Una crisi moral és molt més que una degradació dels costums. És la pèrdua dels criteris compartits que permeten distingir el bé del mal, el just de l’injust i l’interès general del particular. Quan una societat deixa de compartir aquest mínim comú ètic, els vincles de confiança es debiliten, disminueix el sentit del deure i el poder tendeix a substituir el servei com a finalitat de la política.
Les conseqüències són profundes. La veritat es relativitza, la mentida deixa d’escandalitzar, la corrupció es banalitza, les institucions es converteixen en instruments de partit i la llei corre el risc de ser percebuda no com una garantia de justícia, sinó com una eina al servei dels qui governen o aspiren a governar.
La família, l’educació, l’economia i la convivència cívica acaben patint els efectes d’aquesta erosió. Una societat així troba cada vegada més difícil cooperar, assumir sacrificis compartits o sostenir un projecte col·lectiu.
Qui resoldrà aquesta crisi moral?
L’enquesta política publicada per La Vanguardia els dies 5 i 6 de juliol ofereix unes dades que, més enllà de la intenció amb què hagin estat recollides, obliguen a una reflexió inquietant.
Només el 42% dels enquestats considera que els jutges han actuat amb imparcialitat en el cas de Leire Díez. En els procediments que afecten José Luis Ábalos i Koldo García, aquesta percepció només arriba al 50%.
Quan es pregunta sobre la investigació relativa a José Luis Rodríguez Zapatero i el seu patrimoni sense justificació coneguda, la confiança en la imparcialitat judicial cau fins al 41%. Pel que fa al procediment contra el fiscal general de l’Estat, només el 32% considera imparcial l’actuació dels jutges; en el cas de Begoña Gómez, el percentatge és del 36%, i respecte al germà del president del Govern, en una causa ja molt avançada processalment, només puja fins al 39%.
Aquestes dades descriuen una situació extraordinàriament greu.
Parlem d’assumptes que acumulen milers de pàgines de sumaris, investigacions judicials prolongades, fets coneguts públicament, silencis reiterats dels investigats, contradiccions manifestes i presumptes trames que s’entrellacen i afecten organismes tan sensibles com la SEPI o la mateixa Guàrdia Civil, fins a arribar al seu màxim nivell de comandament. Malgrat tot això, una part molt important de l’opinió pública considera que la justícia no actua amb imparcialitat.
Aquí apareix el veritable problema.
O bé aquesta percepció és correcta i, aleshores, Espanya estaria patint una gravíssima crisi de l’Estat de dret, perquè una justícia parcial deixaria de complir la seva funció essencial.
O bé aquesta percepció és errònia. Si és així, ens trobaríem davant d’una crisi moral encara més profunda: una part molt considerable de la ciutadania hauria perdut la capacitat de discernir els fets objectius sota la influència del partidisme, la propaganda o la identificació emocional amb determinades opcions polítiques. Quan això succeeix, la democràcia entra en una situació especialment delicada, perquè els ciutadans deixen de compartir una mateixa realitat sobre la qual deliberar.
Existeix, naturalment, una tercera explicació possible: que la mostra de l’enquesta estigui esbiaixada i incorpori una sobrerepresentació d’electors favorables al Govern de Pedro Sánchez, més inclinats a interpretar aquestes actuacions judicials sota la categoria del lawfare. És una hipòtesi legítima, però presenta una dificultat considerable quan s’analitzen simultàniament les dades electorals del mateix sondeig.
Perquè el resultat polític de l’enquesta és devastador per al Govern.
El PSOE experimenta un retrocés molt sever que no és aprofitat ni per Sumar, immers en un evident procés de descomposició, ni per Podem, que pràcticament desapareix en termes parlamentaris. Els únics beneficiaris dins l’espai de l’actual majoria són formacions de dimensió molt més reduïda, com Bildu, el BNG o Esquerra Republicana.
En canvi, el creixement de Vox continua sense interrupció i ja s’aproxima al 20% dels vots. Sumat al fort avantatge del Partit Popular, la suma dels dos partits s’acosta als 200 diputats. Amb una participació estimada del 67% —és a dir, sense un escenari excepcional d’abstenció— PP i Vox reunirien prop de dotze milions de vots, davant dels poc més de vuit milions i mig del conjunt que avui dona suport a Pedro Sánchez. La diferència s’acostaria al 50%, una magnitud molt poc habitual en la democràcia espanyola.
Hi ha encara una dada més significativa: només una tercera part dels enquestats considera que la legislatura hauria d’arribar fins al final.
Aquest és probablement el missatge polític més contundent de tot el sondeig. La legitimitat jurídica del Govern continua intacta, però la seva legitimitat política i social entra en una fase d’erosió accelerada. I quan la legitimitat d’exercici també es veu qüestionada, el president només pot mantenir-se esprement fins al límit els mecanismes legals que garanteixen la seva permanència en el càrrec.
Si no vol dissoldre les Corts i convocar eleccions, almenys hauria de sotmetre’s a una qüestió de confiança que permetés verificar si encara conserva el suport polític necessari per continuar governant.
Per això resulta difícil compatibilitzar aquesta desfeta electoral amb la hipòtesi d’una mostra especialment favorable al votant socialista. Si realment existís aquest biaix, el més probable és que el deteriorament electoral del PSOE fos encara més intens del que reflecteix la mateixa enquesta, potser més a prop del centenar d’escons que no pas dels 110, i amb un percentatge de vot més proper al 25% que no pas superior a aquesta xifra.
Sigui quina sigui la interpretació correcta, el diagnòstic continua sent el mateix.
Espanya viu una greu crisi institucional i, sobretot, una profunda crisi moral. Perquè una democràcia només pot funcionar quan existeix un mínim consens sobre la realitat, sobre la legitimitat de les institucions i sobre l’obligació de sotmetre’s als fets abans que als interessos partidistes.
Quan aquest sòl moral desapareix, la política deixa de ser una competició entre projectes per convertir-se en una confrontació entre relats incompatibles. I quan els relats substitueixen els fets, el deteriorament institucional acaba sent inevitable.
L’enquesta de La Vanguardia no només dibuixa una probable alternança política. Retrata, sobretot, una societat dividida en la seva percepció de la justícia i de la realitat. Aquesta és, probablement, la pitjor notícia de totes. Perquè els governs passen; les majories canvien. En canvi, una crisi moral necessita molts anys per ser superada.
Si aquest diagnòstic és encertat, aquesta serà, probablement, l’herència política més profunda que deixarà el període de govern de Pedro Sánchez.
La dada més preocupant de l'enquesta de La Vanguardia no és qui puja o qui baixa. És que una majoria dels ciutadans ja no comparteix una mateixa percepció sobre la justícia i la realitat. Aquesta és la veritable crisi. Share on X
Loading ...
