Catalunya: molts plans, molts recursos i cada vegada menys control

La política ja no discorre principalment pel camí de la realitat i de la seva millora, sinó pel de la imposició del relat. És a dir, pel de la realitat ficcionada. Els fets deixen de determinar el discurs. És el discurs el que pretén dictar-nos com hem d’interpretar els fets.

Pedro Sánchez n’és l’exemple paradigmàtic, portat fins a l’extrem. Va passar del “no” rotund a l’amnistia a presentar-la com una eina imprescindible de la seva política. No havia canviat la seva convicció. Havia canviat la necessitat: els vots de Junts i ERC s’havien convertit en indispensables per continuar a la Moncloa.

A Catalunya succeeix una cosa semblant amb Salvador Illa. El relat inicial, proclamat a so de bombo i platerets, va ser el de l’eficàcia en la gestió. Es buscava deliberadament el record llunyà de la governança pujoliana: menys gesticulació, més administració; menys retòrica, més resultats.

La realitat ha destrossat aquest plantejament. Per això ara comença a imposar-se un relat nou. Se’ns diu que hi ha dues realitats. Una és la del Govern, la dels despatxos on es pacten pressupostos, s’acorda el finançament, s’aproven plans i es mantenen reunions. L’altra és la de la gent: l’habitatge, l’escola, el tren, la seguretat o l’AP-7. La primera, segons aquesta explicació, funciona bé. La segona encara no ho nota, però tard o d’hora els bons resultats dels despatxos acabaran filtrant-se fins al carrer.

És una manera sofisticada d’admetre que, després de dos anys, la vida quotidiana dels catalans no ha millorat. I de demanar-nos que continuem esperant.

La llàstima és que els fets no anuncien aquesta millora. Diuen més aviat el contrari.

Començar el curs escolar amb una vaga de mestres ja és un mal senyal. Fer-ho amb l’escàndol encara no explicat racionalment de la invalidació dels resultats catalans de PISA és pitjor. Catalunya no només obté mals resultats educatius. Ha perdut fins i tot la capacitat d’avaluar-los amb garanties. Es destinen més recursos a l’ensenyament, però no s’aclareix quin model educatiu es vol, qui el dirigeix ni com se’n mesuren els resultats.

La mateixa confusió apareix en la seguretat. Els Mossos d’Esquadra han canviat vuit vegades de cap en nou anys, encara que alguna persona hagi repetit en el càrrec. L’última crisi s’ha produït després de les polèmiques per la infiltració policial en una assemblea de docents, l’absolució d’un activista acusat d’agredir un agent i les tensions entre la consellera Núria Parlon i el director general de la Policia, Josep Lluís Trapero, que han acabat amb la dimissió d’aquest últim.

Vuit relleus en nou anys ja no constitueixen una successió de problemes personals. Revelen un problema estructural. Una policia professional necessita continuïtat en la direcció, una cadena de comandament clara i distància respecte dels conflictes partidistes. Avui continua oberta una pregunta elemental: qui dirigeix efectivament els Mossos, la consellera, el director general o la prefectura operativa? Aquesta ambigüitat pot resultar molt cara quan arribi una crisi greu.

També les inundacions de finals d’agost van posar en evidència les mancances de la Generalitat en protecció civil. Les pluges van deixar fins a 200 litres per metre quadrat en zones de la Costa Daurada. Unes 300 persones van ser evacuades d’un càmping i 150 joves, d’una discoteca. El SEM va atendre 40 persones i una menor va quedar en estat crític després de caure un mur a Roda de Berà. El 112 va rebre unes 600 trucades i els Bombers van fer prop de 300 actuacions.

Malgrat la gravetat de la situació, no es va activar l’avís ES-Alert als telèfons mòbils. La qualitat d’una Administració no es mesura només per la resposta posterior, sinó per la capacitat d’anticipació. Catalunya disposa de plans, radars, organismes i sistemes d’alerta. El problema és que la informació disponible no sempre es transforma a temps en una decisió.

