exèrcit europeu

Un exèrcit europeu? Sense interessos comuns, l’autonomia estratègica de la UE segueix sent un somni

Una de les poques propostes en matèria de política internacional que s’han escoltat durant la recent campanya electoral alemanya ha estat constituir unes forces armades europees.

Curiosament, en el país més al·lèrgic d’Europa a la cosa militar, la idea d’un exèrcit europeu és compartida per la força més votada, els social-demòcrates del SPD, i els seus dos aliats més probables per formar govern: els lliberals i els ecologistes.

A l’altra banda del Rin, en una França traumatitzada per la pèrdua del “contracte del segle” amb Austràlia, la direcció sembla la mateixa. El president francès Emmanuel Macron no para de repetir que la Unió Europea ha d’assumir la seva pròpia defensa i aspirar a la autonomia estratègica.

Les institucions de Brussel·les completen el triangle de veus a favor d’una major integració europea en matèria de defensa i seguretat. El cap del servei diplomàtic europeu, el català Josep Borrell, ha afirmat que el cas dels submarins franco-australians ha de servir de lliçó perquè Europa traci la seva pròpia via.

Sobre la taula, un objectiu que Berlín, Paris i Brussel·les comparteixen sembla inapel·lable pels restants 25 estats membres de la Unió.

Però a la pràctica, l’autonomia estratègica d’Europa està encara molt lluny de produir-se.

Avançar cap a una Europa militarment menys dependent dels Estats Units és l’única proposta substantiva que Macron ha fet en matèria de defensa des que arribà a l’Elisi al 2017.

El fet que no hagi aconseguit res de res en aquest àmbit deixa en evidència la seva complexitat, i fa pensar que els discursos dels partits polítics alemanys no són més que fum.

Quan es passa de declaracions de principis a decisions concretes, Alemanya i França no comparteixen en absolut una visió comuna de la política internacional

De fet, quan es passa de declaracions de principis a decisions concretes, Alemanya i França no comparteixen en absolut una visió comuna de la política internacional, que és la base indispensable per considerar un exèrcit europeu.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Alemanya segueix fiant-se més dels míssils nuclears nord-americans que dels francesos. França considera Turquia un rival perillós, Alemanya la percep com un soci indispensable. Berlín voldria que el seient permanent de França al Consell de Seguretat de les Nacions Unides passés a dependre de la UE, París ha deixat clar que ni en somnis. Austràlia esberla un macro-contracte de defensa amb França, Alemanya en signa un altre el mateix dia.

Alemanya no és l’únic país que discrepa de les propostes franceses. Entre els altres 25 estats membres, n’hi ha molts que tenen una preferència nord-americana encara molt més marcada. Són sobretot els països d’Europa de l’est, que veuen amb impaciència com Berlín i París segueixen estenent la mà a Rússia.

Cada cop que una crisis internacional esclata (Guerra de l’Iraq al 2003, bombardeig de Líbia al 2011, divisió de Ucraïna al 2014), els països europeus prenen posicions divergents

Cada cop que una crisis internacional esclata (Guerra de l’Iraq al 2003, bombardeig de Líbia al 2011, divisió de Ucraïna al 2014), els països europeus prenen posicions divergents. Les discrepàncies bloquegen totalment qualsevol decisió substancial de Brussel·les, que depèn encara de la unanimitat dels 27 en matèria de política exterior.

La història i la geografia ben diverses dels estats membres de la Unió expliquen perquè els seus interessos geopolítics difereixen tant. Com un polític de República Txeca afirma parlant de l’annexió alemanya: “1938 ens va permetre d’aprendre quelcom: no volem cap més garantia de seguretat que vingui de França”.

Per aconseguir superar les formidables barreres que fan que els interessos nacionals dels 27 es contradiguin constantment hi ha dues opcions.

La primera seria patir una crisi d’una magnitud tal que afectés els interessos centrals de tots els estats membres de forma similar. Dit d’altra forma, una amenaça existencial per a tot el Vell Continent.

L’alternativa a aquest escenari catastròfic requeriria infinitament més de temps, i passaria per consolidar una veritable identitat europea que, més enllà del llenguatge empallegós de la Comissió Europea, avui en dia és pura ficció.

Pel que fa a la identitat, la UE no avança en la direcció que permetria un exèrcit europeu, sinó que retrocedeix des de fa temps

Els “valors europeus”, si bé són ben reals, són actualment deformats en munició política no contra els rivals exteriors de la UE, sinó contra els estats membres d’Europa central i de l’est que se surten d’un guió que els distorsiona.

De fet, pel que fa a la identitat, la UE no avança en la direcció que permetria un exèrcit europeu, sinó que retrocedeix des de fa temps.

Però inclús si s’arriba a generar una identitat compartida suficientment forta, els estats oposaran resistències de tot tipus abans de cedir el que no cal oblidar, que és la seva raó de ser primordial: l’exercici de la sobirania sobre un territori i una població definits.

Tot plegat, sense considerar els factors tècnics perquè un exèrcit europeu prengui forma:  eliminar redundàncies, harmonitzar sistemes d’armament i comunicacions, dotar-lo d’una administració coherent, adquirir noves capacitats per fer-ne una força creïble i, el més important de tot, dotar-lo d’un esprit de corps.

Els mals de cap per als comandaments militars, però també per als polítics, per als buròcrates i per a la industria de defensa europea són inimaginables.

Els obstacles culturals (derivats de històries i geografies diferents) i polítics (interessos nacionals divergents) semblen insuperables a dia d’avui

En definitiva, estem encara molt lluny de poder considerar seriosament la possibilitat d’unes forces armades veritablement europees: els obstacles culturals (derivats de històries i geografies diferents) i polítics (interessos nacionals divergents) semblen insuperables a dia d’avui.

D’altra banda, l’únic escenari que podria fer possible un exèrcit europeu a mig termini és tan nefast que més ens val evitar-lo.

L’únic escenari que podria fer possible un exèrcit europeu a mig termini és tan nefast que més ens val evitar-lo Click To Tweet

Creus que el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona ha de presentar un vot de censura a l'alcaldessa Ada Colau pels macrobotellots de les festes de la Mercè?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú