La República de Weimar fou el règim democràtic que governà Alemanya entre 1919 i 1933, sorgit després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, l’abdicació del kàiser Guillem II i l’enfonsament de l’Imperi alemany. Va néixer amb l’ambició d’instaurar un sistema parlamentari modern i pluralista, però arrossegà des del principi una greu inestabilitat política, crisis econòmiques recurrents, polarització ideològica i una progressiva pèrdua de confiança en les institucions.
Aquelles debilitats acabaren erosionant la democràcia fins a facilitar l’arribada al poder del nacionalsocialisme d’Adolf Hitler el 1933.
La lliçó de Weimar no és que Hitler arribés al poder. La lliçó és que, abans que Hitler hi arribés, la democràcia ja havia començat a morir.
La deslegitimació de les institucions, i especialment del Reichstag, el Parlament alemany, fou decisiva. Sense un Parlament capaç d’exercir les seves funcions, la democràcia es converteix en una simple aparença. El poder continua existint, però ja no és democràtic perquè desapareix el mecanisme essencial de control, deliberació i representació.
Després de les eleccions de 1930, el Reichstag quedà tan fragmentat que resultava pràcticament impossible construir una majoria estable. El canceller Heinrich Brüning convencé el president Paul von Hindenburg perquè li permetés governar mitjançant l’article 48 de la Constitució, que autoritzava decrets presidencials d’emergència. A diferència dels nostres decrets llei, aquells no requerien validació parlamentària posterior.
L’argument era aparentment prudent: evitar noves eleccions perquè nazis i comunistes podien créixer encara més. Resulta impossible no advertir una certa semblança amb l’argument contemporani segons el qual cal evitar qualsevol alternativa perquè governarien el PP i Vox.
El resultat alemany fou devastador. El Reichstag continuà existint, però es convertí en una institució decorativa. Ja no aprovava pressupostos, no elaborava lleis rellevants i no controlava efectivament el govern. Els ciutadans acabaren contemplant-lo com un escenari de disputes inútils mentre el poder real es traslladava a l’executiu.
És aquí on apareix la pregunta. Sense ser iguals, fins a quin punt determinades singularitats del sistema espanyol estan conduint a una situació funcionalment semblant?
La democràcia espanyola disposa de tres mecanismes extraordinaris que permeten mantenir un govern sense una majoria efectiva de governabilitat.
Primer
El primer és la qüestió de confiança. En la major part de les democràcies parlamentàries, el Parlament disposa de mecanismes per qüestionar la continuïtat del govern. A Espanya, no. Només el president del Govern pot plantejar una qüestió de confiança. El Congrés no pot exigir-la.
Aquesta singularitat, nascuda durant la Transició, quan es temia la fragilitat dels partits i la inestabilitat dels governs, impedeix una pràctica habitual en altres democràcies: verificar si qui governa continua disposant de legitimitat d’exercici.
Segon
La segona singularitat és la moció de censura. El nom és el mateix que a la resta d’Europa, però la seva naturalesa és completament diferent.
En un règim parlamentari normal, una censura reeixida provoca la caiguda del govern. Després s’obre una nova fase: o bé es forma una majoria alternativa o bé es convoquen eleccions.
A Espanya no funciona així. En realitat, la moció de censura equival a elegir simultàniament un nou president. Fou precisament aquest mecanisme el que permeté l’arribada inicial de Pedro Sánchez al poder el 2018, gràcies, entre altres factors determinants, a la política impulsada per Marta Pascal des del PDECat.
La conseqüència és evident. Si no existeix una majoria alternativa ja construïda, la via democràtica de retornar la paraula als ciutadans queda bloquejada.
Tercer
La tercera singularitat completa el cercle. Només el president del Govern pot dissoldre les Corts i convocar eleccions.
Per tant, si no pot ser sotmès a una qüestió de confiança impulsada pel Parlament i tampoc no pot ser censurat llevat que existeixi una majoria alternativa completa, la seva continuïtat queda pràcticament garantida encara que governi en minoria.
Qui no té la continuïtat garantida és el Congrés, ni la qualitat democràtica ni el bon funcionament del país.
Aquesta situació acaba de mostrar una conseqüència reveladora. Junts per Catalunya presentà una moció reclamant la convocatòria d’eleccions. La iniciativa comptava amb el suport del PP, Vox i altres grups. Era una moció sense efectes jurídics, purament política, destinada a evidenciar la inexistència d’una majoria parlamentària estable per sostenir el Govern.
Però ni tan sols això ha estat possible.
El PSOE i Sumar, gràcies a la seva majoria a la Mesa del Congrés —que no reflecteix ni de lluny la correlació real existent al ple de la cambra—, han impedit que la iniciativa arribés a debat i votació. L’argument utilitzat és que convocar eleccions és una prerrogativa exclusiva del president.
La paradoxa és enorme. El Congrés aprova contínuament resolucions simbòliques sobre qüestions que no són de la seva competència, des de les actuacions de Benjamin Netanyahu fins a tota mena de posicionaments internacionals. Però no pot ni tan sols votar una proposta simbòlica reclamant eleccions generals.
Mentrestant, Espanya acumula anys sense pressupostos generals nous; lleis importants romanen bloquejades durant anys —la reforma de la llei del sòl i la d’habitatge en són exemples clars—; les sessions de control s’han degradat fins a convertir-se en una confrontació gairebé tabernària, i el Congrés ha perdut bona part de la seva capacitat de fiscalització efectiva.
Pedro Sánchez ja havia mostrat durant la pandèmia una concepció expansiva del poder executiu. La suspensió pràctica de l’activitat parlamentària i els successius estats d’alarma, posteriorment declarats inconstitucionals, van establir un precedent preocupant. I no va passar res.
L’imperi de l’executiu
Un executiu que, a més, presenta una forta concentració presidencialista. A diferència d’altres països europeus, el cap de l’Estat espanyol no disposa pràcticament de cap capacitat moderadora. El president de la República Italiana pot influir decisivament en la formació de governs i en les convocatòries electorals. El president portuguès pot vetar lleis. El rei d’Espanya, constitucionalment, pot somriure, sancionar formalment les lleis i disposar d’un Falcon quan li correspon.
La democràcia espanyola no és Weimar. Però presenta una fragilitat institucional creixent que hauria de preocupar qualsevol demòcrata.
A diferència de l’Alemanya dels anys trenta, Espanya no viu una gran depressió econòmica. Però el seu futur està travessat per autèntiques bombes de rellotgeria: la crisi de l’habitatge, la pèrdua persistent de poder adquisitiu, l’envelliment demogràfic, la natalitat enfonsada i una immigració massiva que ningú no sembla capaç d’ordenar.
I aleshores apareix la pregunta final.
Qui substituirà el règim actual?
A Weimar ho feren els nazis, que arribaren a superar el 30% dels vots abans d’assolir el poder.
A Espanya, el successor del sanchisme podria ser el mateix Sánchez.
Per una raó elemental: ha aconseguit construir un sistema polític en què cada vegada resulta més difícil distingir entre el Govern, l’Estat i la seva pròpia persona. I quan això succeeix, el problema ja no és qui governa avui. El problema és què queda de la democràcia quan el govern deixa de necessitar el Parlament.
La comparació entre la República de Weimar i l'Espanya de Sánchez no rau en els resultats, sinó en la progressiva pèrdua de funcions del Parlament i la concentració del poder en l'executiu. #CongrésDiputats #DemocràciaEspanyola Share on X
