A primera vista, els fets no semblen anar més enllà d’una gran, però sense rellevància per al ciutadà comú, operació mercantil. Pel gran públic, la sola curiositat de l’afer és el morbo personal que el comprador de Twitter, Elon Musk, hi aporta.
En realitat, però, la compra de la xarxa social per l’inventor i fundador-dirigent de Tesla i SpaceX per 44.000 milions de dòlars amaga diversos fets que li confereixen una importància que va molt més enllà de l’àmbit empresarial, amb repercussions polítiques i socials de primer ordre.
La primera és potser la més evident: la transacció ratifica que els poders públics han estat incapaços (o no han volgut) regular els gegants d’internet.
En aquest sentit, està per veure si la legislació que la Unió Europea acaba d’aprovar i que suposa el pas més important de la història per regular les empreses tecnològiques canviarà aquesta tendència. A hores d’ara sembla improbable per les dificultats que Converses assenyalava recentment.
En segon lloc, aquesta operació en particular entrarà probablement a la història perquè té una forta càrrega ideològica. La compra de Twitter per Elon Musk suposa el primer cop contundent contra el consens ideològic progressista que impera en el sector. I paradoxalment, qui el dóna és precisament un membre destacat de l’elit de Silicon Valley.
Elon Musk és sense dubte el visionari i empresari tecnològic més important des de Steve Jobs. I ara ha trencat definitivament files amb els seus homòlegs, apostant per un model de xarxa social on -segons afirma ell mateix- imperi la transparència però sobretot la llibertat d’expressió.
La decisió ha fet sonar totes les alarmes entre els progressistes dels Estats Units. Ja acusen Musk de privatitzar el debat polític i alerten dels efectes que el seu liberalisme tindrà sobre els continguts que promouen l’odi o la discriminació.
El problema de la major part d’aquestes veus crítiques és que apliquen a Musk una vara de mesura diferent a la que han fet servir fins ara.
Molts dels que ara es mostren preocupats han aplaudit mesures extremes com la de Twitter de suprimir el compte del llavors president nord-americà Donald Trump. Twitter ho feu, recordem, de forma totalment unilateral.
Els crítics de Musk tampoc s’inquieten quan grans empreses nord-americanes com Netflix o Disney amenacen amb retirar les seves inversions d’estats socialment conservadors com a “càstig” per les seves lleis sobre l’avortament o l’educació, a pesar d’haver estat democràticament aprovades.
A més, quan el sector tecnològic s’ha intentat auto-regular, ho ha fet de forma opaca i els resultats han demostrat tenir un biaix progressista molt marcat. No és d’estranyar, ja que el compromís polític de la gran majoria de dirigents i treballadors de Silicon Valley és ben conegut.
Però és que encara hi ha més. Tenint en compte l’actual hegemonia de la ideologia progressista en el sí de la política a Europa i els Estats Units, tampoc està gens clar que una moderació de continguts duta a terme per institucions públiques obtingués resultats més equilibrats.
Només cal veure quines són les prioritats de l’actual govern espanyol per donar-se compte del perill a la llibertat que podria suposar un control públic de les xarxes socials al nostre país.
Ara bé, quan aquest mateix joc d’interessos privats que interfereixen sobre l’esfera pública passa al corrent ideològic conservador, els progressistes clamen al cel.
Que Musk ha creuat un autèntic Rubicon també ho demostra el fet que hagi traslladat la seu de Tesla al conservador -i business-friendly– estat de Texas, i que probablement ho faci també SpaceX.
Poc a poc es va conformant un bloc d’estats nord-americans conservadors que fan front a la guerra cultural del progressisme woke dirigida des de Washington (com a braç polític) i Califòrnia (com a braç econòmic i mediàtic gràcies al seu pontentíssim sector tecnològic i cultural).
Això sí que és una invasió de l’espai públic per part del sector privat amb totes les de la llei, i no pas l’adquisició que acaba de fer Elon Musk. De fet, és molt pitjor encara, ja que suposa un nou tipus de totalitarisme imposat per empreses privades sense necessitat d’un dictador.
En definitiva, la compra de Twitter té nombrosos elements d’una contra-ofensiva ideològica que, a més, no arriba d’un govern conservador sinó de la mateixa industria. En qualsevol cas, és tot un símptoma del canvi d’època que vivim, on els poders públics cada cop tenen menys a dir.
Loading ...
1 comentari. Leave new
Crec que el més remarcable, i no massa comentat, és que l’Elon Musk compra Twitter amb l’argument que, donat que s’ha convertit en una espècie de plaça pública, mereix llibertat d’expressió.
Un argument doblement falaç. En primer lloc, Twitter no és una plaça pública entesa com el «agora» dels antics, però omple el buit de la necessitat d´una veritable plaça pública que els poders públics no han satisfet. En segon lloc, Musk ignora o fa com si ignorés la diferència entre llibertat positiva i negativa. Entre fer el que em deixen fer i fer el que procedeix fer. En fi.