de Catalunya i dels fets bàsics de la seva història; respecte a les llibertats de consciència, religió, expressió i conversió religiosa; acceptació de les institucions democràtiques i dels deures cívics, i reconeixement de Catalunya com una comunitat històrica amb llengua, cultura i identitat pròpies.
A partir d’aquest nucli, hi ha d’haver un espai ampli per conservar llengües familiars, tradicions, formes de vestir, gastronomies i pràctiques religioses compatibles amb l’ordre moral i jurídic comú.
És un procés bidireccional: el nouvingut adopta la llengua i les institucions públiques comunes com a condició de participació plena, mentre conserva legítimament la seva cultura, religió i llengua d’origen en l’esfera privada i associativa. La societat receptora, al seu torn, adapta les institucions i s’obre a la incorporació real, no merament formal, dels nouvinguts.
És el model en la defensa del qual convergeixen, amb èmfasis diferents, Taylor, amb l’interculturalisme quebequès; Etzioni, amb la seva «diversity within unity», i la doctrina social de l’Església formulada pel papa Francesc en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar.
Sense integració en un projecte comú de Catalunya —que, per ser realment comú, s’ha de basar en la catalanitat—, les actuals dinàmiques d’immigració i natalitat ens encaminen cap a una fi que cap trasbals del passat no havia aconseguit consumar. La responsabilitat més greu és que seran partits que es proclamen catalans els qui l’hauran feta possible.
Multiculturalisme i identitat catalana: quin futur espera Catalunya? La integració no és assimilació, però tampoc pot ser una simple coexistència sense un projecte comú. #multiculturalisme #ERC #Catalunya Share on X
