Fa unes setmanes que el món de la intel·ligència artificial viu instal·lat en una mena d’insomni col·lectiu. Els mateixos homes que han construït els sistemes més potents que la humanitat ha creat mai —els fundadors i directius de les grans companyies d’IA— alerten, amb un candor que sona a confessió, que la seva pròpia criatura podria escapar-se’ls del control.
No parlen ja d’hipòtesis d’aula: parlen de risc existencial per a l’espècie.
I la paradoxa és amarga: mentre els qui la fabriquen demanen fre, els qui tenen el poder de posar-lo —Washington i Pequín, els dos pols que decideixen de facto les regles del joc global— acceleren la cursa amb el mínim de controls possible, perquè cap dels dos vol quedar-se enrere en la carrera per la supremacia tecnològica. És, potser, la primera vegada en la història que els arquitectes d’una tecnologia demanen ser vigilats abans que els polítics decideixin vigilar-los.
En aquest soroll d’alarmes tardanes, val la pena aturar-se en un fet que ha passat gairebé desapercebut fora dels cercles eclesiàstics, però que d’aquí a uns anys es llegirà com un dels documents més clarividents de l’època: l’encíclica Magnifica Humanitas, del papa Lleó XIV, publicada el maig de 2026.
No és casualitat que el primer papa nord-americà de la història —matemàtic de formació, canonista de professió— hagi triat un nom que remet directament a Lleó XIII, aquell altre pontífex que ara fa cent trenta-cinc anys va escriure la Rerum Novarum per posar ordre moral al xoc de la primera revolució industrial.
Lleó XIV ha signat el seu text el mateix dia de l’aniversari d’aquella encíclica fundacional, com qui vol dir, sense dir-ho: això que estem vivint amb la IA és, en essència, la mateixa pregunta que es va fer l’Església fa un segle i mig davant la màquina de vapor i el capital sense regla. Només que ara la màquina pensa, o simula fer-ho, i el capital es concentra a una velocitat que la «mà invisible» del mercat ja no pot ordenar tota sola.
I aquí rau el caràcter, si no profètic, sí clarament anticipatori del document. Mentre avui els grans caps de la IA descobreixen en veu alta que han creat alguna cosa que potser no controlen, Roma ja portava mesos —anys, de fet, des del mateix discurs d’investidura del pontífex— advertint que la intel·ligència artificial «no pot considerar-se moralment neutra» i reclamant, amb una expressió tan contundent com poc habitual en el llenguatge vaticà, «desarmar la IA»: despullar-la de la lògica de la força i del poder abans que sigui ella qui imposi la seva pròpia lògica als homes.
No es tracta d’un tractat tècnic ni d’una condemna cega del progrés —el papa en reconeix obertament el valor, i fins i tot la descriu com un talent lliurat a la humanitat perquè el faci fructificar—, sinó d’una actualització valenta de la Doctrina Social de l’Església per a l’era algorítmica.
Les propostes concretes del text es mouen en tres eixos que, llegits avui, semblen escrits expressament per al moment que vivim.
El primer és el militar: el papa rebutja de ple que cap algoritme pugui automatitzar decisions sobre la vida i la mort humanes, perquè el judici moral —insisteix— no es pot reduir mai a un càlcul. Reitera, a més, la superació definitiva de la vella doctrina de la «guerra justa», i denuncia el que anomena el «fals realisme» de resignar-nos a la guerra com si fos inevitable. Just quan la IA ja s’incorpora als camps de batalla i als sistemes d’armament autònom, l’encíclica hi arriba abans que la indignació pública.
El segon eix és l’econòmic, i potser és el més incòmode per als qui avui reclamen desregulació total. Lleó XIV constata que la riquesa mundial es concentra en menys mans que mai, que les desigualtats s’eixamplen amb cada nova onada tecnològica, i que en l’era de la IA i la robòtica ja no n’hi ha prou de confiar-ho tot al mercat: cal que la política —aquella mateixa política que ara sembla resignada a fer de simple espectadora de la cursa entre gegants— orienti activament la innovació cap al bé comú, cap al treball digne i cap a una distribució equitativa dels seus beneficis.
I el tercer eix és, diria jo, el més profund: l’antropològic. El papa alerta contra el risc de «deshumanització», contra la temptació de reduir la persona al seu rendiment o a les dades que les màquines n’extreuen i exploten. Hi afegeix, amb una humilitat poc freqüent en un document doctrinal, una petició de perdó per la lentitud històrica de l’Església a l’hora de condemnar l’esclavitud: un gest que funciona com a advertiment implícit perquè la institució —i la civilització sencera— no torni a arribar tard davant d’una nova forma de subjugació humana, aquesta vegada disfressada de progrés.
No cal ser creient per reconèixer l’encert del diagnòstic. Els experts ja comparen l’impacte potencial de Magnifica Humanitas amb el que va tenir la Laudato Si’ de Francesc sobre l’ecologia: un text que, sense poder legislar res, acaba fixant el marc moral en què després es debaten les lleis.
Avui, quan els mateixos creadors de la IA confessen la seva por i els governs que podrien frenar-la prefereixen no fer-ho, l’encíclica llegeix com allò que en realitat és: no una profecia sobrenatural, sinó el fruit d’una tradició intel·lectual —la Doctrina Social de l’Església— acostumada, des de fa segle i mig, a mirar les revolucions tecnològiques no des de l’entusiasme del mercat ni des de la por del titular, sinó des de la pregunta més incòmoda i més necessària de totes: què n’és, de l’ésser humà, enmig de tot això.
De Rerum Novarum a Magnifica Humanitas: cada revolució tecnològica obliga a preguntar qui serveix a qui. La dignitat humana ha de marcar el rumb del progrés. #LleóXIV #DoctrinaSocial #IA Share on X
