París, setembre de 2026
Amb poc temps d’antelació, el Vaticà va anunciar que el papa Lleó XIV visitaria París a finals del mes de setembre. Tot i que ell no hi havia estat mai, el seu pare, Louis Marius Prevost, havia estat un dels oficials que comandaven els vaixells de l’Armada nord-americana durant el desembarcament de Normandia.
Macron volia mantenir una trobada privada amb Lleó XIV dins la catedral de Notre-Dame, però la Santa Seu hi va respondre negativament. El Vaticà no volia que la visita presidencial es convertís en l’eix central del programa. Per aquest motiu, es va acordar que el papa només entraria a Notre-Dame per celebrar les vespres amb el clergat i els fidels.
Els bisbes francesos veien en aquesta visita una oportunitat per mostrar al papa una Església que, després de dècades de declivi, vol passar de la frase que el papa Francesc va pronunciar el 2016 —«França, ets la filla primogènita de l’Església… però no la més fidel»— a una nova realitat: una Església que torna a atreure milers de joves.
París, una multitud inesperada
Què ha passat a França aquests dies? No sé si heu tingut l’oportunitat de seguir les passes de Lleó XIV per terres franceses: París, Lourdes, Metz… Ha estat una visita que ha superat totes les previsions. Ja s’esperava una gran afluència de gent, però tanta i tan jove? El recorregut del papa des de la plaça de l’Étoile fins a la plaça de la Concòrdia, amb gairebé un milió de persones victorejant-lo i cantant, serà difícil d’esborrar de la memòria durant molt de temps.
Des de primera hora del matí, la Ciutat de la Llum es va vestir de festa per acollir el papa enmig d’una gran apoteosi: banderes, cants i una marea humana emocionada al pas del pontífex. Els joves cridaven el nom del papa a una sola veu, amb un entusiasme viu i incansable.
Titulars com París abraça Lleó XIV o La set de Déu sacia París omplien les primeres pàgines dels diaris francesos. Des del primer dia, a l’estadi de Saint-Denis, amb 80.000 joves, fins a la multitud reunida a la plaça de la Concòrdia, passant per les concentracions de fidels a Lourdes i el discurs de Metz a la UNESCO, els periodistes —especialment els estrangers, tot i estar acostumats a cobrir viatges papals— es van mostrar sorpresos per la magnitud de la mobilització.
Com no recordar, davant d’aquestes manifestacions, la visita que Benet XVI va fer a Lourdes i París ara fa divuit anys? Si aleshores París ja va quedar desbordada, aquesta vegada l’acollida ha estat una autèntica apoteosi.
L’imponent escenari construït per a la missa va marcar un nou capítol en la història de la plaça de la Concòrdia, un espai carregat de simbolisme que representa la República francesa. És també un indret que recorda alguns dels episodis més tràgics de la Revolució Francesa, amb les execucions que s’hi van dur a terme, així com les celebracions de la festa nacional del 14 de juliol.
No tothom va veure amb bons ulls l’elecció de la plaça com a escenari de la missa. Els defensors del laïcisme retreien que es fes servir un espai tan representatiu de la República per a una celebració religiosa. Fins i tot entre els bisbes hi havia dubtes sobre la possibilitat d’omplir-lo. Els organitzadors, però, tenien clar que era l’únic lloc on es podia reunir una multitud tan gran. I van encertar.
Durant els quatre dies de visita, Lleó XIV va animar els catòlics francesos a perseverar en la fe, «fins i tot entre les espines» d’un món secularitzat.
Durant uns dies, França va viure una mena de «suspensió del temps». Va passar una cosa inusual que va sorprendre tothom: es van congregar multituds, l’adhesió al papa va sorgir espontàniament i molts catòlics van viure aquella experiència com una nova Pentecosta. En una societat profundament dividida, es va obrir un parèntesi de pau i esperança que alguns van interpretar com un moment de gràcia i com una recuperació de l’orgull del catolicisme francès.
En quatre dies, França semblava passar de la «cultura de la mort», enmig del debat sobre la incorporació de l’eutanàsia a la Constitució, a la «cultura de la vida», aplaudint les paraules del papa en els seus discursos i homilies.
