Hi ha moments en què una societat deixa d’escandalitzar-se davant allò que, precisament, hauria de considerar intolerable. És un mecanisme de defensa. Quan els escàndols es multipliquen, quan cada setmana n’apareix un de nou, quan les revelacions esdevenen rutina, el ciutadà deixa d’indignar-se i acaba resignant-se. Aquesta és una de les pitjors victòries de la corrupció: convertir-se en paisatge.
Fa mesos —potser ja anys— que pràcticament no hi ha cap cicle informatiu sense una nova derivada judicial relacionada amb el Govern o amb el PSOE. El cas Leire Díez, les investigacions sobre la SEPI, el processament d’un expresident del Govern espanyol, les diligències sobre adjudicacions d’obra pública, finançament del partit o presumptes tràfics d’influències… La llista és tan extensa que molts ciutadans han deixat fins i tot d’intentar retenir-la.
En aquests moments hi ha una dotzena de grans causes obertes. Entre les més rellevants hi ha els casos Leire Díez, Hidrocarburos, Forestalia, Mediador —el conegut «Tito Berni»—, les investigacions sobre Begoña Gómez i el germà del president del Govern, les adjudicacions d’obra pública vinculades a Santos Cerdán, el cas de les mascaretes amb Ábalos, Koldo García i Víctor de Aldama, així com les diligències que afecten el fiscal general de l’Estat.
En conjunt, prop d’una vintena de persones que han ocupat càrrecs d’elevada responsabilitat institucional apareixen investigades o implicades en aquestes causes.
Entre elles hi ha un expresident del Govern, un exministre, el fiscal general de l’Estat, dos exsecretaris d’Organització del PSOE, un expresident de la SEPI, un exvicepresident socialista de la Junta d’Andalusia, un ex-alt càrrec del Ministeri per a la Transició Ecològica, un exdiputat al Congrés, un exdirector general del Govern de Canàries, un exsecretari general del PSOE d’Extremadura, expresident d’una diputació, una assessora de la Moncloa vinculada al cas Begoña Gómez, un exdirector general de Carreteres o l’expresidenta d’ADIF. I és perfectament possible que aquesta relació encara no s’hagi tancat.
Davant d’aquesta acumulació de casos cal preguntar-nos.
Com és possible que una mateixa organització política concentri un volum tan extraordinari d’investigacions sense que, segons se’ns diu, ningú al seu capdamunt en sabés absolutament res?
És creïble que el president del Govern, màxim responsable polític del partit, desconegués sistemàticament el que succeïa al seu voltant? I si realment ho desconeixia, què diu això de la cultura interna de l’organització que dirigeix? Perquè les dues hipòtesis són inquietants: o bé existia coneixement, o bé existia una incapacitat de control incompatible amb una bona governança.
Però la corrupció no només degrada les institucions. També transforma l’espai públic.
Ha acabat ocupant un lloc mediàtic comparable al del futbol. Les tertúlies polítiques han substituït la premsa del cor. Els programes que més audiència obtenen són aquells que prometen una nova exclusiva judicial. Cada enregistrament, cada informe policial i cada declaració davant del jutge alimenten una indústria de la indignació permanent.
Aquesta situació és profundament insana. Una democràcia no pot viure instal·lada indefinidament en aquest clima. La corrupció asfixia el debat públic perquè ho acaba absorbint tot.
Els problemes reals —l’habitatge, la natalitat, la productivitat, la immigració, la qualitat institucional o l’educació— desapareixen sota una allau incessant d’escàndols.
I, tanmateix, quan caldria obrir les finestres perquè hi entrés aire net, Sánchez opta per tapiar-les.
Aquí apareix el segon gran fenomen del nostre temps: la propaganda política disfressada de publicitat institucional.
El cas de TVE resulta especialment significatiu. Es poden tenir opinions diferents sobre qualsevol investigació judicial. Es poden discutir interpretacions o matisos. El que no és admissible és construir una realitat paral·lela en què els fets quedin subordinats al relat polític. Quan una televisió pública deixa de servir el pluralisme per convertir-se en un instrument de legitimació del poder, entra en una deriva que recorda massa l’univers orwellià, on el relat oficial acaba pesant més que la realitat mateixa.
