Carles Puigdemont ja només disposa d’una única oportunitat. Una sola carta. Una bala de plata.
En l’imaginari popular, la bala de plata era l’únic projectil capaç d’abatre homes llop, bruixes o criatures aparentment invencibles. En política, és aquell moviment excepcional capaç d’alterar un destí que sembla irreversible.
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que considera compatible amb el dret comunitari la llei d’amnistia podria ser, paradoxalment, aquesta última oportunitat. No perquè resolgui tots els seus problemes judicials ni perquè el seu retorn sigui imminent, sinó perquè li ofereix l’última ocasió per canviar un relat polític que avui condueix Junts cap a una derrota anunciada.
El rellotge electoral no s’atura. Tic-tac. Tic-tac.
Mentre es debat sobre recursos, interpretacions judicials i terminis processals, s’acosta una cita molt més determinant: les eleccions municipals de l’any vinent. Probablement són les més delicades per a Junts des de la seva fundació.
Les enquestes apunten una pèrdua significativa del seu principal actiu polític: l’extensa xarxa d’alcaldies i governs municipals, especialment a les poblacions mitjanes i petites. Aquest poder territorial constitueix avui la seva gran reserva institucional. Si cau, el partit quedarà molt més debilitat davant unes futures eleccions al Parlament que, segons diversos sondejos, podrien certificar l’ascens d’Aliança Catalana a costa de l’espai que durant dècades havia ocupat l’antiga Convergència.
El problema és que el temps polític corre més de pressa que el temps judicial.
L’ordre de detenció contra Puigdemont continua vigent. El Tribunal Suprem no sembla disposat a deixar-la sense efecte perquè considera que la resolució europea no afecta una de les bases sobre les quals manté l’acusació: la presumpta obtenció d’un benefici personal derivat de la utilització de recursos públics destinats al referèndum.
Aquest escenari només podria modificar-se si el Tribunal Constitucional apreciés una vulneració de drets fonamentals. Però ningú espera una resolució abans de les deliberacions anunciades per a la tardor. I fins i tot aleshores el procediment podria allargar-se setmanes o mesos.
La gran esperança de Junts —el retorn normalitzat del seu líder— difícilment arribarà dins del calendari que el partit necessita.
Però hi ha un problema encara més profund.
Suposem que Puigdemont pogués tornar abans de les municipals. N’hi hauria prou amb la seva presència per capgirar la situació?
Probablement no.
Forma part del paisatge polític català des de fa gairebé una dècada. Ja no representa la sorpresa ni la novetat. Tot allò que diu, proposa o simbolitza és perfectament conegut. El seu capital polític continua sent considerable entre els fidels, però difícilment genera noves adhesions. I, de fet, aquestes són cada vegada menys nombroses. Puigdemont no és Tarradellas, i encara menys Pujol. És molt lluny de disposar del carisma que tots dos van exercir en moments decisius de la història del país.
Quin seria avui el missatge?
“Tornem-ho a fer.”
Però aquesta consigna ja s’ha repetit moltes vegades. I la credibilitat acumulada pels partits independentistes després dels darrers anys no és precisament elevada. Puigdemont tampoc no n’ha quedat al marge.
És aquí on apareix la seva possible bala de plata. Fer, salvant totes les distàncies històriques, “un Mandela”.
No es tracta, evidentment, de comparar processos polítics ni sacrificis personals. Nelson Mandela va passar vint-i-set anys empresonat sota l’apartheid abans de convertir-se en president de Sud-àfrica. L’analogia és exclusivament política: assumir conscientment un risc personal per transformar-lo en un actiu de lideratge.
Imaginem l’escena.
Puigdemont reapareix a Catalunya en un gran acte multitudinari. Anuncia que torna per quedar-se. Que dirigirà la nova etapa des del país, encara que això impliqui la seva detenció. Si aconsegueix mantenir-se unes hores, uns dies o unes setmanes abans de ser arrestat és gairebé secundari. El que importa és el gest.
Els comunicats posteriors sortirien ja des de l’interior de Catalunya.
“He tornat per culminar el camí interromput cap a la independència.”
La presó deixaria de ser una derrota processal per convertir-se en una peça central del relat polític.
Però aquesta operació només tindria sentit si anés acompanyada d’una profunda rectificació estratègica.
L’independentisme porta anys parlant gairebé exclusivament del procés. Mentrestant, els ciutadans viuen preocupats per l’habitatge, la immigració descontrolada, les dificultats dels joves per emancipar-se, la inseguretat o la baixa natalitat.
La nova política hauria de començar precisament aquí.
No amb declaracions solemnes, sinó amb iniciatives concretes. Anunciant que la independència només es pot preparar des d’una majoria política que permeti governar la Generalitat i els ajuntaments.
Per exemple, presentant al Parlament lleis de doble factura.
Una primera versió, redactada com si Catalunya fos ja un estat independent, mostraria de manera pràctica com es resoldrien determinats problemes.
Una segona, adaptada estrictament al marc jurídic vigent, permetria aplicar immediatament tot allò que fos possible preservant, tant com es pogués, l’esperit de la primera.
El missatge seria transparent:
“Amb la independència això es podria fer completament. Sense ella només podem arribar fins aquí. Però fins i tot així governarem millor.”
La pedagogia institucional substituiria la retòrica. La primera llei serviria per evidenciar fins a quin punt determinats problemes —per exemple, el de l’habitatge— són difícils de resoldre dins del marc jurídic espanyol. El text complementari demostraria, alhora, la voluntat de millorar la realitat present malgrat aquestes limitacions. Horitzó de país i transformació immediata.
Es podrien plantejar mesures com incentius fiscals importants al primer fill i als següents; beneficis per als joves durant els primers anys d’incorporació al mercat laboral; la supressió de l’impost de successions; reformes administratives destinades a simplificar tràmits; iniciatives per facilitar l’accés a l’habitatge; o la creació d’una Agència Nacional Catalana, de naturalesa privada, destinada a impulsar projectes de cohesió, integració, desenvolupament social i enfortiment nacional al marge de les limitacions pròpies de l’administració pública.
Fins i tot determinades actuacions policials o administratives podrien explorar fins al límit les competències actuals per demostrar quines són les possibilitats reals de l’autogovern i on comencen les limitacions imposades pel marc constitucional. La policia catalana, per exemple, podria exercir fins al límit les competències disponibles en matèria de control d’accessos als aeroports o desplegar mecanismes de control territorial que evidenciessin, de manera pràctica, l’abast i els límits de l’autogovern.
En definitiva, es tractaria de transformar el debat abstracte sobre la independència en una demostració pràctica del que significaria governar un país.
Aquest seria un autèntic canvi de paradigma.
És una hipòtesi? Naturalment.
És arriscada? Sens dubte.
Però també és, probablement, l’única que podria alterar una dinàmica que avui sembla conduir Junts cap a una successió de derrotes electorals.
Hi ha, però, una objecció important.
Tot això exigeix assumir riscos personals, abandonar la comoditat del simbolisme i substituir la política declarativa per una estratègia de confrontació institucional intel·ligent, persistent i orientada a obtenir poder efectiu.
I és aquí on apareix el dubte.
Com a conte per a adults, el guió funciona raonablement bé.
La qüestió és si algú està disposat a interpretar-lo.
Perquè massa sovint fa la impressió que alguns dirigents independentistes continuen esperant que la independència arribi servida al llit, a l’hora d’esmorzar.
I si la millor opció de Puigdemont fos tornar encara sabent que el poden detenir? La seva autèntica bala de plata no és la sentència europea, sinó el relat polític que encara podria construir. @KRLS @JuntsxCat Share on X
