Hi ha moments en què una societat es defineix més pel que exagera que no pas pel que calla. L’episodi del hantavirus —convertit durant dies en una mena d’espectacle nacional— n’ha estat una demostració eloqüent: una part de la societat, dels mitjans i de la política sembla haver perdut la capacitat de distingir entre allò accessori i allò essencial.
S’ha construït un relat sobredimensionat, alimentat per una sensibilitat col·lectiva gairebé morbosa i per una cobertura televisiva compulsiva, reiterativa i esgotadora. Les televisions han explotat la notícia fins a l’extenuació per una raó elemental: quan falta substància, només queda la repetició. L’oposició hi ha volgut veure “el caos”; el govern, per la seva banda, ha respost sobreactuant. Tothom ha contribuït al soroll.
I aquest soroll és revelador. Reflecteix una societat amb dificultats creixents per concentrar-se en allò que realment determinarà el seu futur.
Mentre Espanya viu captivada per aquestes escenes efímeres, el Govern continua presentant com un “miracle econòmic” el que, en realitat, s’assembla molt més a una bomba de rellotgeria. El model que es ven com una història d’èxit descansa sobre dos pilars tan desmesurats com fràgils: la immigració descontrolada i el turisme massiu.
La immigració, lluny de respondre a una planificació racional de necessitats productives i d’integració, sovint funciona sota una lògica caòtica que acaba desembocant en regularitzacions massives d’irregulars.
El turisme, convertit en monocultiu econòmic, ha arribat a un extrem tan exagerat que fins i tot Glen Fogel, CEO de Booking Holdings, advertia recentment que Espanya havia de decidir “què vol fer amb l’excés de turisme”. Quan fins i tot qui es beneficia de la saturació turística alerta dels riscos, el problema ja és impossible d’amagar.
La conseqüència inevitable és la pressió asfixiant sobre l’habitatge i els serveis públics, especialment als territoris on immigració i turisme es concentren amb més intensitat. I és aquí on apareix una de les imatges més demolidores del país real: la renda per càpita municipal.
El municipi català amb la renda per càpita més baixa és Salt, paradigma d’una població amb un percentatge molt elevat de residents nascuts a l’estranger. I l’altre gran nom situat a la cua és encara més simbòlic: Lloret de Mar, icona internacional del turisme massiu de baix cost. Costa trobar una metàfora més precisa del model econòmic espanyol: molta activitat aparent, poca generació real de prosperitat.
Fins i tot periodistes econòmics pròxims al relat governamental, com Manel Pérez, han acabat reconeixent l’evidència. Els salaris espanyols estan pràcticament estancats des de 1995 i només han crescut al voltant d’un 5%, mentre que als països del nostre entorn l’increment s’acosta al 30%. Sense miracles retòrics. Sense maquillatge estadístic.
La causa principal d’aquesta divergència té un nom antic i persistent: productivitat.
Sense productivitat, els salaris no poden créixer. És una llei econòmica elemental que la propaganda política intenta esquivar. Una economia pot repartir subsidis durant un temps —com es fa amb uns pressupostos de l’Estat eternament prorrogats—, però no pot generar prosperitat sostinguda sense augmentar el valor que produeix cada treballador. I encara hi ha un agreujant addicional: en moltes grans empreses espanyoles s’ha consolidat una bretxa retributiva desmesurada entre directius i treballadors que accentua la percepció de fractura i injustícia.
Espanya no fracassa per manca d’esforç. Fracassa per la naturalesa del model que ha escollit. Durant dècades ha apostat sistemàticament per sectors intensius en mà d’obra però de baix valor afegit:
— turisme massiu
— construcció cíclica
— serveis de baixa qualificació
Aquest model té una virtut evident: absorbeix treballadors. Però també un límit igualment evident: no multiplica la productivitat. I per això, després de trenta anys, Espanya només ha avançat divuit punts en l’índex comparatiu, mentre els Estats Units han fet un salt colossal. Una economia que creix així no transforma el futur; simplement administra el present.
Catalunya disposa objectivament de més potencial: més indústria, més exportació, més tradició empresarial. Això explica que el seu índex se situï entorn de 122, davant del 118 espanyol. Però la diferència és massa petita per resultar determinant. Perquè els mateixos factors estructurals que frenen Espanya també operen aquí, sovint amb més intensitat: elevada pressió fiscal, regulació asfixiant i enormes dificultats perquè les empreses guanyin dimensió.
El resultat és paradoxal i inquietant: una economia amb més capacitat acaba atrapada sota el mateix sostre. Catalunya no és exactament el problema. Però tampoc és la solució.
I encara hi ha una dimensió més profunda: la decadència relativa europea. El problema no és només espanyol ni català. La mateixa Unió Europea arrossega un dèficit estructural d’escala i dimensió. Mentre els Estats Units han construït gegants globals com Apple, Microsoft o Google, Europa continua fragmentada en regulacions, mercats i cultures empresarials disperses.
La conseqüència és concreta i devastadora: menys inversió, menys innovació, menys productivitat. I, finalment, menys prosperitat.
Les dades descriuen una autèntica triple perifèria:
Unió Europea respecte dels Estats Units: −55 punts
Catalunya respecte de la UE: −13 punts
Espanya respecte de la UE: −17 punts
Això significa que Espanya —i també Catalunya— no només queden enrere a escala global. També queden enrere dins del mateix espai europeu al qual pertanyen. Aquesta és la definició exacta d’una perifèria: no participar del lloc on es marca el ritme històric.
I les conseqüències ja són visibles cada dia: salaris estancats, pressió creixent sobre l’estat del benestar, joves que hereten una economia incapaç d’oferir expectatives de progrés sostingut, talent que emigra, frustració latent i precarietat convertida en normalitat.
Arriba un moment en què les dades deixen de ser simples estadístiques i es converteixen en una advertència històrica. Aquest moment és ara.
Perquè el problema no és només estar per sota. El problema real és que la distància augmenta any rere any. Una economia pot tolerar temporalment una posició inferior; el que no pot suportar indefinidament és quedar-se immòbil mentre els altres acceleren.
L’any 1995, Espanya i els Estats Units partien simbòlicament del mateix punt comparatiu: 100 contra 100. Avui, els Estats Units s’acosten a 190 mentre Espanya amb prou feines arriba a 118.
La conclusió no necessita interpretació: ens hem quedat enrere.