A Catalunya aquest model troba dos exponents especialment actius: Salvador Illa i Jaume Collboni.
Més enllà de les subvencions habituals als mitjans de comunicació, la quantitat de publicitat institucional que reben alguns diaris és difícilment justificable. Hi ha jornades en què apareixen dues pàgines completes d’anuncis pagats amb diners públics. I el més sorprenent no és només la quantitat, sinó també el contingut.
Una campanya ens recorda que no llancem petards per la revetlla. Una altra ens recomana beure aigua i abaixar les persianes quan fa calor.
Informar els ciutadans és una obligació; convertir les obvietats en campanyes milionàries és una altra cosa. ¿És realment aquesta la funció d’un govern? Considera els ciutadans tan mancats de criteri que cal gastar milions recordant-los que beguin aigua? Sobretot quan aquests recursos surten de la butxaca dels contribuents. Perquè el conjunt de la publicitat institucional i de les subvencions als mitjans representa una despesa de molts milions d’euros.
La pregunta és tan simple com necessària: quant ha gastat aquest any la Generalitat en publicitat institucional, insercions en premsa, ràdio, televisió i campanyes de comunicació? I quin percentatge d’aquests recursos s’ha concentrat en mitjans políticament afins? La transparència també consisteix a respondre aquestes preguntes.
L’Ajuntament de Barcelona tampoc no queda al marge.
Si hi ha una prioritat comunicativa que sembla entusiasmar especialment Jaume Collboni és la promoció institucional de les polítiques vinculades al moviment LGTBI. El respecte degut a tota persona és un principi irrenunciable en qualsevol societat civilitzada. Però una cosa és garantir drets i una altra, ben diferent, convertir una determinada agenda ideològica en l’eix preferent de la comunicació institucional.
Resultava difícil trobar un exemple més expressiu que les quatre pàgines consecutives de publicitat dedicades al Dia de l’Orgull sota lemes com «Fem la Barcelona de la teva vida» o «Viu el teu orgull».
Ja no es tracta simplement d’informar d’una celebració. Es tracta de promoure una determinada concepció cultural i política utilitzant recursos que pertanyen a tots els ciutadans, comparteixin o no aquesta visió. Es pretén que aquesta agenda cultural esdevingui una identitat compartida per tota la ciutat?
I ara s’anuncia l’objectiu que Barcelona aculli el WorldPride 2030. Tot fa pensar que això comportarà encara més recursos públics, més promoció institucional i més despesa.
La qüestió de fons no és l’homosexualitat. És la mesura.
L’administració pública ha de representar tothom. Quan es converteix en instrument de promoció preferent d’una determinada causa, inevitablement deixa de representar una part dels ciutadans. I aquesta percepció alimenta precisament allò que després tant es lamenta: més polarització, més rebuig social i més desconfiança.
La corrupció degrada la política. La propaganda degrada les institucions. Quan totes dues coincideixen, el resultat és una societat fatigada, saturada i cada vegada més escèptica.
Potser el problema més profund no és cap dels escàndols concrets. És la pèrdua del sentit de la mesura.
Perquè governar no consisteix a ocupar permanentment l’espai mediàtic ni a construir un relat favorable amb diners públics. Governar és administrar amb prudència, retre comptes, establir prioritats i actuar amb aquella sobrietat que inspira confiança.
Quan el poder perd el sentit de la mesura, gairebé tot acaba esdevenint excessiu: la corrupció, la propaganda, la despesa i fins i tot l’autocomplaença.
I aleshores la pregunta ja no és fins on poden arribar els governants.
La pregunta és fins quan els ciutadans estaran disposats a acceptar-ho.
La pitjor victòria de la corrupció no és robar diners. És aconseguir que la societat s'hi acostumi. Mentrestant, la propaganda institucional continua creixent amb diners públics. #corrupció #GovernSánchez Share on X
