La gran crisi, una autèntica policrisi per la diversitat de causes i manifestacions que afecten la Unió Europea en conjunt i la majoria dels seus estats, així com els Estats Units, està sent abordada per les forces que habitualment han governat sense atendre prou les causes que l’han fet possible.
En lloc d’això, bona part del debat polític se centra a combatre les reaccions que han guanyat força arreu: els partits d’extrema dreta, de dreta radical o, segons les preferències terminològiques, de dreta alternativa, cada vegada més reduïts sota l’etiqueta de «feixisme».
Pedro Sánchez n’és un exemple proper i des del Govern. Representa una concepció força estesa a banda i banda de l’Atlàntic que, en lloc d’assumir les causes de la policrisi i la part de responsabilitat que correspon a les forces que han governat, tendeix a negar-les o a minimitzar-les i a centrar el problema en la reacció política que aquestes mateixes dinàmiques han contribuït a generar.
Les forces que han guiat les institucions occidentals durant les darreres dècades han de respondre també per les condicions econòmiques, socials i culturals en què ha crescut la reacció política contra elles. Denunciar els riscos d’aquesta reacció no substitueix l’avaluació de les polítiques que l’han precedida ni de les seves conseqüències.
La responsabilitat de les majories que han governat Occident s’entén millor si s’identifica la convergència que ha sostingut una part important de les seves polítiques. Durant aquestes dècades, sectors del liberalisme cosmopolita associat a la globalització i sectors de l’esquerra progressista centrats en el gènere i les identitats han mantingut una aliança objectiva: els seus programes, interessos i concepcions de l’emancipació han pogut reforçar-se mútuament sense necessitat d’un acord general que els coordini.
Aquesta convergència ha afavorit un desplaçament del centre del conflicte polític.
Les qüestions relatives a la propietat, l’organització de la producció, la distribució i la redistribució econòmiques, el poder econòmic i la participació dels treballadors han perdut centralitat davant els conflictes sobre identitat, sexualitat i reconeixement de les identitats LGBTIQ.
Aquesta transformació cultural proporciona una clau per interpretar el canvi: l’autonomia individual es converteix en un criteri central de la manera de viure i permet presentar com a emancipador un ordre que, al mateix temps, pot conservar profundes desigualtats materials.
Els sectors empresarials i financers poden incorporar determinades demandes culturals sense modificar substancialment la distribució de la propietat o del poder econòmic. Al seu torn, determinats corrents progressistes poden obtenir recursos, difusió i capacitat institucional per transformar normes i comportaments.
Nancy Fraser, feminista i teòrica política d’esquerres, planteja un argument similar en el seu article «The End of Progressive Neoliberalism» (La fi del neoliberalisme progressista). Fraser descriu l’aliança nord-americana entre sectors del feminisme dominant, el multiculturalisme i els drets LGBTIQ, d’una banda, i sectors de les finances, la tecnologia i les indústries culturals, de l’altra. El seu argument apunta precisament a la legitimitat emancipadora que determinades demandes poden aportar a polítiques econòmiques amb conseqüències socialment regressives.
La coincidència no requereix que tots els participants vulguin ocultar la desigualtat. Es pot produir mitjançant una determinada selecció de prioritats: les demandes compatibles amb l’estructura econòmica existent obtenen més visibilitat, mentre que les que afecten la propietat, la fiscalitat o el poder corporatiu troben més resistència.
El canvi decisiu afecta la mateixa definició d’igualtat. Una cosa és facilitar que persones procedents de grups diversos accedeixin a càrrecs de responsabilitat; una altra és reduir la distància entre aquests càrrecs i els treballadors situats a la part inferior de l’estructura social.
Un govern corporatiu més divers, amb més dones, gais, lesbianes o persones trans, pot conviure amb salaris insuficients, ocupació precària i una concentració creixent del poder de decisió. La diversitat en les posicions directives no implica necessàriament una redistribució del poder econòmic. Mentrestant, problemes com la crisi de l’habitatge, la manca de perspectives per a una part de la gent jove o les dificultats associades a la immigració han anat ocupant un lloc central en el malestar social.
És en aquest context que es poden entendre els partits populistes de dreta i, en alguns casos, de dreta radical —Giorgia Meloni a Itàlia n’és un exemple— com una reacció a aquella deriva i al deteriorament de la representació de determinats sectors socials per part de la socialdemocràcia tradicional.
