Hi ha fotografies que expliquen una època millor que cent discursos.
La publicada pels mitjans l’1 de juliol n’és una. S’hi veu Pedro Sánchez sortint del palau de la Moncloa envoltat d’Óscar López i Salvador Illa després d’una reunió convocada quan el PSOE travessa, probablement, la crisi més greu des que governa Espanya. No sabem què s’hi va dir. Tampoc no cal. La fotografia ja parla sola.
Perquè aquella imatge no mostra únicament tres dirigents socialistes. Mostra una altra cosa molt més significativa: el president de la Generalitat integrat amb absoluta naturalitat dins del nucli polític que administra la supervivència del president del Govern espanyol.
I aquí rau la novetat.
Salvador Illa ha dedicat mesos a construir una escenografia presidencial: passejades pel territori, apel·lacions a la normalitat, algun gest amb reminiscències pujolianes i una certa voluntat de representar tota Catalunya. Tot això està molt bé. El problema és que, de vegades, una fotografia té més memòria que cent discursos. I aquella fotografia de la Moncloa desfà en deu segons allò que mesos de posada en escena intentaven construir.
No és casualitat. Illa no arriba ara al cercle de Sánchez. Sempre n’ha format part. La seva carrera política és la d’un home d’aparell, disciplinat, que va anar ascendint esglaó rere esglaó fins que la pandèmia el va convertir en ministre i, sobretot, en un dels dirigents de màxima confiança del president del Govern. Amb Óscar López, Félix Bolaños i altres membres del nucli dur constitueix aquella mena de guàrdia pretoriana que protegeix políticament Sánchez quan la situació es complica.
La presidència de la Generalitat no ha modificat aquest paper. Només li ha afegit una faixa institucional.
Per això tampoc no sorprèn que, quan la consigna de la Moncloa passa a ser desacreditar els jutges, Illa comparegui a RAC1 —l’emissora amb més audiència de Catalunya— i reprodueixi gairebé fil per randa el relat oficial. És un mecanisme conegut. Quan augmenten les dificultats judicials, augmenta també la desqualificació del poder judicial. És un recurs antic. Els processats acostumen a desconfiar dels jutges amb una intensitat desconeguda fins al moment en què són investigats.
El més curiós és que aquesta ofensiva coincideix amb unes enquestes publicades per La Vanguardia, El País i el CIS. Se’n destacaven els dubtes que una part dels ciutadans expressaven sobre algunes actuacions judicials. Era el titular útil. Però hi havia una dada menys convenient: la justícia continuava sent la tercera institució més ben valorada d’Espanya. La primera eren les Forces Armades. Al final de la classificació apareixien els partits polítics, els sindicats… i el Govern.
Però la qüestió no és si Illa és fidel a Sánchez. Això entra dins la normalitat partidista. La qüestió és una altra: què representa institucionalment el president de la Generalitat?
La presidència de la Generalitat no és només un càrrec administratiu. És una institució que acumula un capital simbòlic construït durant dècades. Tarradellas ho va entendre perfectament. Pujol, encara més. Maragall, també. Fins i tot Montilla, malgrat procedir del mateix PSC, va saber distingir en moltes ocasions el president del partit del president de Catalunya.
Podien equivocar-se. Però tots entenien que una institució només conserva l’autoritat si es manté lleugerament per damunt de la lluita partidista.
Per primera vegada, el president de la Generalitat actua no tant com a cap de les institucions catalanes, sinó com una extensió política del president del Govern espanyol.
No és una diferència aparentment petita. Institucionalment, és enorme.
Encara resulta més sorprenent que Esquerra Republicana assumeixi aquesta degradació sense gairebé immutar-se. El partit que durant dècades va presentar la presidència de la Generalitat com el símbol suprem de l’autogovern català accepta ara que aquesta institució funcioni subordinada als interessos immediats de la Moncloa. Costa imaginar una contradicció més gran amb el discurs que ha sostingut al llarg de la seva història.
Catalunya ja suporta prou càrregues: una crisi demogràfica, una productivitat estancada, una xarxa ferroviària degradada, una administració fatigada i un autogovern que perd pes real. Afegir-hi també la subordinació política de la Presidència de la Generalitat seria una llosa més.
Les institucions no moren de cop. Es van acostumant, gairebé sense adonar-se’n, a representar un paper cada vegada més petit. Si això li passa a la Generalitat, ja no tindrem autogovern, sinó una diputació una mica més gran.
Quin llarg viatge per acabar reduint l’autogovern a una administració subordinada!
La fotografia de la Moncloa revela fins a quin punt la Presidència de la Generalitat s'ha integrat en l'estratègia política de Pedro Sánchez. #SalvadorIlla #GovernGeneralitat #Moncloa Share on X
Loading ...
