Per fi una part de l’acadèmia ha decidit baixar a l’arena i posicionar-se. Això representa, precisament, l’informe Fènix: un document que pot marcar un abans i un després en el debat sobre el futur econòmic de Catalunya.
El text té un precedent més modest, però també valuós, en la nota publicada pel Cercle d’Economia. Són dos documents diferents —un d’anàlisi tècnica, l’altre de caràcter declaratiu—, però tots dos coincideixen a posar sobre la taula una realitat que ni el Govern ni el Parlament afronten amb claredat i que els grans mitjans sovint eviten perquè incomoda el poder.
L’Informe Fènix, coordinat per Xavier Roig i redactat per Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig, compta també amb un consell assessor d’alt nivell format per Jordi Galí, Guillem López Casasnovas i Jaume Ventura.
La tesi central de l’informe és contundent: Catalunya no té un problema de creixement del PIB, sinó de model de creixement.
L’economia catalana ha crescut perquè ha incorporat molta població i ha creat molta ocupació, però no perquè hagi augmentat prou la productivitat. El resultat és un PIB per càpita feble, una productivitat cada vegada més allunyada de la mitjana europea —si el 2000 era un 8% inferior, avui ja és un 13% inferior— i una economia excessivament dependent de sectors de salaris baixos.
Segons els autors, Catalunya ha substituït l’antic impuls productiu per una expansió basada en el turisme, els serveis auxiliars, l’hostaleria, el comerç de baixos salaris i una part de la indústria alimentària i càrnia. Són sectors que generen ocupació, però sovint amb sous insuficients per sostenir els serveis públics que els mateixos treballadors necessiten. L’informe fixa el llindar crític en 29.000 euros bruts anuals per al 2025: per sota d’aquesta xifra parla de salaris “altament subvencionats”.
l’informe projecta una Catalunya de 10,5 milions d’habitants l’any 2050, amb un PIB total més gran, però amb una decadència relativa evident.
Aquí apareix la gran paradoxa catalana: l’economia sembla créixer, però el benestar mitjà no acompanya. Catalunya supera ja els vuit milions d’habitants, però el PIB per càpita no convergeix amb Europa. El model actual atrau immigració poc qualificada, tensiona l’habitatge, l’aigua, l’energia, l’escola, la sanitat i la llengua, i alimenta una fractura social potencial. Si la tendència continua, l’informe projecta una Catalunya de 10,5 milions d’habitants l’any 2050, amb un PIB total més gran, però amb una decadència relativa evident.
El problema de fons, segons l’informe, és la productivitat. El PIB per càpita depèn sobretot de la productivitat per hora treballada, i Catalunya queda per darrere de les regions europees comparables. La immigració ha compensat els efectes de l’envelliment demogràfic, però ho ha fet alimentant sectors de baixa productivitat. L’efecte positiu demogràfic ha estat inferior al cost productiu i fiscal del model.
L’informe també desmunta alguns tòpics. Catalunya, sosté, no ha patit una gran desindustrialització en termes comparatius. De fet, respecte al País Basc, el pes industrial s’ha mantingut relativament estable i la productivitat industrial fins i tot ha millorat. El problema principal es concentra fora de la indústria: en els serveis de baix valor afegit, el turisme massiu, l’hostaleria, els serveis auxiliars i part de l’agroindústria.
Els salaris baixos, adverteixen els autors, no són només un problema privat dels treballadors. Són també un problema públic, perquè obliguen la resta de contribuents a assumir el diferencial entre el que aquests llocs de treball aporten i el cost dels serveis públics que requereixen.
Per això l’informe va més enllà de l’economia. El model actual no només empobreix: també desorganitza. Pressiona l’habitatge, deteriora els serveis públics, debilita la cohesió social, erosiona la llengua i redueix l’autoexigència col·lectiva. La qüestió econòmica esdevé, així, una qüestió nacional.
Els autors defensen que la prioritat hauria de ser dinamitzar el PIB per càpita, especialment tenint en compte que Catalunya manté encara una distribució de la renda relativament igualitària en comparació amb altres economies. El mal comportament econòmic des de l’any 2000 trenca una llarga etapa de millora sostinguda, tant en termes absoluts com relatius, iniciada a mitjan segle XX. Aquella evolució positiva es va produir tant durant els anys de fort creixement demogràfic (1950-1980) com en l’etapa d’estancament poblacional (1980-2000).
Catalunya forma part avui d’un grup d’economies caracteritzades per un creixement demogràfic excepcional impulsat per la immigració i, alhora, per un comportament molt pobre de la renda per càpita: Balears, País Valencià, Canàries o Andorra comparteixen aquest patró. Altres territoris de l’Estat, en canvi, se n’han desmarcat.
La conclusió de l’informe és inquietant. Si la tendència actual es manté, Aragó acabarà superant Catalunya en PIB per càpita. I amb això també empitjoraran les condicions socials i, per extensió, les culturals i lingüístiques. Perquè el que realment mesura la prosperitat d’un país no és el volum total del seu PIB, sinó el PIB per càpita: la riquesa disponible per a cada ciutadà.