Jean-Marie Guénois, corresponsal de Le Figaro, ho expressava així:
«Va haver de ser un papa nord-americà qui, davant d’una Europa que semblava un jardí amb problemes, “va cavar” i ens va mostrar on eren les arrels europees. En certa manera, ha tornat l’orgull al catolicisme francès».
Tots els papes que han passat per França hi han deixat empremta. Només cal recordar Pius VII, que va assistir a la coronació de Napoleó amb la intenció d’aconseguir que es deroguessin els decrets relatius a l’organització de l’Església francesa; Joan Pau II, amb la seva defensa de la llibertat de consciència davant dels totalitarismes el 1980; Benet XVI, que va destacar la importància del cristianisme en la cultura europea i va pronunciar un emotiu discurs a la casa dels pares de Bernadette el 2008; i el papa Francesc, que el 2023, a Marsella, va denunciar la globalització de la indiferència.
França, una República laica
Constitució francesa. Article 1
«França és una República indivisible, laica, democràtica i social, que garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, sense distinció d’origen, raça, religió o creences. La seva organització és descentralitzada».
El principi de laïcitat estableix la separació entre l’Estat i les religions i impedeix que els poders públics intervinguin en la determinació de les creences religioses. Alhora, la laïcitat francesa no exclou el dret al lliure exercici de la religió. Tanmateix, els seus crítics consideren que, en determinades circumstàncies, aquesta concepció pot dificultar que els creients visquin i expressin públicament la seva fe.
Moments per recordar la fe dels francesos
París, desembre de 1804
Pius VII va anar a Notre-Dame per assistir a la coronació de Napoleó com a emperador. El papa es va limitar a beneir-lo mentre Napoleó es coronava a si mateix.
Hi havia anat, convençut pels seus col·laboradors, amb la intenció d’aconseguir que l’emperador derogués els articles orgànics que regulaven les relacions entre l’Església i l’Estat francès i que, segons la interpretació de Roma, afavorien una Església nacional sotmesa al poder polític. El papa s’havia oposat obertament a aquesta situació.
París, maig de 1980
Joan Pau II va visitar París. En l’homilia pronunciada a Notre-Dame, va parlar de la fe de França, terra de sants, i de la relació dels francesos amb l’Església:
«A Notre-Dame trobem el geni de França. L’Església ha perseverat des de Jerusalem fins a Antioquia i Roma, i també aquí: a Marsella, Lió, París… Jo vinc aquí seguint les petjades de Pere. Notre-Dame, els vostres avis la van consagrar a la Mare de Déu, aquella que va donar la resposta més perfecta a la pregunta del Senyor: “M’estimes?”. A ella li demano per l’Església a França, per l’home i per al món contemporani».
París, març de 1997
Cinc dies de Setmana Santa a París per assistir als oficis religiosos. La devoció popular que es va viure aquells dies va ser espectacular.
Dijous Sant. Dia laborable a París. Missa a Saint-Gervais. L’església era plena de gom a gom, sobretot de joves d’entre vint i trenta anys. Hi anaven entrant a mesura que sortien de la feina, nois i noies amb el casc de la moto a la mà. La celebració va durar més de dues hores. En acabar, molts es van quedar per fer vetlla davant del Santíssim. Després, pujada al Sacré-Cœur, on hi havia un magnífic monument al Santíssim i una multitud de joves que hi feien vetlla. Gairebé no s’hi podia entrar.
Divendres Sant. També era dia laborable. El viacrucis pels carrers de París va reunir una gran multitud. Els oficis a Notre-Dame van omplir la catedral a vessar. La celebració, llarga, va incloure lectures, oracions, la veneració de la relíquia de la Santa Creu i la distribució de la comunió. En acabar, la gent no tenia pressa per sortir.
Dissabte Sant. Missa de mitjanit a la parròquia d’Issy. L’església era petita, però estava plena a vessar, amb els fidels participant-hi amb gran devoció.
París, setembre de 2008
Benet XVI va visitar Lourdes i París. Els joves es van mobilitzar i van participar en vetlles de pregària durant les tardes i els vespres. A moltes esglésies, sobretot al Barri Llatí —Saint-Séverin, Saint-Julien-le-Pauvre…—, se sentien cants dedicats a la Mare de Déu.
