Hi hagué un temps en què les grans cimeres entre potències servien per decidir guerres, repartir continents o anunciar aliances històriques. Yalta, Bretton Woods o Reykjavík condensaven, en una sola fotografia, una arquitectura mundial.
La recent trobada entre Donald Trump i Xi Jinping, en canvi, té una naturalesa diferent: no construeix un nou ordre, però revela amb una claredat extraordinària quin tipus de món està emergint.
No és un món de blocs cohesionats ni de valors compartits. És un món de grans actors que negocien interessos immediats, acords reversibles i equilibris provisionals. Un món menys ideològic i més transaccional. I, sobretot, un món en què Europa corre el risc de descobrir que ja no és subjecte de la història, sinó objecte de les decisions dels altres.
La visita de Trump a la Xina s’ha presentat amb escenografia solemne, retòrica conciliadora i imatges de cordialitat. Però rere la litúrgia diplomàtica, el diagnòstic real és molt més fred. No hi ha reconciliació entre Washington i Pequín. No hi ha desgel estratègic. Ni tan sols existeix una confiança mínima comparable a la que, amb totes les tensions, va existir durant algunes etapes de la Guerra Freda.
El que existeix és una pausa funcional. Tant Trump com Xi necessiten estabilitat temporal.
Trump necessita exhibir victòries comercials, reduir tensions als mercats i oferir a la seva base electoral industrial i agrícola la imatge d’un president capaç d’arrencar concessions a la Xina.
Xi, per la seva banda, necessita temps: temps per consolidar el creixement, evitar una escalada bèl·lica prematura i continuar reforçant la Xina com a alternativa sistèmica als Estats Units.
Per això la cimera ha produït exactament allò que semblava destinada a produir: una descompressió controlada.
Els acords anunciats tenen un caràcter limitat i profundament reversible. Boeing, agricultura, energia, cooperació comercial, eventuals converses sobre intel·ligència artificial i terres rares. Però les qüestions decisives continuen intactes. Taiwan segueix sent el principal detonador potencial del segle XXI. La guerra tecnològica continua oberta. Els semiconductors són l’equivalent contemporani del petroli estratègic. I la batalla pel control dels estàndards d’intel·ligència artificial tot just acaba de començar.
La frase que millor resumeix la trobada és probablement aquesta: càlida en la forma, freda en el fons.
I, tanmateix, la qüestió més important no és ni Trump ni Xi. És Europa.
Mentre Washington i Pequín negocien com a superpotències conscients del seu pes històric, la Unió Europea apareix simultàniament vulnerable, absent i desorientada. La gran paradoxa és que Europa continua sent una enorme potència econòmica —encara avui, el mercat més ric i sofisticat del món— però cada vegada té menys capacitat d’incidir en les grans decisions estratègiques globals.
El risc és múltiple.
Primer: quedar desplaçada comercialment per acords bilaterals entre les dues grans potències.
Segon: perdre capacitat normativa davant pactes tecnològics o industrials decidits sense participació europea.
Tercer: descobrir que el trumpisme ja no considera prioritària la cohesió occidental, sinó la negociació puntual basada exclusivament en interessos nord-americans immediats.
Aquest és probablement el canvi més profund que molts europeus encara es resisteixen a entendre.
Durant dècades, Europa ha viscut sota la premissa que l’Aliança Atlàntica era una estructura permanent, gairebé natural. Però Trump introdueix una altra lògica: la de la relació bilateral transaccional. Els aliats deixen de ser comunitats estratègiques i passen a ser socis provisionals. La pregunta ja no és “qui comparteix valors amb nosaltres?”, sinó “qui ens ofereix un millor acord avui?”.
Això altera tota la geometria política occidental.
La conseqüència és que Europa necessita una autonomia estratègica molt més accelerada del que havia imaginat. I aquí apareix un element central sovint silenciat en el debat europeu: el cost real d’aquesta autonomia és perfectament assumible si existeix voluntat política.
Segons estimacions vinculades al Kiel Institut, reforçar substancialment la defensa europea exigiria un increment aproximat del 0,25% del PIB europeu durant una dècada, uns 500.000 milions d’euros addicionals. És una xifra enorme en termes absoluts, però relativament modesta comparada amb el pla Draghi per recuperar competitivitat, que planteja mobilitzar prop de 800.000 milions anuals, és a dir, vuit bilions en deu anys. Els 500.000 milions en defensa representarien només un 6,25% d’aquest esforç.
I cal recordar una dada reveladora: la Unió Europea ja disposa avui del segon pressupost agregat de defensa més alt del món.
El problema no és tant la manca de recursos com la fragmentació, les duplicitats i les ineficiències.
Però la qüestió europea no és només militar. És civilitzacional.
Europa continua atrapada en una contradicció profunda: vol actuar com una gran potència normativa mentre el món retorna acceleradament a la lògica de la potència dura. El continent que va creure haver superat la història descobreix ara que la història no havia desaparegut; simplement estava esperant.
I mentre Europa dubta, la resta del món es reorganitza.
La Xina pensa en dècades. Trump pensa en termes de força negociadora immediata. Rússia pensa en esferes d’influència. Les potències mitjanes del Sud Global juguen cada vegada més a l’equilibri entre blocs. Només Europa continua discutint sovint com si el vell ordre liberal fos encara irreversible.
No ho és. Més aviat al contrari: ja ha començat a revertir-se.
La cimera Trump-Xi no inaugura una nova era de cooperació. Inaugura una etapa encara més inquietant: la normalització d’una rivalitat gestionada entre superpotències que accepten competir sense destruir completament la relació econòmica que les uneix.
És una coexistència competitiva. Una pau freda comercial. Un equilibri inestable sostingut per interessos creuats i desconfiança permanent.
I, en aquest nou escenari, Europa només té dues opcions: convertir-se en actor estratègic o resignar-se a ser terreny de joc d’altres potències.
La tragèdia és que encara no sembla haver decidit què vol ser.
