La visita de Lleó XIV a Espanya ja és històrica abans d’haver conclòs. Ho és per dues raons que la converteixen en un esdeveniment singular en la relació entre la Santa Seu i el nostre país.
La primera és l’absència de precedents immediats. El papa Francesc es va negar sistemàticament a visitar Espanya, fins i tot en ocasions tan evidents com la commemoració de sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús, l’orde a la qual ell mateix pertanyia. Mai no es va oferir una explicació convincent d’aquesta negativa persistent.
La segona és el context doctrinal. Lleó XIV arriba a Espanya pocs dies després de promulgar la seva encíclica Magnifica Humanitas, probablement el document més important del seu pontificat i una de les aportacions més ambicioses de la doctrina social de l’Església de les darreres dècades. És la primera gran encíclica que afronta directament l’impacte de la intel·ligència artificial, però el seu abast és molt més ampli: aborda el treball, la tecnologia, la democràcia, la dignitat humana, l’economia, la cultura i la política. En definitiva, situa la qüestió social al centre de la vida contemporània.
La visita es produeix, a més, en un moment polític extraordinàriament delicat. Per a Pedro Sánchez, l’arribada del Papa representa una oportunitat objectiva. Ningú no ignora que la supervivència política del president depèn, en bona part, de la seva capacitat per gestionar el calendari. La visita papal, seguida pel Mundial de futbol, les vacances d’estiu i la negociació d’uns pressupostos per al 2027 —els primers que podria aprovar en tota la legislatura— constitueix una successió d’esdeveniments capaços de desplaçar l’atenció sobre la xarxa d’escàndols judicials que envolta el seu entorn polític i personal.
Per al Papa, en canvi, el context és molt més compromès. Arriba a una Espanya profundament polaritzada, afectada per una crisi institucional que ja no es limita als partits, sinó que afecta la credibilitat mateixa de l’Estat i dels mecanismes democràtics. La gran pregunta és si optarà per ignorar aquesta realitat en nom de la seva evident voluntat conciliadora o si deixarà entreveure la dimensió profètica que forma part essencial de la missió de l’Església.
De moment, la seva presència ja ha provocat efectes polítics visibles.
El sanchisme s’ha abocat a la visita amb una intensitat que explica, en part, l’escàndol dels sectors laïcistes més radicals. La cobertura gairebé permanent de TVE, la presència constant de membres del Govern i els esforços del mateix Sánchez per aparèixer al costat del Pontífex —fins i tot en espais que habitualment havia evitat, com la gran celebració religiosa a la Sagrada Família el dimecres 10 de juny— han estat evidents. El president ha intentat associar-se a una figura que gaudeix d’una autoritat moral i d’una popularitat de les quals ell mateix està molt necessitat.
Però aquesta aproximació conté una contradicció difícil d’amagar. La mateixa encíclica que el Govern celebra amb entusiasme conté una condemna explícita de l’avortament i de l’eutanàsia. I no ho fa de manera secundària, sinó precisament dins del capítol dedicat als drets humans. Lleó XIV estableix una connexió directa entre la dignitat humana, el dret a la vida i la protecció dels més vulnerables, situant l’avortament i l’eutanàsia com a vulneracions del primer dels drets humans. Difícilment es pot ignorar el contrast amb dues de les polítiques emblemàtiques del sanchisme.
Des d’un punt de vista polític més ampli, la visita també està projectant conseqüències sobre els principals actors del sistema.
Ha deixat clarament fora de joc una part important del discurs de Vox. No pas les seves posicions sobre la família o la llibertat educativa, sinó la utilització sistemàtica de la confrontació, de la immigració com a instrument de mobilització emocional i d’una determinada manera de tractar l’adversari. L’estil de Lleó XIV apunta exactament en la direcció contrària.
Però, al mateix temps, també qüestiona el relat construït pel Govern sobre els «murs», la «fachoesfera» i la necessitat permanent de polarització. El Papa ha insistit repetidament en la trobada, el diàleg i la reconciliació. I això afecta igualment l’estratègia política de Sánchez. Fins i tot s’hi podria llegir una certa reivindicació implícita de la Transició espanyola, sense esmentar-la.
Pel que fa al Partit Popular, el missatge papal sembla apuntar cap a una oposició més sòlida en el projecte i menys dependent de la desqualificació. Més propera a una alternativa de govern que no pas a una simple força de reacció.
Aquest missatge de reconciliació ha aparegut amb força en els principals discursos de la visita.
Al Palau Reial, Lleó XIV va presentar una visió cultural basada en la trobada de tradicions, evocant el Toledo medieval i la seva Escola de Traductors com a símbol de diàleg entre mons diferents. A l’homilia multitudinària de Madrid, el centre va ser l’esperança: no com a optimisme superficial, sinó com a virtut fonamentada en la fe i en la confiança que la història no està condemnada al conflicte permanent. Davant del món de la cultura i l’esport, va reivindicar l’excel·lència humana, el servei, la recerca de la veritat i la necessitat que la tecnologia continuï estant subordinada a la persona.
Per damunt de tot, ha reivindicat sense complexos les arrels cristianes d’Espanya i d’Europa. Ha recordat que la fe no és una qüestió privada confinada a la consciència individual, tal com pretén el laïcisme dominant. Però també ha advertit que tampoc no pot ser capturada per les ideologies ni convertida en una simple eina del partidisme polític.
La resposta popular ha estat impressionant. Les concentracions de Madrid, la massiva processó del Corpus, la vigília juvenil i la gran missa multitudinària han mostrat una realitat que sovint queda amagada: l’existència d’una fe viva, dotada d’energia social i amb una presència juvenil molt superior a la que habitualment reflecteixen els relats dominants.
Naturalment, continuen existint interrogants.
Ha sorprès, per exemple, l’absència de referències a la cristianització d’Espanya en relació amb l’islam o a la projecció hispànica sobre Amèrica. També queda per veure quin serà el to del discurs davant les Corts Generals, previsiblement el moment polític més important de tot el viatge.
Perquè el que està en joc no és només una visita pastoral. El que Lleó XIV està demostrant és que l’Església continua sent un actor rellevant en les societats contemporànies perquè encara conserva allò que moltes institucions han perdut: un relat, una proposta de sentit i una comunitat capaç de mobilitzar centenars de milers de persones.
La visita ja ha proporcionat una injecció d’oxigen a un Govern assetjat. La qüestió decisiva és una altra: si aquest impuls acabarà beneficiant únicament Pedro Sánchez o si, per contra, el missatge del Papa introduirà nous factors en una dinàmica política que, fins ara, ha tingut un protagonista clar en l’ascens de Vox, mentre el PP es manté estable i el PSOE resisteix millor del que suggeriria l’acumulació de crisis que suporta.
Aquest viatge dirà si ens trobem davant d’un gran esdeveniment mediàtic o davant d’un fet amb conseqüències polítiques i culturals més profundes.
Lleó XIV arriba a una Espanya dividida. La pregunta és si actuarà com a pacificador o també com a profeta. Share on X
