La política catalana té una qualitat gairebé literària. Quan sembla que ja no pot oferir cap novetat, sempre apareix algun detall que supera la imaginació. Ara, per exemple, tenim un Govern que assegura que tot va magníficament bé, un president que anuncia inversions multimilionàries amb una generositat gairebé bíblica, una maquinària propagandística que treballa a ple rendiment i, simultàniament, una enquesta que descriu una situació pròxima al desastre.
La contradicció és interessant.
Segons l’enquesta de Sigma Dos per a El Mundo, el PSC de Salvador Illa passaria dels 42 diputats actuals a una forquilla situada entorn dels 33. Nou escons menys. No és una petita erosió. És una desfeta en tota regla per a un govern que només es troba a la meitat del mandat.
El més significatiu és que ni sumant ERC ni els Comuns arribaria a la majoria absoluta dels 68 diputats. La famosa majoria progressista, que durant anys ha estat presentada com la fórmula natural de govern, simplement no dona els números.
El Parlament resultant seria una mena de trencadís polític compost per vuit forces diferents. Tothom hi seria present, però ningú podria governar amb una mínima coherència. La Catalunya ingovernable torna a treure el nas.
La paradoxa més gran és que la majoria parlamentària continuaria sent, nominalment, independentista. Junts, ERC, la CUP i Aliança Catalana sumarien al voltant de 72 diputats. Més que tots els altres junts. Però aquesta majoria existeix sobretot sobre el paper. A la pràctica, és tan operativa com una orquestra formada per músics que interpreten partitures diferents.
La irrupció d’Aliança Catalana és el fenomen polític central de l’enquesta. Passaria dels dos diputats actuals a una forquilla d’entre 19 i 22. Fins i tot podria arribar a disputar la segona posició a Junts, situada entre els 20 i els 24 escons.
És un creixement espectacular que s’explica sobretot a costa dels altres. Segons les transferències de vot, captura aproximadament un 24% dels antics votants de Junts, un 10% dels d’ERC, un 10% dels de Vox i fins i tot un 5% dels del PSC.
No és tant una victòria pròpia com la demostració que molts electors han decidit castigar les opcions tradicionals.
ERC, per la seva banda, confirma una singular capacitat per presentar com a estabilitat allò que és simple estancament. Després d’haver perdut prop de 400.000 vots i 13 diputats quan presidia la Generalitat, es mantindria pràcticament en els mateixos resultats. En qualsevol altre partit això seria considerat un problema. A ERC sembla haver esdevingut una forma de normalitat.
Els Comuns completen el quadre. Podrien quedar reduïts a un 5% dels vots i a cinc o sis escons. És una evolució notable per a una força que va governar Barcelona i que aspirava a redefinir el model urbà europeu. La seva trajectòria recorda aquells suflés que surten del forn amb una aparença magnífica i que es desinflen exactament quan arriben a taula.
Només Ciutadans supera aquesta marca en la categoria dels partits llampec. Va arribar a guanyar unes eleccions catalanes amb prop del 25% dels vots i després va protagonitzar una de les desaparicions més ràpides de la política europea contemporània fins a assolir el zero absolut.
A la banda espanyola del tauler tampoc no hi ha grans alegries. El Partit Popular no capitalitza la pèrdua socialista. Continua sense aparèixer com una alternativa clarament guanyadora a Catalunya. En canvi, Vox creix moderadament fins a situar-se pràcticament en empat amb els populars.
De fet, els únics partits que avancen de manera clara són Vox i Aliança Catalana. I això acostuma a indicar una tendència de fons: quan els partits centrals deceben, els electors tendeixen a buscar respostes als extrems.
També apareix una altra dada significativa. L’eix de centredreta i dreta —Junts, PP, Vox i Aliança Catalana— suma una forquilla que oscil·la entre 63 i 76 diputats. És a dir, molt a prop o fins i tot per sobre de la majoria absoluta. Però la incompatibilitat política entre aquestes formacions és tan gran que la suma resulta purament estadística.
La conclusió és evident: Catalunya ha produït majories electorals sense capacitat de convertir-se en majories de govern.
Però encara hi ha un detall més revelador.
Per primera vegada des que existeix la sèrie regular de baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), arribem al juny sense que s’hagi publicat el primer gran sondeig de l’any amb estimació electoral.
Normalment apareix durant el primer trimestre o, excepcionalment, a principis d’abril. Ara ja som a la primera desena de juny i no hi ha rastre del baròmetre. La tradicional seqüència de tres estudis anuals ja ha quedat alterada.
Les explicacions oficials al·ludeixen a qüestions tècniques. És una justificació respectable durant unes setmanes. Després de mig any, resulta una mica més difícil de creure.
La interpretació política sembla força més senzilla. El Govern d’Illa no està disposat a que un organisme oficial dependent de la Generalitat certifiqui públicament el deteriorament de les seves expectatives electorals.
Seria injust atribuir-ho exclusivament als escàndols que envolten Pedro Sánchez, encara que també hi influeixen. El problema és més profund. Cada vegada més ciutadans perceben una distància considerable entre els anuncis i els resultats; entre els plans i les realitzacions; entre les xifres promeses i els problemes resolts.
Molta publicitat. Moltes campanyes. Moltes presentacions. Moltes fotografies. I massa poques novetats.
Al capdavall, la política té aquestes ironies. Els governs solen pensar que controlen els relats. Fins que arriba un moment en què els relats necessiten amagar les enquestes. I aquest acostuma a ser un senyal inequívoc que alguna cosa no funciona.
El PSC perdria 9 escons. Aliança Catalana passaria de 2 a 19-22 diputats. El fenomen polític del moment no és qui governa, sinó qui capitalitza el descontentament #AliançaCatalana #PSC Share on X