Això no significa que aquestes forces siguin necessàriament homologables entre si ni que les seves polítiques constitueixin una resposta suficient als problemes que denuncien. Però també convé evitar que qualsevol reacció contra el progressisme sigui automàticament qualificada de feixista.
La dreta radical, l’extrema dreta, l’autoritarisme i el feixisme no són categories intercanviables.
Identificar un partit o moviment amb el feixisme exigeix justificar-ho a partir de les seves idees, la seva organització i el seu comportament polític, no simplement a partir de la seva discrepància amb el progressisme.
El feixisme històric tenia un contingut polític específic. Entre les seves característiques es poden assenyalar, de manera esquemàtica, les següents:
A. Supressió del pluralisme. El feixisme es caracteritza per l’hostilitat envers el pluralisme polític i per la voluntat de subordinar la societat a una determinada concepció política. En el debat contemporani, alguns sectors crítics amb les polítiques de cancel·lació cultural sostenen que determinades pràctiques de censura social o d’exclusió poden entrar en tensió amb el pluralisme. Aquesta qüestió, però, requereix analitzar els casos concrets i no permet establir una equivalència automàtica amb el feixisme històric.
B. Concentració del poder en un lideratge. Els règims feixistes van concentrar el poder en un lideratge polític fort, al marge dels mecanismes efectius de control democràtic. Aquesta característica és difícilment assimilable, sense més, al funcionament dels governs democràtics actuals, que estan sotmesos a eleccions, parlaments, tribunals i altres mecanismes de control. La crítica a un lideratge polític concret, per tant, hauria de partir de fets verificables sobre l’ús del poder i no d’una equivalència retòrica.
C. Ultranacionalisme excloent i violència política. L’ultranacionalisme és una característica central del feixisme, així com la legitimació de la violència política i, històricament, l’organització sistemàtica de la violència contra els adversaris. En el debat contemporani, aquestes qüestions s’han d’analitzar cas per cas, atenent les idees, les estructures organitzatives i els comportaments efectius de cada moviment. La immigració, i particularment la immigració procedent de països musulmans, és avui un dels àmbits en què aquestes tensions es manifesten amb més intensitat.
D. Enquadrament corporatiu de la societat. El feixisme històric aspirava a integrar la societat sota estructures corporatives fortament controlades per l’Estat, amb organitzacions professionals, sindicals i juvenils sotmeses al règim. Aquesta dimensió és també fonamental per distingir històricament el feixisme d’altres formes contemporànies de dreta radical o autoritarisme.
Per tant, les categories no haurien de confondre’s. La crítica al progressisme, a la globalització o a les polítiques migratòries no converteix automàticament un moviment en feixista; de la mateixa manera, que un moviment sigui democràticament legítim no implica que totes les seves propostes siguin necessàriament eficaces o socialment desitjables.
El problema de fons és, precisament, la responsabilitat de les forces que han governat durant aquestes dècades. La convergència objectiva entre el liberalisme de la globalització i determinats sectors de l’esquerra centrats en el gènere i les identitats pot haver contribuït a desplaçar el conflicte polític lluny de qüestions com la propietat, la redistribució, les condicions laborals i el poder econòmic.
Aquesta convergència permet també una operació política recurrent: ignorar o relativitzar les responsabilitats pròpies en les transformacions econòmiques i socials del segle XXI i, al mateix temps, desacreditar les reaccions que aquestes transformacions han generat.
Aquest és el problema de fons. És possible que bona part d’aquestes reaccions no assoleixin el nivell de solucions de govern —com es pot discutir, amb resultats i polítiques concretes, en casos com Itàlia, Polònia o Hongria—. Però això no resol la qüestió anterior: les forces que han governat durant dècades difícilment podran recuperar credibilitat si no identifiquen també la seva responsabilitat en les causes de la policrisi i no revisen aquelles polítiques que n’han contribuït a generar les conseqüències.
Els responsables de la policrisi no poden substituir el balanç de les seves polítiques per l’acusació de feixisme contra els qui hi reaccionen. Desqualificar l’adversari no resol les causes del malestar. #Policrisi #Política Share on X
