A Espanya, les bones idees tenen un destí freqüent: acaben convertides en consignes. «Prosperitat compartida» n’és una. Pedro Sánchez i Salvador Illa l’han incorporada al seu vocabulari amb l’entusiasme de qui descobreix una paraula que sona bé i que no exigeix, per si sola, cap resultat.
Convé recordar que el concepte no va néixer a Ferraz ni a la Generalitat. El 2013, el Banc Mundial el va adoptar com a objectiu explícit: augmentar els ingressos del 40 % més pobre mitjançant un creixement econòmic sostingut i una distribució més inclusiva. Hi havia un indicador per comprovar-ho. No hi ha res tan incòmode com un indicador per a una bona consigna. Sánchez, Illa i els seus corifeus l’ignoren. Així és més còmode.
El 25 d’octubre, Mònica Martínez Bravo, economista i exconsellera del Govern d’Illa, va publicar a El País l’article «Tres buenas noticias contra el pesimismo económico». És un text argumentat; també es pot llegir com un exemple excel·lent de com unes dades certes s’acaben utilitzant indegudament per sostenir conclusions complaents amb el poder.
Les seves tres bones notícies deixen la impressió que la prosperitat compartida ja ha començat i que només falta aplaudir-la.
La primera prova és turística.
Lloret de Mar, Benidorm i Torrevella reben milers de visitants, però els seus habitants registren rendes relativament baixes. Segons Martínez-Bravo, això demostra que la riquesa generada a penes arriba als treballadors. És una explicació possible, presentada com una certesa.
Tanmateix, es comparen dues coses diferents: l’activitat econòmica d’un municipi i els ingressos de les persones que hi resideixen. Hi ha assalariats que treballen en una localitat i viuen en una altra; beneficis de propietaris absents, jubilats i ocupacions estacionals. Sense examinar aquests factors, confondre la diferència estadística amb una prova d’un repartiment injust és un procediment còmode. No necessàriament científic.
Pitjor encara: no constata que l’explicació més plausible de l’associació entre les rendes municipals baixes i el monocultiu turístic sigui la baixa productivitat del sector, vinculat, d’altra banda, a la immigració massiva. Sobre aquesta qüestió clau, ni una paraula. Es tracta de sostenir que l’activitat econòmica en aquests municipis no comparteix els seus ingressos amb els treballadors.
La segona operació que duu a terme és més interessant.
Entre el 1999 i el 2017, la productivitat per hora va augmentar un 9,5 % i la remuneració real per hora, només un 3 %. La distància va existir; no és un artifici inflacionari. Però el mateix Consell de la Productivitat mostra que, entre el 2018 i el 2024, la remuneració va créixer un 7,7 %, davant del 3,6 % de la productivitat. En el període 1999-2024, les xifres acumulades van ser de l’11 % i el 13 %, respectivament. La divergència històrica es va reduir.
Quina economia més curiosa: les xifres del primer període condemnen un model; les del segon semblen absoldre el Govern. Però el model pràcticament no ha canviat. En tots dos casos convindria explicar quines forces van produir aquests resultats. Martínez Bravo afegeix que la redistribució «mai no va compensar» la divergència anterior. Tanmateix, no ofereix la comparació necessària entre les rendes abans i després d’impostos i transferències. Confón una afirmació sobre el repartiment primari amb una altra, diferent, sobre l’acció redistributiva de l’Estat.
Hi ha una notícia menys fotogènica: la productivitat espanyola només va augmentar prop d’un 13 % en vint-i-cinc anys! Aquest és el centre del problema. Es pot repartir una mica millor un pastís que a penes creix, però no convertir-lo, per voluntat política, en un banquet. Una prosperitat sostenible exigeix inversió, formació, empreses innovadores i institucions eficaces. Cap consigna no les pot substituir.
Martínez Bravo hi afegeix una dada espectacular: els salaris reals del percentil 15 van augmentar un 59 % entre el 2018 i el 2024. És una estimació procedent d’una anàlisi de l’Enquesta de condicions de vida, però cal explicitar-ne la definició.
L’Enquesta d’estructura salarial de l’INE mostra, per al primer quartil, una millora real molt més modesta, pròxima al 4,5 %. No són estadístiques directament intercanviables: difereixen en cobertura i mesurament. Precisament per això, el percentatge més vistós no s’hauria de convertir, sense explicacions, en un retrat universal dels salaris baixos.
La realitat és que, en termes de privació material severa, Espanya ha empitjorat durant l’última dècada i ha passat del quinzè al cinquè lloc en l’àmbit europeu el 2025. Aquesta situació afecta més del 8 % de la població, segons FUNCAS, i la xifra s’acosta a l’11 % entre els menors de setze anys. És una dada que enterboleix el panorama que presenta Martínez Bravo.
L’autora considera que el gran artífex de les millores en la pretesa prosperitat compartida ha estat el Govern de Sánchez: el salari mínim, la reforma laboral i els fons europeus. L’augment del salari mínim ha incrementat la remuneració de nombrosos treballadors; negar-ho seria absurd. La reforma ha reduït la temporalitat contractual. Però atribuir-los una part concreta de l’evolució salarial requereix separar-ne els efectes dels de la recuperació de l’ocupació, la composició ocupacional i el cicle econòmic.
D’altra banda, la contrapartida de l’SMI ha estat la compressió salarial. L’aportació específica dels fons Next Generation queda encara menys demostrada. L’autora reconeix que caldrà investigar-ho. El veredicte, però, sembla anterior a l’estudi. I els fons Next Generation, a jutjar per l’evolució recent de la productivitat, tenen un efecte molt limitat. Res a veure amb un Pla Marshall, malgrat que els ajuts a Espanya, en termes monetaris constants, són superiors als que va rebre Itàlia en el seu moment. Aleshores va canviar l’estructura productiva i va augmentar la productivitat; ara, a Espanya, només ha bufat una brisa lleugera.
La tercera bona notícia és la constitució d’una xarxa de més de setanta investigadors, que presentarà les seves propostes d’aquí a un any.
Reunir talent és lloable. Presentar com a èxit econòmic un informe que encara no existeix pertany a un altre gènere literari: l’anunci. A Espanya hem perfeccionat l’art de celebrar anticipadament els resultats futurs. Això ens permet celebrar una collita abans de sembrar-la.
Mentrestant, queda la prosperitat de carn i ossos. El 2025, un 25,7 % de la població espanyola continuava en risc de pobresa o exclusió social; entre els menors de setze anys, la xifra arribava al 33,9 %. I el preu de l’habitatge estableix una frontera cada vegada més gran entre propietaris i llogaters.
Un jove pot cobrar una mica més i trobar-se més lluny que mai d’emancipar-se. La distribució dels salaris no revela, per si sola, la distribució del patrimoni ni el benestar efectiu de les llars. L’autora esmenta de passada l’habitatge, però no el converteix en l’eix que mereix ser, no fos cas que el Govern en sortís malparat.
La prosperitat compartida és una aspiració sensata, no una propietat intel·lectual del socialisme espanyol. Exigeix produir més riquesa per hora, repartir-ne raonablement els fruits i verificar que arriba a les persones que viuen en pitjors condicions. El lloguer i la productivitat no milloren perquè el lema aparegui en un discurs. A l’hora de pagar les factures, es descobreix que la prosperitat es comparteix amb fets, no amb adjectius.
El Banc Mundial va convertir la prosperitat compartida en un objectiu mesurable. Sánchez i Illa l'han convertit en una consigna. La diferència és als resultats. Share on X