Rodalies ofereix una altra expressió del mateix mal. El 17 d’agost va estrenar una aplicació que permet consultar en temps real la situació dels trens. És una millora útil. Però una aplicació més precisa no aconsegueix que els combois arribin puntualment.

Aquells mateixos dies es van produir afectacions a les línies R2, R2 Nord, R8 i R11 per un robatori de cable; interrupcions a l’R4 i l’R8 per problemes d’infraestructura; talls al corredor sud causats pel temporal, i retards d’entre 31 i 55 minuts en diversos trens regionals. Altres serveis de les línies R11, R13, R16 i R17 van acumular demores de 30 a 65 minuts.

La poca repercussió pública d’aquestes incidències no significa que el servei hagi millorat. Significa que el deteriorament s’ha normalitzat. El retard ja no és una notícia perquè s’ha convertit en el funcionament ordinari del sistema.

En energia, el Govern ha presentat el Pla territorial sectorial per a la implantació de les energies renovables, el PLATER. Catalunya només va obtenir el 2025 un 21% de la seva electricitat de fonts renovables, davant d’aproximadament el 50% del conjunt d’Espanya. El retard és evident i obliga a accelerar-ne la implantació.

Però no n’hi ha prou amb anunciar un pla. Cal decidir on s’instal·laran les infraestructures, qui suportarà els costos paisatgístics i agraris i com es compensaran els territoris que produiran l’energia consumida principalment per Barcelona i la seva àrea metropolitana. Prometre consens i advertir, alhora, que es prendran “les decisions que s’hagin de prendre” no resol la contradicció.

La Generalitat també s’ha ofert a acollir més menors migrants arribats a Ceuta. Catalunya ja n’atenia 6.354, el 95% nois i el 42% procedents del Marroc. L’acollida és una exigència humanitària, però no elimina el deure de calcular les places disponibles, el cost, el personal necessari, l’escolarització i els resultats de la integració. La solidaritat sense dades degenera fàcilment en improvisació.

El nou model de finançament és, sens dubte, una millora. Preveu aportar 20.975 milions addicionals al sistema el 2027. Segons la Generalitat, Catalunya en rebria 4.686 milions, un 13,35% més, davant d’un augment mitjà del 10,3%. Però no és el finançament singular promès. No hi ha concert, quota, sortida del règim comú ni recaptació íntegra dels impostos. I l’acord encara ha de superar unes Corts de majoria incerta.

Mentrestant, el preu de l’habitatge continua pujant. Durant el primer semestre del 2026 va assolir els 2.480 euros per metre quadrat, un 7% més que un any abans, mentre que les compravendes baixaven un 6,8%. L’import mitjà de les hipoteques va augmentar fins als 199.692 euros. L’èxit del Pla 50.000 no es podrà mesurar pels solars inscrits ni pels habitatges anunciats, sinó pels pisos acabats, ocupats i realment assequibles.

I sobre la indústria plana l’amenaça de Seat. El risc no és només perdre una marca. És que Martorell quedi reduïda progressivament a assemblar models decidits, dissenyats i tecnològicament controlats fora de Catalunya, amb les consegüents repercussions sobre la indústria auxiliar.

Aquest és el fil que uneix tots els fets: la pèrdua de control efectiu.

Catalunya acumula competències, organismes, recursos i plans, però disminueix la seva capacitat per dirigir els sistemes dels quals és responsable.

Obté més finançament, però no un sistema propi; gasta més en educació, però no pot garantir-ne l’avaluació; anuncia habitatges mentre els preus augmenten; conserva una gran fàbrica mentre les decisions es prenen a Alemanya; rep línies de Rodalies, però no controla encara els trens, les vies ni els senyals.

Davant d’aquesta realitat, el relat serveix de ben poc. La força d’un govern no està en allò que anuncia, ni en les reunions que celebra, ni en els plans que bateja. La força està en els fets. I els fets, avui, no acrediten l’eficàcia del govern de Salvador Illa.