La conferència de Salvador Illa del 14 de setembre va tornar a projectar Catalunya cap al futur. Però, després de dos anys de govern, la credibilitat dels horitzons anunciats depèn del balanç del present. I aquest balanç exigeix una autocrítica que el relat presidencial no ofereix amb prou claredat.
Illa reivindica estabilitat, però governa amb una majoria relativa dependent d’ERC i els Comuns. L’enquesta de Sigma Dos publicada per El Mundo al setembre apunta un retrocés socialista que impediria reeditar aquesta suma. És un sondeig, no un resultat electoral, però qüestiona la solidesa del panorama que presenta.
Un govern que vulgui preparar el futur ha de respondre, almenys, aquestes nou qüestions.
1. Rodalies: el traspàs s’ha de notar als trens. La distància entre l’anunci institucional i l’experiència dels usuaris permet parlar d’un pseudotraspàs mentre no es tradueixi en fiabilitat. Els autobusos substitutoris poden ser imprescindibles durant les obres, però no acrediten una millora ferroviària. Cal publicar objectius de puntualitat, cancel·lacions, capacitat i terminis, amb responsables identificables. Les competències compartides obliguen a coordinar-se; no justifiquen l’excusa permanent.
2. L’AP-7 i les carreteres: una mobilitat que penalitza el país. La saturació d’aquest corredor exigeix actuacions immediates i una estratègia a mitjà termini sobre accessos, mercaderies, alternatives ferroviàries i seguretat. També cal un programa verificable de conservació de la xarxa comarcal. Illa ha heretat bona part dels problemes, però heretar-los no eximeix d’afrontar-los. La congestió resta hores de vida, encareix l’activitat econòmica i erosiona la confiança.
3. Finançament: explicar què s’ha pactat realment. La proposta manté Catalunya dins el règim comú, encara que prometi més recursos. Això no equival al model presentat com una recaptació pròpia amb una aportació pactada a l’Estat. Una millora financera pot ser positiva; presentar-la com si fos aquell canvi de model és enganyós. Cal comparar compromisos i resultats, partida per partida i competència per competència.
4. Protecció dels menors: canviar el nom no resol l’escàndol. L’antiga DGAIA arrossega investigacions sobre pagaments irregulars i greus interrogants sobre la protecció dels tutelats. Cal aclarir les denúncies sobre serveis presumptament no prestats i possibles connivències amb entitats gestores, sense anticipar culpabilitats. El Govern ha anunciat canvis en el seguiment de les prestacions, però continua essent imprescindible una auditoria independent. També cal publicar dades agregades sobre abusos sexuals, denúncies, investigacions i mesures protectores. La dependència d’ERC no pot limitar l’esclariment de responsabilitats, siguin de l’etapa que siguin.
5. Educació: gastar més no substitueix saber què falla. Catalunya ha quedat sense resultats comparables a PISA 2025 després d’excloure el 23,2% de l’alumnat, davant del màxim admès del 5%. Cal explicar la cadena de decisions, els controls fallits i les responsabilitats.
L’objectiu anunciat del 6% del PIB en educació necessita un diagnòstic i una avaluació dels resultats. Pantalles, intel·ligència artificial i comprensió lectora són qüestions rellevants, però insuficients per formular un pla. Cal informació pública per centres, ajustada a la composició social, i una avaluació professional del professorat. Si la sanitat publica indicadors hospitalaris delicats, l’educació pot fer transparent el rendiment amb garanties estadístiques. Això permetria identificar necessitats i ajudar millor les escoles amb dificultats, sense culpabilitzar-les.
6. Fiscalitat i poder adquisitiu: prosperitat per a qui? Entre 2015 i 2024, Catalunya va recaptar en IRPF més de 3.500 milions per sobre de la referència normativa; Madrid, més de 9.000 milions per sota. La distància entre aquests saldos supera els 12.500 milions. No és una comparació directa de quotes individuals, però mostra dues orientacions fiscals oposades i com de més paguem els catalans en un període marcat per la crisi del poder adquisitiu, accentuada per la crisi de l’habitatge.
El Govern ha d’explicar quin retorn obtenen els contribuents d’aquest esforç i com pensa protegir la renda disponible de les llars. La prosperitat s’ha de mesurar també pel que queda després de pagar habitatge, impostos i necessitats bàsiques.
7. Habitatge: comptar claus lliurades. Presentar un pla no equival a resoldre una crisi. La política d’Illa corre el risc de reproduir el problema dels anuncis de Sánchez: confondre objectius amb habitatges disponibles. Cal un balanç periòdic de promocions iniciades, acabades i adjudicades, preus i terminis. Les famílies necessiten oferta assequible efectiva. Distància entre objectius i producció.
8. Demografia, immigració i família: integrar exigeix capacitat. El 2024 Catalunya va registrar 53.802 naixements i 67.524 defuncions: un saldo natural de −13.722 persones. La immigració pot augmentar la població, però no substitueix una política de natalitat ni garanteix la integració. Idescat.
Un creixement ràpid exigeix recursos proporcionals en habitatge, escola, sanitat i aprenentatge del català. Els principis generals no creen places ni professionals. Alhora, el suport a la maternitat, als fills i a les famílies continua essent insuficient: el 2024, el 34,7% dels menors estava en risc de pobresa o exclusió social. Aquesta és una mesura severa del fracàs col·lectiu.
9. Indústria: assegurar producció i ocupació. La incertesa sobre SEAT i la transició al vehicle elèctric exigeixen compromisos sobre models, inversions, proveïdors i llocs de treball. Una eventual desaparició de la marca no equival automàticament al tancament de les fàbriques, però obliga a preparar escenaris. Perdre capacitat productiva i empreses auxiliars seria un cop històric. Cal una política industrial que vagi més enllà de les declaracions.
Catalunya necessita horitzó, però també direcció, execució i rendició de comptes. El futur d’un govern es fa creïble quan comença a resoldre el present per enllaçar-lo amb el futur. Tot el que no sigui això és propaganda i fugir d’estudi.
La prosperitat també es mesura pel que queda a la butxaca després de pagar habitatge, impostos i necessitats bàsiques. #Fiscalitat #Habitatge Share on X
