Es tracta d’un fenomen sense igual en la diversa i variada història de la humanitat: una civilització que, després d’esdevenir hegemònica a escala mundial, s’entesta en auto-destruir-se.
Parlem és clar de la situació actual de les societats occidentals, les que tenen com a fonaments civilitzadors el tríptic format per Atenes, Jerusalem i Roma, i que inclouen doncs no només Europa sinó també tots els països actuals fundats i arrelats encara avui en el Vell Continent: des d’Austràlia fins a Xile, passant pels Estats Units.
Mai abans s’havia produït la situació actual en que es troben totes aquestes societats, on les pròpies elits desenvolupen un odi contra elles mateixes que es concreta en un procés, primer de posada en dubte i després de destrucció dels símbols i fonaments culturals, de tot allò que les defineix com a civilització.
Un procés que s’ha accelerat de forma molt marcada aquests darrers anys: narrativa del “racisme sistèmic”, atacs contra figures essencials de la història europea, persecució i “deconstrucció” dels homes, imposició d’un llenguatge oficial “inclusiu”, acusació de “feixista” a tothom surti del relat políticament correcte, etc.
Avui, la premissa de que Occident (i per tant la seva religió, cultura, política, economia, etc.) és intrínsecament dolent i culpable de pràcticament tots els mals que pateix el món està cada cop més estesa.
Fins al punt que nombrosos governs, com l’espanyol o el català mateix, manipulen la història, s’esforcen en esborrar tradicions i prenen mesures en favor de minories cultures mentre marginen o inclús reprimeixen les expressions autòctones (el tracte diferent que reben les classes de religió musulmana i cristiana a l’escola pública en és un dels exemples més evidents).
De l’estudi d’aquest fenomen parla el nou llibre de l’autor i conegut comentarista conservador britànic Douglas Murray, La Guerra contra Occident: Com prevaldre en l’era de la irracionalitat.
A La Guerra contra Occident, Murray intenta respondre a una pregunta ja de per sí provocadora: “si la història de la humanitat és plena d’esclavatge, conquesta, prejudici, genocidi i explotació, per què només s’acusen les nacions occidentals com a culpables?”
Murray defensa que l’actual “masoquisme” d’Occident s’explica en primer lloc perquè ocupa un espai buit.
En efecte, l’actual situació té els seus orígens en l’erosió continua que ha patit la religió cristiana en els últims segles. Al constituir el fons més profund de les nostres societats (hi ha qui diu que una cultura tota sencera no és sinó un conjunt d’anotacions al peu de pàgina d’una religió), era natural que la seva davallada i reemplaçament gradual pel relativisme acabés afectant els components més visibles de la cultura occidental.
Murray afirma: “mentre el conjunt d’altres grans relats s’ha esfondrat, la religió de l’anti-racisme ofereix un objectiu i sentit a la vida“. I aquí es podrien afegir molts dels altres “combats” post-moderns que conformen la galàxia del wokisme, des dels feminismes radicals fins a l’ecologia del de-creixement o moltes de les reivindicacions dels col·lectius LGBTQ.
En darrer terme, tots aquests moviments tenen les mateixes bases: parteixen d’idees profundament cristianes, com la dignitat de la persona i la seva llibertat. Són les “virtuts cristianes esdevingudes boges” perquè se les ha aïllat del gran relat cristià, de les quals l’autor anglès G.K. Chesterton ja es feia ressò a començaments del segle XX.
Quan estudiem de prop els atacs contra la cultura occidental ens adonem que més enllà de voler destruir el nostre passat comú no proposen cap model alternatiu
Com Murray també defensa, els atacs contra la suposada maldat d’Occident sedueixen per la seva simplicitat: sempre és més fàcil destruir que construir. I de fet, quan estudiem de prop els atacs contra la civilització occidental ens adonem que més enllà de voler destruir el nostre passat comú no proposen cap model alternatiu.
Com a molt, cerquen refugi en les tesis del multiculturalisme, a hores d’ara ja desacreditades per una mateixa raó: sense una cultura comuna que uneixi els ciutadans, la societat esdevé simplement inviable. I el multiculturalisme ha demostrat ésser incapaç una i altra vegada de proposar aquest ciment social ja que en darrer terme reposa sobre un principi tant vague com és el de la tolerància. Sense entrar en la qüestió dels abusos que es comenten en nom seu per part dels grups que se suposa ha de protegir.
A la tolerància se li afegeixen en annexe un seguit de regles cíviques (“eleccions democràtiques”, “estat de dret”, etc.) que s’ens presenten falsament com els “valors europeus” i que en realitat no són sinó procediments, certament importants però buits de contingut i incapaços de generar un sentiment de pertinença.
Loading ...
