Lleó XIV a França: el triomf d’un Papa que no esquiva els conflictes

Hi ha viatges pontificis importants pels discursos que produeixen i d’altres que ho són per les imatges que deixen. El de Lleó XIV a França ha aconseguit totes dues coses. Le Parisien ha resumit la impressió de la premsa internacional amb tres expressions prou significatives: «acollida de superstar», «triomf» i «intervencions ofensives». Le Monde, amb un altre registre, parla d’un Papa «tranquil i aglutinador».

Si el viatge a Espanya ja havia estat un èxit en diversos àmbits, el de França —en un territori especialment difícil per a l’Església— no ha estat menor. En alguns aspectes, fins i tot, els resultats han estat extraordinaris: des de les ovacions rebudes durant la visita a la UNESCO fins a la mobilització de fidels als diferents actes del programa.

Les xifres expliquen una part del fenomen. Uns 800.000 assistents, segons el Vaticà, a la missa de la plaça de la Concòrdia i els Camps Elisis; 80.000 joves al Stade de France; multituds als carrers de París, i 150.000 persones a Lourdes, amb 150 bisbes i un miler de sacerdots. No es poden sumar mecànicament, perquè hi ha assistents que es repeteixen en diferents actes, però són magnituds extraordinàries en una de les societats més secularitzades d’Europa.

Aquest és el primer gran resultat: el catolicisme francès ha demostrat una capacitat de convocatòria que molts consideraven molt debilitada. La Repubblica hi ha vist un «renaixement de la dimensió religiosa»; Associated Press, la persistència de la influència de l’Església; i El País, segons recull Le Parisien, ho ha resumit amb un contundent «Lleó XIV triomfa a París».

Però el resultat més interessant potser és un altre. Lleó XIV ha parlat de qüestions que divideixen profundament la societat francesa sense convertir el viatge en una confrontació política.

A l’Elisi ha defensat que la protecció del dret a la vida és el fonament dels altres drets, ha criticat la gestació subrogada i la «mort programada», i ha reivindicat una «justa laïcitat» que no expulsi la religió de l’espai públic ni de l’educació. Ho ha fet davant el president de la República i precisament a França, on la laïcité forma part de la identitat constitucional de l’Estat.

A Lourdes encara ha estat més explícit. Davant dels malalts ha afirmat que «el que és legal no és necessàriament moral», ha rebutjat donar la mort sota l’aparença d’una falsa compassió i ha reclamat cures pal·liatives. Ha situat en una mateixa defensa de la vida l’embrió, el malalt i la persona gran.

I, simultàniament, ha visitat la Maison Bakhita, dedicada a immigrants i refugiats, on ha defensat l’acollida, la integració i la possibilitat de «viure junts amb dignitat i pau».

Aquesta combinació és políticament i pastoralment significativa. Lleó XIV no sembla seleccionar la doctrina en funció del públic: vida, immigració, família, malaltia, tecnologia, religió i espai públic formen part d’una mateixa concepció de la dignitat humana.

El discurs a la UNESCO completa aquesta arquitectura. Lleó XIV ha situat davant d’una de les grans institucions seculars mundials una antropologia explícita: educació, ciència i tecnologia han d’estar subordinades a la dignitat de la persona; la intel·ligència artificial pot processar informació, però no respondre a la pregunta pel sentit de l’existència. I ha defensat que les tradicions religioses tenen una funció cultural «necessària i insubstituïble».

Hi ha encara un tercer resultat, menys espectacular però potser decisiu per a l’Església: la recuperació de la unitat catòlica. Les tensions entre sensibilitats diferents havien quedat molt exposades durant el pontificat anterior. A Lourdes, Lleó XIV ha afrontat directament la qüestió davant dels bisbes francesos: «les divisions ideològiques farien inútil el seu testimoni». Però immediatament ha precisat que unitat no significa uniformitat: totes les sensibilitats «autènticament catòliques» han de poder convergir en una mateixa professió de fe.

També ha afrontat els abusos sexuals, reunint-se amb set víctimes i exigint continuar la prevenció, la reparació i la vigilància. En aquest punt, però, convé precisar una dada que s’ha repetit aquests dies: els 330.000 casos atribuïts a l’informe Sauvé no corresponen a un cens de víctimes individualment verificades, sinó a una estimació estadística elaborada a partir d’una enquesta de 28.010 persones. En aquesta enquesta, 171 persones van declarar haver patit abusos en un entorn relacionat amb l’Església, una proporció que posteriorment es va projectar sobre la població francesa.

Aquesta metodologia té limitacions que han estat objecte de debat i que cal tenir presents a l’hora d’interpretar la xifra. Una estimació estadística no és equivalent a un registre individual de casos comprovats, especialment quan es projecta sobre un període tan llarg i en absència d’un cens complet que permeti contrastar cada cas.

Això no disminueix en absolut la gravetat dels abusos ni la necessitat de prevenció, reparació i justícia. Però precisament perquè es tracta d’una qüestió tan greu, convé distingir entre les dades directament observades, les estimacions estadístiques i les seves interpretacions.

El mateix criteri s’hauria d’aplicar a qualsevol comparació internacional, inclosa la que es pugui establir amb Espanya: les proporcions obtingudes mitjançant enquestes poden aportar informació sobre la magnitud del fenomen, però no s’han de presentar com si fossin censos de casos individualment acreditats.

El balanç que deixa França és, doncs, notable. Lleó XIV ha mobilitzat multituds, ha parlat amb claredat de qüestions difícils, ha entrat sense complexos en el cor de la França laica i ha intentat cosir les fractures internes del catolicisme.

El més singular és que la fermesa no li ha impedit ser percebut com un Papa aglutinador. Potser aquesta és la clau del seu èxit francès: no ha rebaixat el missatge per ser acceptat, sinó que ha canviat la manera de presentar-lo.

La ciutat de Metz, amb Europa, la pau i la unitat com a grans temes, tanca el viatge i pot acabar de donar-li una dimensió europea.