A la nit, es va celebrar una missa a Notre-Dame, seguida d’una processó amb ciris per la riba esquerra del Sena fins a l’esplanada dels Invàlids. Avançar era difícil a causa de la multitud, però la devoció era extraordinària. Una experiència difícil d’explicar si no fos perquè les imatges en van deixar constància.
En l’homilia, el papa va dir:
«Ens trobem a l’Església mare de la diòcesi de París, la catedral de Notre-Dame, signe viu de la presència de Déu enmig dels homes. Aquest santuari ha estat escenari de conversions, càtedra de grans predicadors i dipositari del Lignum Crucis i de la Corona d’Espines… És difícil no donar gràcies a Aquell que ha creat tant la matèria com l’esperit per la bellesa de l’edifici que ens acull».
L’endemà al matí es va celebrar una missa a l’esplanada dels Invàlids. Hi van assistir 250.000 persones, i la multitud també ocupava els carrers Saint-Dominique i de l’Université, el quai d’Orsay i el pont Alexandre III, fins als jardins del Petit Palais. Ningú no s’ho podia creure!
París, abril de 2019
«Crema Notre-Dame!», «La història crema a París!»… Què va passar als carrers mentre els bombers lluitaven contra el foc i el món sencer contemplava com cremava Notre-Dame i s’ensorrava la seva agulla? Mig París va sortir espontàniament al carrer.
Aquest és el testimoni d’un jove bielorús que vivia a París:
«Estava a casa. Vaig sentir el soroll de les sirenes, vaig obrir la finestra i vaig veure una enorme columna de fum. Vaig sortir i em vaig plantar davant de Notre-Dame. Només em movia la curiositat. No m’imaginava què passaria…
»La gent resava sense parar i va començar a cantar l’Ave Maria. Una jove periodista se’m va acostar per preguntar-me per aquella “cançó”, Je vous salue Marie… Li ho vaig explicar mig sanglotant.
»A tots els carrers, ponts i places hi havia milers de persones cantant i resant: europeus, indis, marroquins, africans, xinesos… Joves d’entre vint i trenta anys, nois i noies, famílies amb nens i homes corpulents que ploraven com criatures. Sonaven totes les campanes…
»La gent no plorava per la pèrdua d’una obra d’art o d’un símbol de la nació francesa. Eren allà, plorant i resant a Notre-Dame, a la Mare de Déu: dempeus o de genolls, amb estampes i rosaris…
»Era una “revolució” pacífica, espiritual».
París, 2025 i 2026
El 2025, França va viure un fet extraordinari: més de 10.300 adults van rebre el baptisme, la xifra més alta registrada en vint anys. Molts eren joves d’entre divuit i vint-i-cinc anys que no havien crescut en famílies practicants, en un país on, segons les dades esmentades en aquest text, més de la meitat de la població es declara atea.
El 2026, més de 13.000 adults i més de 8.000 adolescents haurien rebut el baptisme, és a dir, més de 21.000 persones en total. El nombre d’adults batejats s’hauria més que triplicat en deu anys.
La pregunta no és només quantes persones s’incorporen a l’Església, sinó què les atrau cap al cristianisme en una societat sovint descrita com a religiosament esgotada.
Molts observadors consideren que es tracta de conversions autèntiques, que van més enllà d’un entusiasme superficial. Però, d’on ve aquest fenomen? Com s’explica que tants joves s’acostin a la fe?
«L’única explicació que trobo cap en dues paraules: l’Esperit Sant».
Avui, molts joves van a Montmartre i a altres esglésies per passar-hi la nit i adorar el Santíssim. L’Església francesa té ara un doble repte: d’una banda, integrar els catecúmens en les comunitats ja existents; de l’altra, aconseguir que la seva fe arreli i no s’esvaeixi després de l’entusiasme inicial.
Aquest fervor creixent, que fa anys que es manifesta, podria ser la resposta dels francesos a la pregunta que Joan Pau II els va adreçar l’any 1980, des de l’aeroport de Le Bourget:
«França, què has fet de les promeses del teu baptisme?»
França, símbol del laïcisme europeu, viu un nou despertar de la fe catòlica? L’interès dels joves pel cristianisme obre un debat sobre el lloc de la religió en la societat actual. #França #Catolicisme #Fe Share on X
