Des que es produïren els sagnants atacs del grup terrorista Hamas contra civils i militars israelians, Europa viu un clima de tensió inaudit.
Alguns dels fets que l’han generat són el repartiments de pastissets en honor als actes bàrbars comesos per Hamas, manifestacions pro-palestines amb cants antisemites en nombrosos països europeus (Gran Bretanya, Alemanya, França, però també Espanya), actes vandàlics contra comunitats jueves, allaus d’amenaces a les xarxes socials, crides a cometre atemptats, un (altre) assassinat d’un professor al nord de França en mans d’un jove islamista i, més recent, l’atac a dos turistes suïssos a Bèlgica.
Inclús en indrets on mai abans s’havien produït incidents relacionats amb la religió musulmana ara se’n detecten. És el cas de València, on es trobà una bandera amb versets de l’Alcorà penjada a les Torres dels Serrans, amb una còpia del llibre sagrat islàmic col·locada al peu de l’asta. Un clar símbol de conquesta dins de l’imaginari jihadista.
França, un dels països que més fermament ha reaccionat davant l’espiral d’odi, ha hagut de tancar el museu del Louvre, evacuar el palau de Versalles per amenaces de bomba i desplegar més de 7.000 militars. El risc d’atac terrorista se situa al nivell màxim.
Com s’ha arribat fins aquí?
Deixant de banda grups en general molt minoritaris d’activistes d’extrema esquerra, així com un nombre, probablement molt petit, d’incidents que es podrien catalogar com “de bandera falsa”, resulta colpidor constatar que on es produeix el gruix dels problemes és allí on la immigració de cultura musulmana és numèricament significativa, com ara l’est de Londres, diversos barris de Berlín o la regió parisenca.
Henry Kissinger, ex-secretari d’estat nord-americà d’origen jueu alemany i difícilment acusable de pertànyer a moviments d’extrema dreta, ho expressà de forma clara i contundent en una recent entrevista per a la televisió germànica: “ha estat un greu error deixar entrar tantes persones d’una cultura, religió i conceptes totalment diferents“.
El veterà diplomàtic, que enguany ha complert 100 anys, llençà també una seriosa advertència: la immigració massiva “ha generat grups de pressió dins de cada país“.
Sense caure en la injustícia que seria designar tots els musulmans que habiten a Europa com perillosos o malvats, cal no obstant ser conscient que aquest grup de població, cada cop més nombrós degut a polítiques immigratòries absurdes i a la fortalesa dels seus vincles familiars, planteja cada cop més un greu problema polític.
Efectivament, els esdeveniments d’aquests darrers dies han demostrat que els governs europeus senzillament ja no poden passar per alt l’opinió dels musulmans, ja siguin nacionals o estrangers, que resideixen en els seus països. La por a patir reaccions hostils, des de desordres públics (vegi’s el cas de França l’estiu passat) fins a atemptats, està condicionant decisions polítiques tant interiors com exteriors.
Per empitjorar les coses, nombroses associacions religioses i “culturals” instal·lades a Europa, com els Germans Musulmans per citar la més internacionalitzada, reben finançament de potències exteriors com les monarquies del Golf Pèrsic i no s’amaguen a l’hora de promoure una agenda que vol islamitzar Europa.
Aquests moviments radicals s’aprofiten alhora de les teories woke i anti-occidentals vingudes d’intel·lectuals francesos com Jacques Derrida i més recentment del món anglosaxó, aixoplugant-se sota el paraigües que els brinda el progressisme europeu. Aquest darrer està desitjós de guanyar noves reserves de votants després del descrèdit que ha patit entre les classes treballadores autòctones.
A França, per exemple, les enquestes assenyalaren que el 69% dels votants que es declararen musulmans votaren pel candidat d’extrema esquerra Jean-Luc Mélenchon a les eleccions presidencials. Una concentració del vot desconcertant que no es dona en cap altre grup religiós. No és doncs d’estranyar que aquest personatge s’hagi ara negat a condemnar Hamas com organització terrorista. Bàsicament, d’això depèn la seva cadira.
En definitiva, els darrers dies han suposat el dur despertar de molts europeus davant d’una realitat que massa sovint no han volgut o sabut veure. Per la seva banda, la classe política europea, presonera de la ideologia progressista dominant i temerosa de que els actes violents en nom d’una religió es multipliquin, es troba totalment fóra de joc.
Loading ...
